Seguint la ruta (geografia literària de Montserrat Roig)

M’he llevat prest, com cada dia, però avui és diferent. M’he equipat amb una brúixola molt especial per pujar al tren de la fantasia i traçar una singladura literària. No em cal GPS, ara que està tant de moda, només una llista feta a ma amb la meva irregular cal·ligrafia. El quadern negre em tremola sobre les cames mentre escric les primeres impressions en el bar de l’estació.

 A dalt el tren començo a mirar el paisatge un cop sortim de la foscor de clavegueram que impregnen els túnels que esventren la ciutat. Ara el tren s’obre pas entre una perifèria urbana de patis del darrera, façanes que donen l’esquena i finestres mandroses que suporten estenedors amb la bugada que degota: Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen (1970) –penso mirant l’escena dibuixada entre les primeres llums del dia–, ¿quines històries amaguen aquestes intimitats orejades al sol?

 A la següent estació l’home que tenia al davant meu s’aixeca i davalla, tot dient: Ramona, adéu (1972) a la noia que tenia al costat; la miro fugaçment i veig com d’una carmanyola treu una mica de menjar, la gana se’m desperta, el cafè amb llet que he pres al bar no m’ha deixat a pler. Penso en l’estiu, anys enrere, i la Natàlia em ve a la memòria: era durant El temps de les cireres (1977) quan vàrem viure unes setmanes d’amor en l’adolescència, i ens sèiem a la vora del far esperant l’arribada de L’hora violeta (1980) en declinar el sol de ponent. Desprès arribà la tardor amb L’Òpera quotidiana (1982) que esborrà el rastre de la noia empès per una realitat distant que s’obria pas a mesura que els dies s’escurçaven. L’estiu vinent quedava massa enfora i ara només tenia l’opció de teixir somnis amb L’agulla daurada (1985) dels records calents amb olor a ella. Mai oblidaré La veu melodiosa (1987) que m’encisava entre hores perdudes i contrastava amb els capvespres de cigales sorolloses.

 Quan torno a mirar per la finestra s’obre el camp verd i pla, amb barreres d’arbres que contrasten al fons encerclant l’espai de llibertat. Penso en El cant de la joventut (1989) que s’aixecà els anys d’esperança en despertar de la nit dels temps passats. I el paisatge s’abraça als pensaments i torno a Natàlia i a les paraules que li vaig pronunciar un dia: Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991), però ella no sabia mentir i em vaig estavellar amb un mur de realitat. El sol està una mica més alt, deixo el fred dels records fora de l’abric. La geografia esgota el recorregut, la ruta es va esvaint. El tren redueix la velocitat i comprovo que estem entrant a la darrera estació, aquella en la que vaig veure per última vegada a la Montserrat, que marxà abans d’hora deixant Un pensament de sal, un pessic de pebre (1992).

[Recordant Montserrat Roig (Barcelona 1946 – 1991)]

El sol ixent

El meu fill petit em diu sempre que no li agraden les postes de sol perquè això vol dir que el dia s’acaba. Per contra a mi sempre m’ha agradat vèncer els segons de diferència entre enxampar el sol besant l’horitzó i perdre’m l’instant màgic, quan faig tard i el perfil de la Terra ha començat a engolir el cercle en flames que s’enfonsa inexplicablement en la mar. Ahir horabaixa, quan tornàvem de comprar el pa, mentre caminàvem pel passeig del Molinar, li vaig dir entusiasmat que podríem veure clarament com el sol es pondria. El fillet em va tornar a etzibar amb la tristesa esbossada a la cara que no li agradava que el sol se’n anés a dormir. En arribar a casa, mirant per la finestra els darrers colors del dia, em vaig aturar a pensar si m’agradava l’ocàs per la bellesa de l’escena o perquè ho associava inconscientment al fet de que la jornada es consumia i la negra nit tocava a la porta per portar-me música, lletres i una mica de ginebra. Definitivament soc un ésser nocturn, una espècie d’òliba que caça inspiració al vol. Ja d’estudiant pensava que de nit, quan tothom dormia, era el moment de posar-se a la feina per què així tenia més energia alliberada a la meva disposició; aquest és el vessant geomàntic de la meva personalitat, l’altre vessant és el llunàtic: els dos varen arribar un dia indeterminat per acompanyar-me al llarg de la meva vida i ens hem fet inseparables.

Aquest matí, quan he despert els infants, he agafat el petit i li he mostrar com sortia el sol. La lluna estava alta, mig menjada pel minvant i per uns niguls de formes estranyes. La llum al cel era fantasmal. El sol ha començat a estendre la primera franja groga sobre l’horitzó, encara restaven alguns minuts per a deixar-se veure i retallar amb més intensitat el perfil de teulades i xemeneies en un primer pla fosc. Feia una mica de fred, no més de quinze graus, però l’atmosfera se’ns obria nítida. A un costat el camp segat, a l’altre la mar plana com una safata de vidre lluent. Al fons de tot els avions matiners travessaven el cel canviant de colors freds que esdevindrien càlids amb l’evolució dels minuts calmats. Quan miro el rellotge i són les set i quaranta minuts del matí una esfera enorme comença a despertar. A baix, l’agranador de l’empresa municipal repassava en silenci les voreres de la plaça, mentre escoltava amb els auriculars posats, una música que només podíem intuir. El ritme es pausat, com l’hora, com la cadència dels avions passant cada cent vuitanta segons. I el fillet esclata quan veu sobresortir el sol que s’eleva dibuixant un nou jorn: «Pare, m’agrada quan surt el sol perquè ara sé que tinc tot el dia per divertir-me».

…No he pogut afegir res més a la breu conversa, només una llarga mirada estorada; simplement, avui el dia ha transcorregut d’una manera diferent.

La llevantada que s’endugué les males notícies (Blowin’ in the Wind)

Tens escampades les males notícies damunt la taula. Ni els articles d’opinió et consolen davant l’anunciada incertesa apocalíptica que ningú no acaba d’entendre: és la revenja dels mercats, i t’interpel·les sobre la fesomia d’aquests ens depredadors d’esperances i il·lusió. «Qui hi ha al darrera de tot això?» –et demanes assaborint llargament un glop de Xoriguer– «De veres que hi ha algú o és tot una conjunció casual de fenòmens inexplicables?».

 Sobtadament una porta es tanca amb violència. T’aixeques i sents el vent que colpeja el finestral i mires a fora els fassers despentinats que semblen dervissos dansant en la nit. «Ahir –penses– l’aire semblava amagat darrera la lluna, i ara una llevantada nerviosa tot ho agita a dins i a fora». Sents la cridada del fort vent que xiula amb destresa, i mecànicament agafes les claus i surts al carrer. Tot Es Molinar sembla estremir-se de por, com si les notícies dels fulls de diari que volen al vent escampessin missatges tenebrosos de viatges sense retorn. El barri, a aquesta hora incerta d’un agost asfixiant, es troba incomprensiblement buit i decideixes fer-li una visita a la mar agitada.

 Al passeig et costa caminar i resols tombar-te a la ribera, com un cetaci embarrancat, deixant que els esquitxos de salobre t’acaronin la pell. Al cel penja la lluna en quart creixent i l’obelisc projecta una lleu ombra sobre el mosaic blau. L’escultura del corb marí sembla prendre el vol mentre a poc a poc l’aigua de la mar et va xopant la roba. Una parella que camina contra el vent et mira desconcertada; tu somrius mentre assaboreixes les gotes d’aigua salada. Banyat per la lluna, el vent i el mirall trencat de la badia, descanses la ment seguint l’afinada partitura que romp el silenci com un surt, un mantra mariner que t’agombola i buida de preocupacions.

 De tornada a casa tires les claus damunt el sofà. Agafes el diari, el tanques, el plegues i, sense parar massa esment en l’acció, el deixes caure vertical dins la paperera en un esclat que escampa paraules ofegades d’amenaces frustrades. De sobre la taula agafes el Xoriguer i un got a mig consumir i t’asseus en el balancí, davant el finestral xop de marinada. Amb les cames estirades i el cor assossegat, et poses a parlar distretament amb el vent amic, que t’abraça amb la frescor de la nit i et diu a cau d’orella que et deixis portar per les seves paraules.