La pantalla de l’ordinador roman immòbil, és clar, si no tecleges a bon ritme, el full de píxels no varia. Quan la màquina d’escriure era quelcom més que un recurs per configurar la fotografia de perfil d’un escriptor a les xarxes socials, el fet de deixar d’escriure era delator, sorollós (en el sentit antitètic, per descomptat). Les màquines d’escriure marcaven el ritme, eren improvisats instruments musicals… i si no que li demanin a Jerry Lewis. Jo de petit em vaig dur més d’una esbroncada per imitar-lo amb la Hispano-Olivetti Lexicon 80 del meu progenitor.

Però la cosa no va per aquí. El que vol suggerir el títol del post és el temor a la presència d’un profund abisme davant teu: el vertigen inseparable que et fa tremolar les cames. El full en blanc roman a la pantalla perquè estàs fent una exhibició de papiroflèxia sense públic, o el que seria el mateix: ajornes entrar al drap. En termes més tècnics, estaries deixant per a més endavant (postergant) accions o activitats que saps que has d’atendre, però no veus el moment de posar-t’hi. Com a contraprestació, et dediques a omplir el temps amb quefers més irrellevants i agradables; és a dir, com les gallines (més o manco).

Un llibre que tinc damunt la taula parla de procrastinar (paraula que em surt com a errada al corrector i que no trobo al diccionari), però un col·lega meu l’anomena postergate, talment com si es tractés d’un fenomen paranormal. La síndrome de no prendre decisions i d’esperar que sigui el temps que ho resolgui tot, és una pràctica molt estesa que traça una paràbola temporal. Mentrestant, ell practica una altra síndrome: la del Diògenes informàtic, una malaltia contemporània molt estesa que consumeix un niu de terabits inigualable i col·lapsa els servidors davant la desesperada mirada dels informàtics de l’empresa. Però, tot s’ha de dir, parlem de la persona més entranyable que pugueu imaginar: una víctima d’una pràctica que ell mateix ha inventat.

I els matins avancen, i ell va fent equilibris i es dedica al “poster-gate”, que és com dubtar davant una mena de porta interestel·lar, ajornant amb caràcter indefinit la decisió de travessar-la. Postergant, camina lentament desafiant el precipici: la maroma es troba a centenars de metres d’alçària. Ell, trampeja: els contrapesos el mantenen viu (a dures penes). Com pot imaginar-hi (perquè li hauran repetit molts cops), el temps ho posa tot al seu lloc i també ell descobrirà que la vida és un trencaclosques que només es compren al final. Caminar sobre una corda fluixa… i això és el que passa: quan arriba el judici final, tots comencem a teclejar la màquina d’escriure com si fóssim dimonis enfurismats.

Ell, dalt de la maroma, xiulant, fent papiroflèxia, filosofant mentre es fuma un puro, ajorna el desenllaç. A l’extrem que entreveu davant seu, contempla dubtós a Dante que li assenyala la porta de l’infern (¿Hell Gate?); i ell, gairebé immòbil, el mira dissimuladament mentre practica amb gran destresa l’encisador art del postergate (infal·lible).