Et llevares com un dia qualsevol. Sortires de casa per comprar en el forn pa i ensaïmades. Fins i tot gosares fer-te amb dos diaris i passejares plàcidament acaronat per un lleuger vent de ponent i escalfat per un inusual sol de finals de desembre. De fet aquest dissabte finalitza l’any i has decidit començar pel principi com si de veres avui fos “el darrer dia”.

Puges a casa i et prepares l’esmorzar. L’aroma a cafè pren possessió del moment mentre et seus pensant per on encetaràs aquest primer àpat de Sant Silvestre. Unes torrades, cereals i ensaïmades t’observen sabent que cap indulgència les pot salvar de ser engolides per l’apetit que hi dus al cos. I adreces la mirada cap els diaris, de fet no els arribes a obrir, et quedes llegint les portades que amb lletres grolleres t’anuncien que l’any vinent seràs més pobre, treballaràs més hores i cobraràs menys, i a més incrementaran el percentatge que et retenen per satisfer el teus deures amb la hisenda pública. Et quedes uns segons pensant, i decideixes plegar la premsa, girar la mirada cap a una torrada amb mantega i figat i entrar-li a queixalades.

La segona torrada està a punt de caure, però abans decideixes posar una mica de música. T’inclines per un jazz intimista i que s’avingui amb el resplendor del cel; sonen notes de Pat Metheny que recorren els recons de la cuina des d’on veus elevar-se i jugar amb el cel uns estels de quatre línies que sengles kiters dominen a la perfecció. No hi ha resistència, només control. El cel, el sol, els kitesurf, els diaris, les pastes, el cafè i els minuts que transcorren confiats, formen un conjunt confortable que voldries mantenir durant el que resta de l’any. La torrada entra fàcil amb l’arrop de s’avia, i comences a fer recompte mentre prens consciència de que si havia res inajornable per realitzar aquest 2011, ja no et queden gaires hores per abordar-ho. Penses que has deixat moltes coses sense fer i que l’any vinent no sembla que desplegui solucions als problemes que més et tenallen. Així les coses prens la decisió de seguir esmorzant.

Li entres a les ensaïmades, i després un cereals per alleugerar la sensació de bacanal matutina. Segueixes amb més torrades i un altre cafè mentre mires amb desconfiança els diaris que segueixen en terra, allà on els has confinat com a càstig per ser portadors de notícies amargues que et volien trastocar les darreres hores de l’any. En comptes dels diaris, i quan ja fa noranta minuts que esmorzes, et decideixes per una lectura que et faci enfora de la realitat: et submergeixes en “Despietat país de les meravelles i la Fi del Món”, mentre convides Murakami a seure a taula i afegir-se a aquest esmorzar interminable del darrer dia de l’any. Llegint i prenent cafè, passen les hores mentre veus el paisatge solar de la badia canviar de tonalitats.

Tornes a fer recompte i no recordes en quin moment l’havies abandonat. El que ara et ve al cap és una idea de la inutilitat de passar llista als esdeveniments personals d’un any que no són per tirar coets. Mentre tant, Murakami t’ha deixat sense ensaïmades i s’està bevent el que queda del suc de taronja. No importa, la lectura compensa qualsevol sacrifici material mentre comences a elevar-te entre estels i calcutecs, entre ciutats murallades i lectors de somnis, amb cranis d’unicorns que et fan perdre de vista els llums que s’apaguen al fons de la badia.

Els diaris segueixen a terra, mires el rellotge de paret i penses en acabar el llibre veient que les hores han passat com si no res, tot el que hi havia a taula ha estat engolit per mons reals i imaginaris i t’adones que la música fa estona que ha deixat de sonar. Poses un altre disc, amb el volum més suau, i tornes al llibre mentre Stan Getz fa plorar el seu saxo. Finalment acabes el llibre, Murakami se n’ha anat i no saps en quin moment, i tornes a mirar el rellotge. T’aixeques, i vas al bany a refrescar-te i pensar de nou en el recompte que deixes penjat del tovalloler. Et poses una jaqueta gruixada i decideixes anar a comprar una botella de cava de l’illa, ben cara, que quedi ben clar que has decidit deixar qualsevol comptabilitat per a l’any vinent i, en tot cas, per a després del compliment de la profecia Maia, no sigui que facis la feina en debades i et martiritzis gratuïtament.

Lloc de la fotografia: Badia de Palma (#ésPalma)
Fotografia i text: J. M. Vidal Illanes © 2011