Sé que m’esperes en algun lloc… no tardis

En algun lloc de la xarxa amb un nom que no puc recordar –paral·lelisme casual–, he vist escrita una frase que deia quelcom semblant a això: «Déu no ha perdut el control de la teva vida, només està llevant allò que és inservible per donar pas a allò que és realment bo». No estic del tot segur que la frase en qüestió fes massa fortuna en un auditori de desnonats, d’expulsats de l’esperança, en la cua de l’atur, o en un funeral. Puc imaginar la cara del tele-predicador amb posat d’autoajuda i les mans movent-se en estudiats gestos de confiança –coses de la programació neurolingüística–, però no puc imaginar la cara del receptor del missatge.

En un continu temporal, les forces dels anys ens estan manllevant referents, alguns d’ells massa joves per partir. Una vegada vaig pujar al Mont Perdut amb la meva guitarra, perquè volia dedicar una cançó d’adolescent a aquella al·lota canària que aterrà casualment en la classe d’una altra al·lota que m’agradava. El resultat va ser patètic i no puc recordar qui va acabar per lligar amb l’amor de la meva vida, el que recordo perfectament és que no vaig ser jo –i, a més, l’al·lota que m’agradava inicialment em va tirar una cervesa per sobre, i se’n va anar per sempre–. Quan tens setze anys tot es configura com inevitable i adquireix una dimensió definitiva. Anys més tard la memorable frase «Too Old to Rock ‘n’ Roll Too Young to Die», s’obre pas al teu ventre com un afilat escalpel d’un metge forense, mentre intentes recordar totes i cadascuna de les passes donades amb extrema torpor per aconseguir perdre-ho tot. Ara, havent llegit la frase tranquil·litzadora del predicador, entenc que l’al·lota canària em sobrava i l’altra no era prou bona –no sé quina de les dues era inservible–, conclusió que s’aproxima a la idea de merda que qualsevol persona mitjanament informada es pot imaginar.

I és que un dia qualsevol baixes mig adormit a recollir la premsa a la bústia de l’entrada, i et trobes amb la notícia de què ha mort un d’aquells referents –no m’agraden els ídols–, que havies admirat. Fa unes setmanes va marxar Pete Seeger i, pel que veig a les fotografies, se’n va anar dins una senzilla urna de terrissa. El cantautor americà va ser autor de moltes cançons, d’aquelles de foc de camp i de borratxera de terrassa d’estiu. Els anys de festa contínua a la casa de s’Ullastrar, amb vespres interminables i multitudinaris, deixen testimoni del què vull dir i no acabo d’encertar. No hi ha temps que no torna, però el viscut aquells anys ho ignorà absolutament i es quedà penjat d’un esgrogueït full de calendari.

Déu ens lleva el que és inservible, però oblida els nostres polítics illencs capaços de dur un ‘sí’ a la sabata esquerra i un ‘no’ a la dreta –o a l’inrevés, que pel cas és igual–, un #lonostro i un #saMoMa… Crist! Quina creu! La curtedat no té límits, però qui maneja la llista del que queda i el que se’n va, utilitza uns criteris amb els quals estic completament en disconformitat. Dubto molt que tinguem allò que ens mereixem: ¿què he fet jo per merèixer això? Algú, en sentir el meu clam, s’ha aixecat de la cadira i ha anat directe cap el tele-predicador que ara jeu a terra amb un ull marcat. La violència verbal pot despertar el salvatge que duem dins: hi ha coses que no poden pronunciar-se en públic, és millor reservar-les per a quan estem davall la dutxa i el soroll de l’aigua no deixa sentir els pensaments desafortunats.

Guitarra, Pete Seeger, canària, s’Ullastrar… Coses inservibles que algú et manlleva. Sort de les fotografies, perquè quan ens manqui la memòria els records quedaran incrustats al paper. Ara, com qui llença pedretes blanques per indicar el camí de tornada a casa, deixo aquestes coses escrites al blog; un dia em seran útils, tot i que ara són només com agulles perdudes que busquen l’aguller.