Crec que conec una persona que disposa d’un mecanisme especial al cap, tot i que no li he vist mai perquè per això hauria d’investigar dins el crani en pla Dexter, i jo sóc més aviat aprensiu. A més, amb els meus nuls coneixements de geografia cerebral, tampoc no sabria ni per on començar a cercar. Però el cas és que el mecanisme ha d’existir com a explicació convincent del fet que l’individu en qüestió sempre es lamenta per tot i a més es castiga fins a límits inversemblants.
Ell és una persona d’aparença normal, no és massa alta, però tampoc no és massa baixa. Sempre du el mateix abric gris de llana, que abandona només els mesos de més calor. El més probable és que m’equivoqui, però tinc la convicció que du implantada una neurona-cilici que s’activa quan l’autoestima li puja en excés. Per ell l’autoestima és com una càrrega pesada que s’ha de dur com qui transporta un xicle a la bota, un d’aquells que cada cop que trepitges es desfà en mil fils elàstics que se separen del terra i tornen a la sola rebotant i fent un sord plof.
L’autoestima, de vegades, pot convertir-se en una espècie de fum com el que s’utilitza per conservar el salmó. Ell odia el peix, per això no se suporta, perquè l’autoestima fa olor de fum i una cosa porta a l’altre. Un dia va anar a una barbacoa amb uns amics que no coneixia massa bé, en el moment que el fum el va rodejar per sorpresa, la neurona-cilici es va posar en marxa. El meu amic, activat per l’interruptor neuronal, va agafar una botella de vi i se la va cruspir en qüestió de mitja hora; quan hàbilment va eixugar del tot la botella de Whisky, ja s’havia convertit en un cuc que s’arrossegava per terra. Ell, el que més recorda d’aquella experiència és l’olor de fum i de sobrassada, i el clic de la neurona. Pel que sé, no ha tornat mai més a ser convidat per l’amfitrió, que encara recorda el moment èpic en què va haver de treure’l de la caseta del gos.
La neurona-cilici té aquestes coses. El foc purificador d’una barbacoa desperta el subconscient i ràpidament el meu amic comença un veloç descens a l’infern. Jo sempre li explico que l’infern és dins un volcà –seguint els arguments desconcertants de Malcolm Lowry–, i ell em diu que l’infern és un estat interior. Quan el sento parlar així se m’apareix la seqüència de l’inici de Casino que mostrava l’explosió de l’automòbil de Sam “Ace” Rothstein, mentre l’home vola per damunt les flames en càmera lenta com si fos un espectre viatjant de cap a l’infern. Quan l’amic em ve a veure, no li deixo mai sortir al balcó, perquè visc en un vuitè pis i al carrer acostumo a tenir el cotxe aparcat just a sota: desconec si la meva assegurança cobreix la reparació de la xapa del sostre per caiguda lliure d’un ésser castigat per la neurona-cilici. Em podeu dir frívol, però sóc més sincer que valent.
Crec recordar que va ser Robert de Niro a Casino el que va deixar anar allò de «Hi ha tres formes de fer les coses: la correcta, la incorrecta, i la meva»; és possible que la neurona-cilici dugui de sèrie una extensió que connecta amb aquesta frase i l‘activa com un mantra: el meu amic està convençut de ser Sam “Ace” Rothstein, per això utilitza unes convincents ulleres de sol; malgrat tot, crec que no té cap tracte amb la màfia, només manté una mala relació amb la seva neurona fustigadora. A més, el seu problema és que no resulta tant convincent com de Niro tot i que hi ha coses que les fa molt bé: com fumar, parlar pels descosits, i beure el meu Lagavulin 16 anys –especialment això darrer–. Jo, per contra, el que més recordo de Casino és Sharon Stone, no em demaneu per què, que igual és per l’efecte d’aquell vestit daurat.
Total, que les barbacoes les carrega el diable i l’alcohol s’encarrega de barrejar-se amb fum i displicència. L’amic de l’abric és un procrastinador professional que sempre tria la tercera opció de Sam. Dins un llibre d’autoajuda que mai he llegit, està escrit que: si mai poses interès en res del que fas, és possible que acabis travessant un desert arrossegant la neurona-cilici, mentre mors de set. A l’epíleg fa fred i una veu fosca insisteix a dir en què mai no et deixis vèncer per una neurona-cilici.