Quan les coses es torcen (venen corbes)

Març 30, 2014gener 14, 2022J. M. Vidal-Illanes Literatura, Música, Narrativa, Pensament Etiquetes: Literatura, Música, Quotidianitat, Records, Societat 7 comentaris

De corbes i revolts

De vegades veiem la vida com una carretera de pel·lícula americana, recta fins a l’horitzó, amb alguns canvis de rasant que ondulen les hores. Conduïm una Harley mentre sona Riders On the Storm, The Doors deixen caure una pluja de ritme amb llampecs de guitarra mentre el sol declina darrere nostre i allarga l’ombra que projectem sobre l’asfalt. Llavors tot és perfecte, tot és lineal, tot és poètic. En aquest precís instant mirem al davant i veiem el futur a llevant.

Quan mirem les estrelles estem veient el passat. Descansem després d’una llarga jornada i ens aturem a contemplar la nostra insignificança. Creiem que estem observant objectes que envien llum en línia recta i en realitat tot es converteix, abans o més tard, en una el·lipse infinita. Per contra, a la carretera veiem una recta que sembla perfecta amb aquestes ratlles discontínues que dibuixen la velocitat, són com les perforacions del cel·luloide, pel·lícules mai no viscudes, vides d’altres. Continua llegint →

El secret del contingut

Març 22, 2014Novembre 16, 2014J. M. Vidal-Illanes Cinema, Literatura, Música, Narrativa Etiquetes: Cinema, Cultura, Llibres, Novel·la, Records Deixa un comentari

Vius perillosament, però confies en l’instint

Si mai has sentit la necessitat d’escriure res, sabràs a què es refereix el títol. Jo encara no ho tinc clar, per això em semblaria bé que deixessis un missatge al contestador explicant-m’ho. No truquis a la nit que desconnecto el telèfon, odio que em despertin quan somio que l’al·lota canària em convida a un moscatell mentre li dedico una cançó d’adolescents, com ara Love Is On The Radio. Canto pitjor del que toco la guitarra (i en aquesta art sóc un desastre), però quan dormo això no té cap importància (crec).

Així doncs: què és el contingut i quin secret amaga? Mireu, hi ha coses que no han de semblar mai el que són; Ernest Hemingway ho tenia molt clar, era el rei del colador: mai era massa explícit, tot ho filtrava delicadament o amb exabruptes, però ho matisava com qui deixa caure un imperceptible plugim. Conec autors que escriuen com si deixessin anar galledes fredes d’aigua, a cada pàgina en llencen una, però sense oblidar que el secret està en el contingut. Per mi, quan es tracta d’escriure, forma i contingut són objectes inseparables. Bé, sí, jo em sé la teoria, altra cosa ben diferent és assimilar-ho fins al punt de practicar-ho de manera natural. Filtrar és un camí que sé que trobaré un dia de tardor: res ha de semblar el que és, tot ha de tenir l’aparença d’un accident. Això em recorda l’ordre que Morgan Freeman dóna a Bruce Willis (Goodkat) a El cas Slevin. Poc podia imaginar El Cap que res era el que semblava i tot adoptava una dimensió més complicada del que ningú no podia entendre fins al desenllaç: aquest és el veritable secret. Continua llegint →

La relativa mirada a través d’un dònut

Març 15, 2014Novembre 16, 2014J. M. Vidal-Illanes Articles, Literatura, Narrativa Etiquetes: Literatura, Quotidianitat, Relats, Societat Deixa un comentari

Les mirades ens fan créixer

Treballo molt a prop del psiquiàtric, un lloc enorme, rodejat d’espais lliures, d’un gran jardí, d’un solar sospitós de corrupció i d’un parc amb el nom d’una riera. Els dies de carrers mullats l’entorn es dibuixa gris i fred, molt en consonància amb el perfil dramàtic d’un espai de reclusió. Per contra, els dies de sol africà els voltants són inhòspits i recorden la follia de l’estranger de Camus (necessitem amb urgència un camió d’arena per completar la platja del desencís). L’edifici blanc i de formes anguloses, a més, hostatja allò que una època es deien bojos i ara són malats mentals; jo crec que només són persones amb mala sort que han ensopegat amb un motiu per ser descrits com a malats i entrar-hi per una porta de casualitat. La majoria de les persones amb tares mentals juguen pel carrer a ser normals, ostenten càrrecs de responsabilitat i prenen decisions que destrossen les nostres vides.

Si voleu viure una experiència curiosa, us recomano anar un dia a la cafeteria del psiquiàtric. De fet n’hi ha dues, una pels interns i l’altra pels treballadors i visitants. Si us confoneu, no patiu, tot d’una sabreu a quina us trobeu (o potser, no), tot és qüestió d’atzar: la diferència essencial és que els interns despleguen la seva bogeria en veu alta, amb més cridòria que la resta d’éssers bojos que poblen els recons de les nostres vides. Observo que alguns interns prenen molt cafè amb llet, que els operaris de la cafeteria serveixen d’amagat sense cafeïna, i els agrada mullar galetes maria amb la mirada buida i un somriure plàcid. La realitat demostra que els estats mentals de follia són relatius, sovint els grans genis han fet molt de soroll quan mastegaven galetes. Continua llegint →

El camell de llibres

febrer 23, 2014Novembre 16, 2014J. M. Vidal-Illanes Cultura, Literatura, Llengua, Narrativa, Novel·la, Pensament Etiquetes: Cultura, Literatura, Llibres, Novel·la, Poesia, Societat 2 comentaris

Llibreadictes

Un dia lluminós qualsevol entres a una biblioteca i et quedes sepultat per l’ombra de la certesa: mai podràs llegir tots aquests llibres; és més, en termes relatius, només podràs llegir uns pocs llibres en la vida. En aquest moment prens consciència de la petitesa humana i voldries ser etern, pactar amb el diable un purgatori on llegir en l’eternitat. Pots viure vuitanta anys amb capacitat lectora i dedicar moltes hores al dia llegint, però a tot estirar abastaràs una ínfima part dels llibres que s’han escrit al món, la resta romandran ignots, fins i tot hi ha llibres que gairebé no seran llegits per ningú. Agafes la calculadora, pitges les tecles numèriques i arribes a la conclusió de què, de mitjana, a un bon ritme, podries llegir un llibre a la setmana. Si ets capaç de mantenir aquesta capacitat al llarg de la vida, aconseguiries llegir entre 3.500 i 4.000 llibres; més és gairebé impossible. Milions d’exemplars t’esperaran en va, i mai arribaràs a conèixer l’existència de centenars de petits tresors impresos que tothom hauria d’haver llegit com a mínim un pic en la vida. Arribat a aquest punt, t’estires els cabells. Continua llegint →

La previsió de l’inevitable

febrer 14, 2014Juny 24, 2014J. M. Vidal-Illanes Narrativa, Pensament Etiquetes: Carrey, Literatura, Música, Paraigua, Previsió, Records, The National Deixa un comentari

El món funciona millor en èpoques d’inflació de persones previsores, aquesta estranya raça d’éssers que no surten de casa sense un paraigua, per mínima que sigui l’amenaça de pluja. També hi ha el tipus que mai no es deixa la crema solar, o el que evita llegir diaris —especialment determinats diaris—. Un amic de la universitat sempre sortia de marxa amb una muda i un raspall de dents, les marxes les començava a Barcelona i les podia acabar a Saragossa o a qualsevol lloc inversemblant: era un portent de previsió.

Les persones previsores quan van a patinar sobre gel, s’equipen amb la roba adequada, afegeixen uns bons guants i treuen del fons d’un calaix una bona dosi de valentia. Guardar el valor dins un calaix sempre m’ha semblat una temeritat, però és un fet que adquireix una obliqua dimensió romàntica. Quan has de cometre una imprudència vas al calaix i extreus la valentia com qui treu una valuosa peça de roba interior plena de significat, amb molta delicadesa i una certa tremolor a les mans. Continua llegint →