Fracàs dolç en primera persona

Colmado_La-Sierra_2

Viure perillosament… El soroll de la persiana baixant

Un dia llançares un triple, aquell que us podia donar el campionat, i el fallares. Ja no hi havia més temps per a una segona oportunitat, tot estava perdut. Anys després mires en la televisió el vídeo de la jugada, un cop i un altre, i et quedes embadalit amb la paràbola que descriu la pilota: una obra mestra, una corba perfecta, l’alçada… el descens… Fracassar dolçament és una bona manera de maximitzar el gènere literari de les excuses: el fet de quedar-te encisat per la forma, ignorant el resultat, et converteix en un estruç amb pàgines.

[…] Cauen els dies del calendari… ha arribat la tardor i ens tornem caducifolis. Pagues la psicòloga, ara que ho entens tot. Has de parlar i escriure en primera persona.

[…] Miro el cel i no plou: canvio el temps verbal.

Cau la jornada i la cançó em recorda que hauré d’esperar torn. No és el meu dia, no avui. El silenci m’ha destrossat les oïdes i he hagut de prendre un rebentat d’Amazona amb paracetamol. Visc perillosament: arribat el moment sé que he de baixar del tramvia per emprendre una ràpida cursa cap a una botella del meu whisky predilecte. Mentre ho faig, creuo els dits de la mà dreta invocant al déu de les hores que aturi el temps i eviti que la persiana de la botiga de queviures es desplegui amb un dolorós i irreversible soroll. Veig el botiguer de lluny, amb la bata blanca immaculada que mira el rellotge i comença a recollir les caixes de gènere exposat al carrer. Sé que no plou, però de sobte, d’un portal fosc em cau una pèl-roja que no puc esquivar i rodolo per terra fet un bolic indescriptible. Continua llegint

L’abisme i el full en blanc

Mirant l'abisme

Mirant l’abisme

Algun autor inspirat va afirmar que un llibre s’escriu tot sol, només cal estar en el moment adequat davant un paper en blanc. Imagino que calia posseir a més un estri d’escriptura i la resta d’elements indispensables: taula, cadira i habitació freda amb molt soroll de pluja a fora. Amb una llar de foc amb fusta de faig, l’obra s’escrivia més ràpid que quan es feia servir pi: procés inversament proporcional a la velocitat de combustió d’ambdues llenyes.

Ara el problema és que escrivim amb ordinadors (llevat d’algun cas singular) o amb instruments electrònics diversos. Els requeriments són semblants però, tot i que gairebé ningú disposa de llar de foc i aquesta pots simular-la a la pantalla (també va bé una peixera o un aquari), l’abisme del paper en blanc s’ha traslladat al fred bloqueig de la pantalla retro-il·luminada. Per mi, tot es limita a aconseguir que escriure es converteixi en una aventura que et faci perdre de vista el temps i et provoqui un pessigolleig en la base del crani; tot el contrari d’allò que pensava el meu amic Alex, que tot això ho assolia després de buidar una botella i mitja de whisky. Llavors en comptes d’escriure, es posava a fumar i a parlar tot sol fins que quedava adormit en qualsevol recó: l’endemà el paper apareixia amb taques de cendra i alguns cercles que havien deixat els gots tremolosos. Continua llegint

Músics, aristòcrates i ferroviaris

Contrabaix1

Músics de capçalera

Tothom hauria de tenir un veí músic, un que fos un virtuós amb el violoncel, amb la flauta travessera o amb el triangle. Un músic en les nostres vides ens elevaria la categoria existencial i ens permetria marcar un pis més en l’ascensor social, o fins i tot dos. Haig de confessar que fa lustres que busco l’ascensor aquest sense èxit. Fins ara només he trobat escales que sempre indiquen el descens i no aconsegueixo endevinar què hi ha al fons de tot, què ens espera darrere la foscor de l’últim graó. De ben segur que amb un músic agafat de la mà la realitat no desafinaria tant. Continua llegint

El liquidador

chernobil3-e1403700446919

Exèrcit de salvació

Hi ha records que conserven olors especials, fins i tot quan se suposa que no n’haurien de fer. No sóc massa partidari de desordenar les escasses neurones que conservo, per això, paradoxalment, construeixo variables de cadenes seqüencials en un intent de recuperar un passat que juga a amagar-se entre les etiquetes que pengen dels dits gruixuts dels peus dels cadàvers dels anys. El piano de l’avi el recordo amb olor d’humitat. Els llibres clandestins amb rastres de pólvora. La casa de Galícia amb una flaire de fàrmacs. La pell de la mare amb una evanescència de pols de talc. El pare i el fum de tabac de pipa.

Quan era petit cada dia u de tots els mesos compareixia un senyor baixet, calb i amb la cara molt redona. Tenia un esguard sinistre i mai parlava, només mirava i obria una cartera arxivador amb papers esgrogueïts. La meva mare baixava les escales amb un bitllet a la mà, li lliurava en silenci i a canvi l’home rar li’n donava un paper. Molts anys després, el mateix senyor seguia compareixent puntual a la cita, però llavors era jo qui baixava amb el bitllet, li’n donava en silenci i ell em lliurava el rebut amb una mà tremolosa; el que s’havia esgrogueït era la seva mirada i l’alè delatava solitaris gins en els bars sòrdids del barri xinès. El record d’aquella figura retallada pel contrallum esmorteït de la porta de casa fa olor de morgue, de mort. Sempre tocava la porta quan al carrer ja era fosc. Continua llegint

El tren o la vida

Imatge

La vida passa… en tren

Voldria ser un vell maquinista, un jubilat que complís el somni de tancar un cercle complet entre locomotores. Ha de ser inigualable el fet de recordar el dia de la inauguració d’una preciosa màquina de vapor, negra i brillant: pujar amb un uniforme curosament planxat,  posar-se a regular la pressió, alliberar els frens, sorprendre’s amb la suavitat del trajecte entre Monforte de Lemos i la Corunya. Més inigualable ha de ser el fet d’acomiadar-se a vuitanta-sis anys, després de pilotar durant uns minuts un AVE en un tram entre Madrid i Sevilla. Assolit el cicle perfecte, l’endemà de tornar a casa des de l’aeroport de San Pablo, em llevaria com cada dia, aniria a prendre el tallat al bar de la cantonada explicaria als contertulians de dos quarts de deu del matí l’experiència de volar sobre vies polides. I els parlaria del vent, que es podia veure però no sentir. Em fumaria la darrera cigarreta entre estossegades i ensumaria la copa buida de brandi mentre vaig prenent la decisió de guardar silenci per sempre-més. L’endemà m’enterrarien amb el meu vell uniforme de ferroviari i un somriure enigmàtic. Continua llegint