Llambordes de sorra

Baix les llambordes

De vegades una fotografia pot ser el desencadenant de tot, o un missatge al Watsapp, o un llibre que cau en les mans equivocades, o un propòsit de deixar de fumar. Només és febrer. El whisky també pot capgirar una plàcida vetllada i convertir-la en un deliri, especialment si convides a Fernando Arrabal. En el cas del cambrer de The Party, el desencadenant va ser un seguit de combinacions desenfrenades. Tot s’hi val. Un dia reps una inesperada invitació per assistir a una sofisticada festa i la teva aparició la convertirà en el desgavell més absurd de la història del cinema. Ets un maldestre actor d’origen hindú i fiques la pota amb una seqüència contínua: a tu no et cal la beguda, ets així. L’elefant el posa el productor. Continua llegint

Les hores de ciment

Retalls de moments a l’empara d’un Blue Monday (què collons és això?)

Retalls de moments a l’empara d’un Blue Monday (què collons és això?)

Un dia et lleves i no saps que fer. Tens tot el temps del món, però no et sembla suficient. Mires el rellotge i contemples els minuts que desfilen davant teu i surten silenciosos per la finestra. Les persianes encara romanen tancades, però les escletxes a la fusta no són prou hermètiques. I sents un esmolador que fa sonar el flabiol. No saps si fa fred o calor.

Voldries ser qualcú constant, voluntariós i amb talent, per això agafes el diari en comptes de començar a treballar. Saps que algú fa la feina per tu i no et mous. El món gira, ho saps. Ho vas sentir de jove a una cançó romàntica que et regalà esperances d’una abraçada de pits càlids. Eres molt covard: la cançó no ha deixat de sonar i l’esperança té quaranta anys. Continua llegint

Coses inservibles que algú et manlleva

guitarra_1_edited-1

Sé que m’esperes en algun lloc… no tardis

En algun lloc de la xarxa amb un nom que no puc recordar –paral·lelisme casual–, he vist escrita una frase que deia quelcom semblant a això: «Déu no ha perdut el control de la teva vida, només està llevant allò que és inservible per donar pas a allò que és realment bo». No estic del tot segur que la frase en qüestió fes massa fortuna en un auditori de desnonats, d’expulsats de l’esperança, en la cua de l’atur, o en un funeral. Puc imaginar la cara del tele-predicador amb posat d’autoajuda i les mans movent-se en estudiats gestos de confiança –coses de la programació neurolingüística–, però no puc imaginar la cara del receptor del missatge. Continua llegint

Paths of Glory

Imatge

Hi ha qui pensa que s’arriba a la glòria des d’un plató de tele-escombraria; no crec que sigui una aproximació durable, la inversió feta en protagonitzar qualsevol despropòsit fa que l’honor de ballar amb la fama sigui efímer i pengi d’un fràgil atzar. El mèrit de la fama es pot guanyar amb les accions més lamentables que la ment humana pugui concebre; hi ha dotzenes d’exemples que ens podem estalviar de reproduir aquí per motius estètics.

L’aproximació a la glòria durable sol transcórrer per intricats laberints, d’aquesta forma s’acostuma a rebre els honors quan ja ets mort, en aquest plàcid moment en què et converteixes en un personatge idealitzat i sense defectes: «era tan bona persona»; fins i tot els teus enemics et lloen i t’enyoren mentre amaguen darrere l’esquena la mà dreta que sosté la daga que ha acabat de consumir-te com a ésser. Continua llegint

Un cadàver dins un contrabaix

ImatgeLa boira cobreix l’estàtua ocultant al món el desencís del retratat Ramon Llull, savi impronunciable fora de les contrades que parlen com tu. Recorda que la història va d’un cadàver que has trobat entre tenebres humides aquest matí. Agites el diari i les notícies volen, com l’estultícia dels assassins.

Una orquestra desafinada dirigida per un psicòpata interpreta una simfonia d’odi, molts pensen que en realitat és autoodi, però les víctimes trepitjades pels instrumentistes creuen que tan sols es tracta de canibalisme. Continua llegint