Exèrcit de salvació

Hi ha records que conserven olors especials, fins i tot quan se suposa que no n’haurien de fer. No sóc massa partidari de desordenar les escasses neurones que conservo, per això, paradoxalment, construeixo variables de cadenes seqüencials en un intent de recuperar un passat que juga a amagar-se entre les etiquetes que pengen dels dits gruixuts dels peus dels cadàvers dels anys. El piano de l’avi el recordo amb olor d’humitat. Els llibres clandestins amb rastres de pólvora. La casa de Galícia amb una flaire de fàrmacs. La pell de la mare amb una evanescència de pols de talc. El pare i el fum de tabac de pipa.

Quan era petit cada dia u de tots els mesos compareixia un senyor baixet, calb i amb la cara molt redona. Tenia un esguard sinistre i mai parlava, només mirava i obria una cartera arxivador amb papers esgrogueïts. La meva mare baixava les escales amb un bitllet a la mà, li lliurava en silenci i a canvi l’home rar li’n donava un paper. Molts anys després, el mateix senyor seguia compareixent puntual a la cita, però llavors era jo qui baixava amb el bitllet, li’n donava en silenci i ell em lliurava el rebut amb una mà tremolosa; el que s’havia esgrogueït era la seva mirada i l’alè delatava solitaris gins en els bars sòrdids del barri xinès. El record d’aquella figura retallada pel contrallum esmorteït de la porta de casa fa olor de morgue, de mort. Sempre tocava la porta quan al carrer ja era fosc.

Encara avui em demano que ens cobrava aquell pobre home que durant dècades s’arrossegava pels carrers amb una cartera plena de diners i rebuts. Algú a casa em va dir que n’havia sentit comentar que li’n deien el liquidador, però jo mai no vaig entendre el concepte: què se suposa que liquidava o ens liquidava? A casa teníem un bon grapat de temes de conversa inexistents i aquest n’era un; l’altra que deixava un buit dolorós era la guerra. L’escriptori de caoba de la biblioteca també amagava secrets en el calaix superior de la dreta. Mai no el vaig veure obrir, encara avui desconec que hi contenia més enllà del silenci. L’escriptori feia olor de misteri, sigui quina sigui aquesta olor indesxifrable. La biblioteca de la infantesa feia olor de pell envellida i lletres daurades.

Quan vaig entrar a treballar de becari en un despatx mercantilista, recordo perfectament que la biblioteca plena de noblesa d’aquell principal del Passeig de Gràcia feia olor de màfia. Un company meu de pis que treballava a una fàbrica de components electrònics, em va dir que els amos estaven podrits de diners. Les coincidències no són mai casuals, per això un vespre el meu company va tornar a casa amb cara de contrarietat i em va dir que algú del meu despatx havia estat contractat pels seus amos. Aquell dia tot va canviar en aquella empresa, des del moment en què per la porta va entrar un senyor molt ben vestit, molt ben pagat i que es desplaçava amb un cotxe alemany amb xofer portuguès. Quan signaren la liquidació del meu company vaig entendre una nova accepció del concepte. L’home del meu despatx no tenia la mirada esgrogueïda i a més no li tremolava la mà: era un autèntic liquidador i estava buidant l’empresa amb la finalitat de tancar-la amb el màxim guany i les mínimes pèrdues.

Ara fa uns mesos vaig llegir una ressenya sobre un llibre de Matthew Klein que es titulava precisament El liquidador. En veure l’argument vaig recordar el meu fugaç passat al despatx de Barcelona. La vida pot convertir-se en un thriller cru i pelat quan menys t’ho esperes. Mai no preveus la maldat en persones de parlar reposat i ulleres de vista cansada fins que coneixes un liquidador. Anys després, treballant per una organització pública, vaig descobrir un altre tipus de netejador: una mena de pallús útil encarregat de fer neteja davant qualsevol tipus de dissidència. Només pots pensar com t’ordena l’estructura. Aquesta casta de ximples guarden al seu despatx un monòlit com a petjapapers i unes tisores per eliminar el rastre incòmode de rostres que fan ombra. La condemna era un despatx comunitari i buit de papers; a la taula hi descansava un telèfon sense línia: allà res feia olor.

Però els liquidadors més antològics són els que ens regala Quentin Tarantino (molt distants d’aquell calb sinistre del dia u de cada mes), aquests deixen un rastre sorollós i amb olor de pólvora, tot i que a estones ballen amb flaire de whisky i una compilació musical infinita. La sang la posa Campbell’s, i la mirada paradoxal Uma Thurmann. Quan veus Pulp Fiction per enèsim cop, tornes sobre les passes del cobrador d’infantesa i llavors li fas creditor d’una semblança amb una mena de Bruce Willis anys seixanta. Potser el liquidador era en realitat un ex-boxejador fracassat: la mirada que feia por ho corroboraria. Algú ens estava fent xantatge per algun misteri que mai descobriré, ancorat en alguna ramificació republicana o en unes apostes a les carreres de cavalls.

Obro les persianes: avui començo una feina nova. No sé qui m’ha contractat, només sé que viu en una mansió de la costa de ponent. Les torrades treuen fum. A la terrassa el sol de primavera fa olor d’herba tallada. Em dutxo amb essència de fruits rojos. Miro els titulars dels diaris que desprenen aroma de cafè i sang. El cotxe nou m’abraça amb una fragància de pell clara. Els carrers s’obren pas amb essències de despertar. Mira’m als ulls i accepta un consell: no et resisteixis mai a la mirada d’un liquidador.