Hi ha qui pensa que s’arriba a la glòria des d’un plató de tele-escombraria; no crec que sigui una aproximació durable, la inversió feta en protagonitzar qualsevol despropòsit fa que l’honor de ballar amb la fama sigui efímer i pengi d’un fràgil atzar. El mèrit de la fama es pot guanyar amb les accions més lamentables que la ment humana pugui concebre; hi ha dotzenes d’exemples que ens podem estalviar de reproduir aquí per motius estètics.

L’aproximació a la glòria durable sol transcórrer per intricats laberints, d’aquesta forma s’acostuma a rebre els honors quan ja ets mort, en aquest plàcid moment en què et converteixes en un personatge idealitzat i sense defectes: «era tan bona persona»; fins i tot els teus enemics et lloen i t’enyoren mentre amaguen darrere l’esquena la mà dreta que sosté la daga que ha acabat de consumir-te com a ésser.

La Glòria amb majúscula era una companya de feina que tothom volia atreure fins al solitari llit del meu pis de fadrí, per a major frustració de les meves aspiracions. Un dia vaig aconseguir fer un cafè amb llet amb ella, però com que la mà em tremolava tant, vaig vessar-lo damunt la taula, fent diana a l’exigua faldilla que ella portava aquell dia. I això va ser tot el que vaig treure d’aquella criatura: una mirada d’odi mal dissimulada i que mai més volgués venir a esmorzar amb mi.

El laberint també pot ser senzillament un corriol, la glòria convertida en estima, honor, riquesa o resplendor, va caure amb el cafè amb llet. De res va servir que Andy Warhol sortís en defensa meva i pronunciés allò de «tothom hauria de gaudir del dret a quinze minuts de glòria»; jo m’hauria conformat amb deu minuts.

I és que un amic meu que després es va fer capellà, m’insistia en què la glòria era un estat de felicitat i gràcia eterna que ens arriba en assolir el Cel, després de la mort. Jo no volia esperar tant, per això vaig intentar fer drecera en el laberint que portava fins a la companya de feina i em vaig quedar amb el consol de contemplar des de lluny la bellesa que estava reservada a un bon grapat d’amics desagraïts. Un bon dia vaig decidir no deixar més el meu pis per a les trobades amoroses d’altri.

Un dia, quan ja havia oblidat aquella figura que feia còpies de plànols a l’oficina, em vaig trobar de cara amb un poema:

“The boast of heraldry, the pomp of pow’r,
And all that beauty, all that wealth e’er gave,
Awaits alike th’inevitable hour.
The paths of glory lead but to the grave.”

És impossible que Thomas Gray hagués conegut una Glòria com la de la meva feina, però en concebre l’Elegia escrita en un cementiri de campanya, el poeta anglès em va revelar el gran secret: els corriols de glòria només condueixen a la tomba, per això tots els meus amics (pocs) que aconseguiren el plaer de la noia són ara morts (en sentit literari), i jo sóc viu mentre sento un cert alleujament: «The paths of Glòria lead but to the grave», podríem pensar ara; em sento una persona afortunada.