Les mirades ens fan créixer

Treballo molt a prop del psiquiàtric, un lloc enorme, rodejat d’espais lliures, d’un gran jardí, d’un solar sospitós de corrupció i d’un parc amb el nom d’una riera. Els dies de carrers mullats l’entorn es dibuixa gris i fred, molt en consonància amb el perfil dramàtic d’un espai de reclusió. Per contra, els dies de sol africà els voltants són inhòspits i recorden la follia de l’estranger de Camus (necessitem amb urgència un camió d’arena per completar la platja del desencís). L’edifici blanc i de formes anguloses, a més, hostatja allò que una època es deien bojos i ara són malats mentals; jo crec que només són persones amb mala sort que han ensopegat amb un motiu per ser descrits com a malats i entrar-hi per una porta de casualitat. La majoria de les persones amb tares mentals juguen pel carrer a ser normals, ostenten càrrecs de responsabilitat i prenen decisions que destrossen les nostres vides.

Si voleu viure una experiència curiosa, us recomano anar un dia a la cafeteria del psiquiàtric. De fet n’hi ha dues, una pels interns i l’altra pels treballadors i visitants. Si us confoneu, no patiu, tot d’una sabreu a quina us trobeu (o potser, no), tot és qüestió d’atzar: la diferència essencial és que els interns despleguen la seva bogeria en veu alta, amb més cridòria que la resta d’éssers bojos que poblen els recons de les nostres vides. Observo que alguns interns prenen molt cafè amb llet, que els operaris de la cafeteria serveixen d’amagat sense cafeïna, i els agrada mullar galetes maria amb la mirada buida i un somriure plàcid. La realitat demostra que els estats mentals de follia són relatius, sovint els grans genis han fet  molt de soroll quan mastegaven galetes.

La cafeteria del psiquiàtric adopta l’essència d’un vaixell que marxa. L’intern s’asseu tranquil mentre observa detingudament les sabates noves que algun familiar li ha dut avui. Durant el dia no hi ha lluna i els dònuts no semblen constituir cap amenaça, però a la nit tot pot canviar i per això la cafeteria roman tancada. Esmorzar al psiquiàtric no té tant glamur com cruspir-se el dònut dret estant de la immensa porta d’una joieria novaiorquesa. Abans d’una nit de lluna plena, no hi ha res com un Breakfast at Tiffany’s (ara que ho penso, recordeu-me que li posi nom al gat), esperant l’endemà amb bones notícies. Dins el psiquiàtric et pots permetre experimentar amb la relativa mirada a través d’un dònut sense despertar sospites: és millor que caure en el tòpic del color del cristall i el que seguia.

Les plataformes on amarrem els nostres petits llaüts són inestables, per això convé no donar símptomes de normalitat quan mirem la realitat que ens té presoners entre les ruïnes dels somnis que tinguérem de joves. Un dia obriré les portes del psiquiàtric i asseuré els interns en les cadires del Parlament, igual acaben amb la crisi, perquè es prendran les coses seriosament; de ben segur que ningú parlaria de sobrepassar el cap d’Hornos, entre altres motius perquè sabrien com va acabar l’aventura. A la cafeteria del Parlament miraré la realitat a través del forat d’un dònut, i passaré desapercebut.

Crec que al gat li diré Moix (amb majúscula inicial), tot dependrà de la pluja, segons com caigui pels voltants del psiquiàtric, i de les mirades relatives dels amics de la cafeteria.