La previsió de l’inevitable

Imatge

El món funciona millor en èpoques d’inflació de persones previsores, aquesta estranya raça d’éssers que no surten de casa sense un paraigua, per mínima que sigui l’amenaça de pluja. També hi ha el tipus que mai no es deixa la crema solar, o el que evita llegir diaris —especialment determinats diaris—. Un amic de la universitat sempre sortia de marxa amb una muda i un raspall de dents, les marxes les començava a Barcelona i les podia acabar a Saragossa o a qualsevol lloc inversemblant: era un portent de previsió.

Les persones previsores quan van a patinar sobre gel, s’equipen amb la roba adequada, afegeixen uns bons guants i treuen del fons d’un calaix una bona dosi de valentia. Guardar el valor dins un calaix sempre m’ha semblat una temeritat, però és un fet que adquireix una obliqua dimensió romàntica. Quan has de cometre una imprudència vas al calaix i extreus la valentia com qui treu una valuosa peça de roba interior plena de significat, amb molta delicadesa i una certa tremolor a les mans. Continua llegint

Mai no et deixis vèncer per la neurona-cilici

Imatge

Crec que conec una persona que disposa d’un mecanisme especial al cap, tot i que no li he vist mai perquè per això hauria d’investigar dins el crani en pla Dexter, i jo sóc més aviat aprensiu. A més, amb els meus nuls coneixements de geografia cerebral, tampoc no sabria ni per on començar a cercar. Però el cas és que el mecanisme ha d’existir com a explicació convincent del fet que l’individu en qüestió sempre es lamenta per tot i a més es castiga fins a límits inversemblants.

Ell és una persona d’aparença normal, no és massa alta, però tampoc no és massa baixa. Sempre du el mateix abric gris de llana, que abandona només els mesos de més calor. El més probable és que m’equivoqui, però tinc la convicció que du implantada una neurona-cilici que s’activa quan l’autoestima li puja en excés. Per ell l’autoestima és com una càrrega pesada que s’ha de dur com qui transporta un xicle a la bota, un d’aquells que cada cop que trepitges es desfà en mil fils elàstics que se separen del terra i tornen a la sola rebotant i fent un sord plof. Continua llegint

Paths of Glory

Imatge

Hi ha qui pensa que s’arriba a la glòria des d’un plató de tele-escombraria; no crec que sigui una aproximació durable, la inversió feta en protagonitzar qualsevol despropòsit fa que l’honor de ballar amb la fama sigui efímer i pengi d’un fràgil atzar. El mèrit de la fama es pot guanyar amb les accions més lamentables que la ment humana pugui concebre; hi ha dotzenes d’exemples que ens podem estalviar de reproduir aquí per motius estètics.

L’aproximació a la glòria durable sol transcórrer per intricats laberints, d’aquesta forma s’acostuma a rebre els honors quan ja ets mort, en aquest plàcid moment en què et converteixes en un personatge idealitzat i sense defectes: «era tan bona persona»; fins i tot els teus enemics et lloen i t’enyoren mentre amaguen darrere l’esquena la mà dreta que sosté la daga que ha acabat de consumir-te com a ésser. Continua llegint

Dimonis al volcà

volcano_3_edited-2

Viatges en limusina de camí al vaixell que et permetrà conèixer els primers dimonis. «Quan sigui gran vull ser un heroi», pensares mirant per la finestra de l’automòbil. «Vull ser com aquest esplèndid borratxo». L’heroïcitat implica trobar-te una pedra infernal al camí i contemplar un vaixell encallat sobre un banc de sorra, rovellat, mort i estirat com un cetaci desafortunat.

Ets un ésser que ho interpreta tot malament, que fa de la incapacitat d’entendre la virtut de l’autocompassió. Un dia vares trobar un volcà i et vas quedar a viure al seu recer. Però els volcans entren en erupció, esclaten i dibuixen un arc de foc que et crema la raó. No pots retenir res al teu costat, només la follia. El volcà es convertí en manicomi, i pensares en l’expulsió del paradís. Tocaves l’ukulele, però en realitat sonava un piano. Continua llegint

Postergate (monòleg dramàtic de la procrastinació)

Image

La pantalla de l’ordinador roman immòbil, és clar, si no tecleges a bon ritme, el full de píxels no varia. Quan la màquina d’escriure era quelcom més que un recurs per configurar la fotografia de perfil d’un escriptor a les xarxes socials, el fet de deixar d’escriure era delator, sorollós (en el sentit antitètic, per descomptat). Les màquines d’escriure marcaven el ritme, eren improvisats instruments musicals… i si no que li demanin a Jerry Lewis. Jo de petit em vaig dur més d’una esbroncada per imitar-lo amb la Hispano-Olivetti Lexicon 80 del meu progenitor. Continua llegint