Dimonis al volcà

volcano_3_edited-2

Viatges en limusina de camí al vaixell que et permetrà conèixer els primers dimonis. «Quan sigui gran vull ser un heroi», pensares mirant per la finestra de l’automòbil. «Vull ser com aquest esplèndid borratxo». L’heroïcitat implica trobar-te una pedra infernal al camí i contemplar un vaixell encallat sobre un banc de sorra, rovellat, mort i estirat com un cetaci desafortunat.

Ets un ésser que ho interpreta tot malament, que fa de la incapacitat d’entendre la virtut de l’autocompassió. Un dia vares trobar un volcà i et vas quedar a viure al seu recer. Però els volcans entren en erupció, esclaten i dibuixen un arc de foc que et crema la raó. No pots retenir res al teu costat, només la follia. El volcà es convertí en manicomi, i pensares en l’expulsió del paradís. Tocaves l’ukulele, però en realitat sonava un piano. Continua llegint

¿Alegria?

Image

Durant setmanes havies estat cercant aquell quadern de tapes negres on anotaves esquemes i dibuixos precursors de creacions futures. Quan a la fi el trobares, et vas sentir salvat, feia dies que et senties bloquejat, sense cap mena d’idees, sense la més mínima inspiració. Havies pres consciència de que eres absolutament depenent de les notes que prenies en la semi inconsciència del despertar. El teu quadern de somnis, d’idees sorgides darrera l’espessa cortina de la foscor, quan dormies en el silenci de la nit, captiu en el buit de la terra incògnita. Al moment vas creure sentir una enorme alegria per la troballa, el cor et va sotragar… i en encendre el llum vas estavellar-te amb la realitat, tot havia estat un malson: el quadern mai no havia existit.

Crònica d’un 23 de febrer: “mai més”… (1981-2012) #primaveravalenciana

Caminaves de tornada a casa. Tot semblava normal i gris. Les olors de sempre que esmorteïen el rastre dels tarongers. Els llums del carrer prenent intensitat mentre el cel s’apagava. L’aire fred a la cara. Caminaves distret, com de costum, pensant en els problemes per arribar a final de mes. Només era 23 de febrer i el rebost, com la cartera, el tenies gairebé buit.

Anaves capcot per la penombra de l’avinguda, sense prestar atenció al teu voltant, quan de sobte un soroll que et semblà familiar et tornà a la realitat del carrer. Cercares l’excavadora amb la seva eruga rodant i no la trobares, tanmateix no era hora de feinejar. En comptes d’això un monstre panxut, verd fosc i terrorífic, avançava pesat pel bulevard obrint pas a una desfilada d’artefactes mortífers. Uns cuirassats, uns tancs, amb els canons i les torretes armades, enfilant una destinació canviant, se desplaçaven prenent part de quelcom que ignoraves encara. Esguardares a fons i no veires cap equip de filmació, consultares el rellotge i pensares que eres al 1981.

T’aturares en un bar amb la persiana a mig baixar, alguna cosa no marxava i era evident que no s’estava filmant cap pel·lícula bèl·lica. No entengueres perquè s’havia avançat l’hora de tancament. Pensaves que alguna cosa t’havies perdut en sortir de la feina a caminar per enterrar fantasmes; i els fantasmes varen prendre forma metàl·lica. El bar estava en silenci i mirares a dins. Saludares el propietari que et respongué amb el rostre desencaixat. Un barri obrer, les afores de València, un dia 23. Mirares la televisió encesa, muda, o millor, amb una excepcional música militar que et va fer emmudir a l’instant. En aquell moment t’assabentaren que la Guardia civil s’havia fet amb el Congrés i mantenien com hostatges tots els diputats. El teu carnet del PCE i el del sindicat es remogueren tremolosos dins la cartera. Dubtares si tornar a casa, si refugiar-te en algun lloc, no tenies prevista aquesta possibilitat, la descartares quan abandonares la clandestinitat de vell lluitador antifranquista, cansat de canviar de llit quan la brigada social et trepitjava el clatell.

Els llocs claus presos pels militars, per ara el cop d’Estat semblava endegat en un camí sense retorn. Les vísceres et cremaren l’existència en veure un Jeep de la Policia Militar aturar-se davant la porta del bar. Per sort, el vehicle arrancà uns segons desprès camí de la deserció. En arribar altres habituals del local, tots treballadors de fatigós passat, començàreu a planejar com fer front a l’assonada. Féreu nit seca, atrinxerats al bar. Al matí us dirigíreu al lloc de feina per organitzar la revolta, però l’empresa estava tancada. Acabares per tornar a casa i aferrar l’oïda a la ràdio, temorós dels esdeveniments mentre el teu fill reclamava armes a l’assemblea de la facultat d’història, desafiant l’estat d’excepció.

Recordes com poc a poc les notícies començaren a ser més tranquil·litzadores. El cop d’Estat s’anava consumint com una espelma prima i sense ble. Tanta sort que això només és Espanya, país de quixots. Tot havia quedat en no res, en una mascarada ridícula però incerta; el pas del temps deixaria molts interrogants, molts punts foscos sense resoldre, implicacions amagades entre la veritat de la història que escriuen persones amb els defectes lògics de les veritats canviants. De fet encara avui resten moltes preguntes sense respondre i poques ganes de resoldre-les en veu alta.

Ara ho recordes, jubilat, mentre llegeixes preocupat notícies sobre violència policial que et recordaren els cops de culata rebuts en més d’una ocasió. El teu net guarda el secret d’un hematoma a l’esquena i d’altres tres a les cames. Amb un calfred incontrolable i la memòria dels aldarulls d’aquests darrers dies de violència d’Estat, el 23 de febrer ha tornat a la memòria com feia temps que no passava. Avui, penses en el dolor de ser honest i lluitar per la igualtat, els ideals i la justícia en un mon de taurons insaciables. Avui romans amb l’honor d’haver estat fidel a uns principis i amb la tristor d’haver fracassat en l’intent de deixar un món millor als teus descendents. Avui, has pres el sol d’hivern, esperant la primavera, assegut en un banc de l’avinguda on l’espectre dels ignominiosos tancs d’aquell infortuni desfilen invisibles i en silenci cada 23 de febrer.

© 2010-2012  J. M. Vidal-Illanes

El recompte

Et llevares com un dia qualsevol. Sortires de casa per comprar en el forn pa i ensaïmades. Fins i tot gosares fer-te amb dos diaris i passejares plàcidament acaronat per un lleuger vent de ponent i escalfat per un inusual sol de finals de desembre. De fet aquest dissabte finalitza l’any i has decidit començar pel principi com si de veres avui fos “el darrer dia”.

Puges a casa i et prepares l’esmorzar. L’aroma a cafè pren possessió del moment mentre et seus pensant per on encetaràs aquest primer àpat de Sant Silvestre. Unes torrades, cereals i ensaïmades t’observen sabent que cap indulgència les pot salvar de ser engolides per l’apetit que hi dus al cos. I adreces la mirada cap els diaris, de fet no els arribes a obrir, et quedes llegint les portades que amb lletres grolleres t’anuncien que l’any vinent seràs més pobre, treballaràs més hores i cobraràs menys, i a més incrementaran el percentatge que et retenen per satisfer el teus deures amb la hisenda pública. Et quedes uns segons pensant, i decideixes plegar la premsa, girar la mirada cap a una torrada amb mantega i figat i entrar-li a queixalades.

La segona torrada està a punt de caure, però abans decideixes posar una mica de música. T’inclines per un jazz intimista i que s’avingui amb el resplendor del cel; sonen notes de Pat Metheny que recorren els recons de la cuina des d’on veus elevar-se i jugar amb el cel uns estels de quatre línies que sengles kiters dominen a la perfecció. No hi ha resistència, només control. El cel, el sol, els kitesurf, els diaris, les pastes, el cafè i els minuts que transcorren confiats, formen un conjunt confortable que voldries mantenir durant el que resta de l’any. La torrada entra fàcil amb l’arrop de s’avia, i comences a fer recompte mentre prens consciència de que si havia res inajornable per realitzar aquest 2011, ja no et queden gaires hores per abordar-ho. Penses que has deixat moltes coses sense fer i que l’any vinent no sembla que desplegui solucions als problemes que més et tenallen. Així les coses prens la decisió de seguir esmorzant.

Li entres a les ensaïmades, i després un cereals per alleugerar la sensació de bacanal matutina. Segueixes amb més torrades i un altre cafè mentre mires amb desconfiança els diaris que segueixen en terra, allà on els has confinat com a càstig per ser portadors de notícies amargues que et volien trastocar les darreres hores de l’any. En comptes dels diaris, i quan ja fa noranta minuts que esmorzes, et decideixes per una lectura que et faci enfora de la realitat: et submergeixes en “Despietat país de les meravelles i la Fi del Món”, mentre convides Murakami a seure a taula i afegir-se a aquest esmorzar interminable del darrer dia de l’any. Llegint i prenent cafè, passen les hores mentre veus el paisatge solar de la badia canviar de tonalitats.

Tornes a fer recompte i no recordes en quin moment l’havies abandonat. El que ara et ve al cap és una idea de la inutilitat de passar llista als esdeveniments personals d’un any que no són per tirar coets. Mentre tant, Murakami t’ha deixat sense ensaïmades i s’està bevent el que queda del suc de taronja. No importa, la lectura compensa qualsevol sacrifici material mentre comences a elevar-te entre estels i calcutecs, entre ciutats murallades i lectors de somnis, amb cranis d’unicorns que et fan perdre de vista els llums que s’apaguen al fons de la badia.

Els diaris segueixen a terra, mires el rellotge de paret i penses en acabar el llibre veient que les hores han passat com si no res, tot el que hi havia a taula ha estat engolit per mons reals i imaginaris i t’adones que la música fa estona que ha deixat de sonar. Poses un altre disc, amb el volum més suau, i tornes al llibre mentre Stan Getz fa plorar el seu saxo. Finalment acabes el llibre, Murakami se n’ha anat i no saps en quin moment, i tornes a mirar el rellotge. T’aixeques, i vas al bany a refrescar-te i pensar de nou en el recompte que deixes penjat del tovalloler. Et poses una jaqueta gruixada i decideixes anar a comprar una botella de cava de l’illa, ben cara, que quedi ben clar que has decidit deixar qualsevol comptabilitat per a l’any vinent i, en tot cas, per a després del compliment de la profecia Maia, no sigui que facis la feina en debades i et martiritzis gratuïtament.

Lloc de la fotografia: Badia de Palma (#ésPalma)
Fotografia i text: J. M. Vidal Illanes © 2011