Hi ha cafès que s’allarguen infinitament

gener 21, 2016J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Articles, Literatura, Narrativa, Novel·la Etiquetes: Dies, Literatura, Música, Quotidianitat, Records, Relats, Societat, Whisky Deixa un comentari

El recó d’un bar qualsevol, i un cafè

[1]

Hi ha cafès que s’allarguen infinitament, tant com el temps que tarden a refredar, que tampoc no és massa. Baixes al bar. De fet, sempre baixes al bar, perquè sostens infructuosament que les grans obres s’han d’arrossegar prèviament per les barres poc il·luminades o pels angles de visió ocults d’una taula de marbre dubtosa. Una vegada vas descobrir que el marbre d’unes taules del teu bar favorit estava gravat per la part de sota, tenien uns estranys solcs que et resultaven inquietants, però vas mantenir el secret. Un dia, armat de tot el valor que se’t suposa, vas deixar caure el llapis delicadament amb la intenció de poder mirar el revers del marbre en el moment d’inclinar-te cap a terra: volies deixar el misteri al descobert. Va resultar que les taules eren làpides reciclades d’algun cementeri ignot, probablement comprades als encants i de procedència sospitosa. Vas anotar amb bona lletra, en una llibreta especialment seleccionada pel cas, els noms allà consignats, com si volguessis aixecar un acta de defunció post-sepulcre, entre la boira de fum i veus confuses del local. I allà escrivies, sobre el que va cobrir la tomba d’un personatge misteriós. Aquelles dates foren prolífiques, impulsat per la força tel·lúrica dels morts oblidats. Totes les taules d’aquell bar estaven lligades al destí dels desapareguts, els teus escrits s’enllaçarien amb les arrels de xiprers infinits.

Moltes obres conclouen molt després del seu final.

Igor Stravinsky

Quan ets un client fix del bar, arribes i saludes, et miren i amb una caiguda d’ulls tot queda sobreentès. El cambrer comença a moure’s i et prepara el cafè sense demanar res, mentre seus al recó de sempre: el teu refugi entre la penombra i la finestra que dóna a la foscor del carrer. Ensumes el cafè (el cafè sempre s’ha d’ensumar abans) i el deixes sobre el platet, protegit, descansant en una sort de zona segura d’aterratge. Baixar al bar, fer un cafè o prendre un whisky, pot ser la millor manera d’atansar-se a una breu història com aquesta. Escoltar jazz a casa, pot ser més confortable, però la vida creativa no pot situar-se mai en una zona de confort que no sigui un simple trànsit a la fase d’esclat: ensumar un cafè conforma la bellesa d’uns segons d’alegria, i a més et treu de sobre el sopor en què sovint s’instal·la la sinapsi neuronal. Com va dir Igor Stravinsky: «Moltes obres conclouen molt després del seu final». Sovint el final és just al començament de tot i darrere d’un cafè pot sorgir una mirada d’ulls grisos.

[2]

Hi ha cafès que s’allarguen infinitament, i es refreden abans del que seria de desitjar. Això passa el dia en què baixes al bar buscant pau, i la tranquil·litat del teu recó es veu transfigurada per la veu dura i seca d’un parroquià. Ensumes un cop i un altre el cafè per recuperar el fil dels esdeveniments, però l’alegria dura poc, prens el primer glop i la veu vehement es projecta grollerament contra les parets d’aquest cantó de barra. La demagògia pren la forma d’un home alt, de pell bruna i cabells i barba blancs, despentinat però vestit a imitació d’un burgès de guardapits encoixinat, camisa de quadres i texans planxats. Penses que cal incorporar “bronques” al diccionari amb una accepció que inclogui els individus com aquest. Intentes no fer-ne cas i comences a llegir el llibre de D. F. Wallace que t’acompanya mentre fas un segon glop de cafè. Voldries que aparegués una densa boira que convertís el teu recó en una illa escocesa amb olor de malta i turba. Però l’aire del bar és net i transparent des que no es pot fumar, i el to de veu del tertulià improvisat puja de volum i s’accelera amb arítmies. Sempre has pensat que la tertúlia és un dels invents més nefastos de la idiosincràsia ibèrica i que s’ha convertit en una gran estratègia d’alteració dels estats de la intel·ligència que amb la televisió hi ha trobat la forma de contaminar ràpidament amples capes de l’opinió pública.

Baixes al bar i veus el rostre de la intolerància violenta, mai no saps en quin moment la verborrea es pot convertir en una passa més, en un cop de puny, en una agressió. Creus que aquesta actitud d’odi al món és només una reacció contra l’auto-odi, una espècie de sorollosa vacuna. El raonament d’alguns individus és desconcertant i manifesta una clara tendència al suïcidi social: un treballador assalariat a l’atur amb l’edat justa per no tornar a trobar feina en la vida, confessa, amb veu ronca d’alcohòlic no rehabilitat, votar els seus botxins; i desplega molt d’odi a tot allò que té flaire a fracàs: més auto-odi que caracteritza un clar perfil de víctima idònia segrestat per tot allò que no té.

La literatura és sempre una expedició a la veritat.

Franz Kafka

Però, a la fi, el tertulià ha marxat a fer una cigarreta i demanes un altre cafè que voldràs allargar infinitament. El teu recó torna al silenci, amb imatges de pau i guerra, d’alteracions simples i complexes, d’equilibri inestable, i comences a escriure sobre aromes. Al teu darrere queda la televisió on algú mou els llavis i escampa ignomínia. Beus cafè i penses que al cap i a la fi la zona de confort del jazz tampoc no està tan malament, allargaràs el cafè el temps just per preparar mentalment l’escena següent construïda amb un vinil i un got d’Islay. L’ésser humà és un immens creador d’atrocitats i a la vegada és capaç de concebre la bellesa més sublim, i això et consola. En el teu cas, com en el de Cioran, un nou llibre és un suïcidi ajornat, per això t’afanyes a oblidar l’escena del suïcida social per endinsar-te en el teu quadern de cobertes negres on pren forma una nova idea que arrenca en unes taules fetes amb el marbre de cementiris ignots.

Els bons propòsits

gener 1, 2016febrer 12, 2016J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Cultura, Literatura, Narrativa, Novel·la Etiquetes: Dies, Inspiració, Literatura, Llibres, Novel·la, Quotidianitat, Records, Relats, Societat, Temps, Whisky 1 comentari

Fotograma de la pel·licula “Algú va volar sobre el niu del cucut”

Tota vida hauria de tenir, com a mínim, un dia memorable, com aquell en què marcares el primer gol al pati de l’escola, simplement perquè la pilota et va rebotar involuntàriament al genoll: tu eres allà, movent-te com una papallona descompassada i la resta es convertí en una celebració multitudinària, amb tota la classe abraçant-te i aixecant-te com un heroi grec. Et va sorprendre que tothom tingués consciència del fet que mai n’havies marcat cap, va ser un moment breu de cel clar. Les cruïlles són trampes imprevistes i aquella va ser una casualitat memorable. Hi ha vides llargues buides i n’hi ha de curtes plenes de moments per retratar, però podria ser a l’inrevés, o no. El més sublim és que no importi el fet amb què hagis deixat empremta, sinó el resultat. Les coses petites poden convertir-se en magnífiques.

Ken Kesey va viure memorablement i quan va morir el varen enterrar amb un tribut a la vida, una celebració pel que va fer i ser: mai sabrem quin dia va ser el primer en què va materialitzar un home run, o la primera cistella decisiva. El recordem per One Flew over the Cuckoo’s Nest, pels seus experiments amb LSD, els Merry Pranksters, el Furthur i quantes altres genialitats. La memòria és transparent i n’hi ha tantes versions com focalitzacions: no sempre conservem els mateixos records d’una persona ni sempre ens recorden per allò que voldríem. Segur que això també passa amb aquest geni d’Oregon.

Comença un nou any i ho faig precisament llegint una versió en castellà de Alguien voló sobre el nido del cuco, definida lacònicament per l’editor com un clàssic de la novel·la underground. Feia dos anys que ens havia deixat el dictador i publicar Kesey degué ser una aventura, tot i que Milos Forman l’havia popularitzat a Espanya amb la seva pel·lícula, precisament el 1975. No puc recordar l’impacte que em causà la novel·la el 1977, motivat per un extraordinari professor de literatura quan jo era un tímid adolescent inquiet que estudiava batxillerat, molt lluny del nen que havia marcat de casualitat amb un genoll al pati de l’escola, però ara, des de les primeres pàgines sento que és impossible no considerar l’obra com un text definitivament memorable.

Primer de gener de 2016, penso que jo també voldria ser un autor radical, un pensador audaç, algú que escrivís coses rellevants pel gaudi de persones que mai no coneixeré. Penso –també– que un pensament com aquest és pretensiós, immodest, gratuït i merdós. Al meu costat el meu amic invisible em diu que és només un bon propòsit, però que mentre no arriba el dia –deu mil hores després– m’he de limitar a embrutar paper i omplir pantalles d’ordinador d’escombraries prescindibles. Volem evitar entreforcs i construïm ponts: tot és una trampa impossible. Un bon propòsit d’any nou, res a veure amb anar al gimnàs, fer ioga o ser bo.

Faig un cafè i prenc un whisky, i després un altre. Necessito uns auriculars per aïllar-me d’aquest soroll que fa el món quan els humans decideixen enterbolir la netedat d’un horitzó vora la mar, un primer de gener de matinada freda que m’ha impulsat a escriure en trobar un moment de memòries. Ahir va ser un dia memorable, gairebé com el del pati de l’escola. Avui és un dia de bons propòsits. Ara començaria a pitjar sostingudament la tecla d’esborrat i us estalviaria el tràngol d’odiar-me un primer de gener, però així perdria l’oportunitat que em recordéssiu pel meu primer gol. La realitat penetra en la ficció per convertir-la en retalls memorables. Només això.

…one flew east, one flew west, one flew over the cuckoo’s nest.

Paraules de comiat

Desembre 30, 2015J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Cultura, Literatura, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Creació, Cultura, Literatura, Llibres, Novetats, Relats, Societat 3 comentaris

Campanades de cap d’any de 1962 (TVE)

Un dia vols acomiadar l’any que es perd per la cantonada i decideixes fer un avançament editorial. La teva agent t’ho prohibeix i et proposes un petit experiment.

Juntes frases inconnexes del llibre i les uneixes, com si res, només buscant la concordança de gènere, persona i temps. Hem fet un avançament encobert.

Sempre havies somrigut a la vida. Ella passava per davant teu, deixant un rastre d’hores esmicolades que tu delectaves com un menjar irrepetible. Mai et donaves per vençut, ni quan les engrunes escassejaven. Eres un vianant que fugia del passat. Abans havies estat un navegant del futur, però mai no et vas enlairar massa. Tampoc mai no has estat massa d’acord amb el paper que t’havia assignat la vida, però al final aprens a perdre i a conformar-te. Amb tot, no entens això del rellotge que vas perdent de vista, sembla que una son profunda t’està segrestant, estàs molt cansat. L’eternitat pesa massa.

En arribada a l’extrem de l’escullera agafes fortament la botella amb la mà dreta i la llances el més enfora que ets capaç. El vidre verd vola dibuixant cercles fins a esclatar contra l’aigua tranquil·la. I en aquell moment casual el trobares, cara a cara, era el vent, el primer vent. Un vent que arribava net, sense obstacles terrestres, només mar, només salobre i ales de gavines. I l’escoltares. I el vent parlà, i començà a ordenar els records que amagaven bona part de les respostes que no aconseguies trobar, recloses en l’altell polsós on romanien presoneres. Totes les portes caigueren fetes miques de serradís i desaparegué l’atordiment provocat per la manca de llum en la fotografia del teu passat. Tanques els ulls i tornes a imaginar com et creixen ales noves, que esperaran una altra oportunitat d’elevar-te sense sabates mentre deixes anar el cap enrere.

Fotograma de “Criss Cross”, dirigida per Robert Siodmak (1949)

Gires lentament les pàgines del diari. Comences sempre pel darrere, per les escasses planes de cultura. Busques infructuosament un article que parli del teu darrer llibre, aquella novel·la intimista que va durar tres setmanes als aparadors, uns centenars d’exemplars venuts els primers dies, i després el silenci que castiga l’esperança de viure d’allò que més estimes. Des del teu lloc veus entrar un home que es dirigeix lentament a l’interior del bar. S’asseu a la barra sense mirar enrere. És una persona elegant, no sembla del barri, d’uns quaranta-cinc anys. De pell morena i cabells castanys. Creueu les mirades. Ell té una caiguda serena d’ulls. Veus com es gira lentament i mira cap a l’entrada.

––Tots viurem un dia en una estrella… ––fa l’home amb una veu que es consumeix ––com l’Anna, com l’Alba…

Penses en silenci la diferència entre dormir i somiar, i recordes quan has llençat la carta al foc, cercant les darreres espurnes d’escalfor. No t’han importat les conseqüències. Uns dies més tard veuràs el teu fill que desapareix per la cantonada i et llança una mirada disconforme. Llavors sentiràs el fred de les manilles i les mirades de tothom clavades com sagetes, que dolen com les gotes de pluja que cauen lentament.

L’any se’n va. Les paraules queden, i són aquestes. Per Sant Jordi potser les trobarem a les pàgines impreses.

Bon 2016 i sigueu ~~bones~~ persones.

Crepuscle

Novembre 12, 2015Novembre 12, 2015J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Narrativa Etiquetes: Actualitat, Articles, Avui, Societat, Violència Deixa un comentari

El teu fill et mira paralitzat. L’aire fa olor de densitat infinita i el cor li batega amb un so continu. Tu t’has assegut al passadís, devora la porta d’entrada, entre ombres i respiracions intenses. Dus l’escopeta a les mans, la subjectes amb força i ancores la culata entre les sabates. La mà esquerra premsa la canya, la mà dreta té el polze a tocar del gallet. Tanques els ulls, introdueixes el canó calent amb sabor de pólvora dins la boca. Els tanques amb més força, els ulls, mentre tenses els músculs i no penses. Simultàniament es produeix un llampec i un tro, mentre se succeeixen els esdeveniments des del primer record. Et veus néixer i passes en fraccions de segon a ser testimoni de la mort de la teva dona. Davant teu, el fill, de quinze anys, paralitzat, mirant el que queda del teu cervell escampat a la paret del passadís. Quan res no importa, quan ho has destruït tot, quan s’apaga el soroll, quan s’esvaeix el crit; llavors arriba el crepuscle i el teu fill abraça la mare, morta, a qui acabes d’arrabassar l’existència. I el noi mira horroritzat els ulls pàl·lids de la dona que el va donar llum, mira sense entendre què ha passat. Només són quinze anys i ja ha viscut l’esclat d’horror més immens que se’l podria haver infligit. El món s’ha aturat, el rellotge no avança, la foscor s’ennegreix mentre espera que algú escrigui la crònica, notícia d’un dia, mentre espera que un funcionari anoti la dada a la rengla de l’estadística més abjecta que existeix, mentre el noi s’endinsa en les profunditats d’una llarga nit.

#violènciamasclista #NO

Quan tanquen part de la nostra vida

Octubre 14, 2015Octubre 14, 2015J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Articles, Cultura, Música, Narrativa, Pensament Etiquetes: Actualitat, Articles, Cultura, Mallorca, Música, Pensament, Quotidianitat, Records, Relats, Societat Deixa un comentari

Escoltàvem vinils

Vaig a tallar-me els cabells i el meu estilista, el mateix que abans en dèiem perruquer, m’anuncia que tanca el local però no el negoci, que surt més a compte tallar els cabells a domicili, que amb les pujades de lloguer no hi ha qui sobrevisqui. Em dóna una preciosa targeta negra amb lletres blanques i m’anuncia que espera que el truqui per concertar la propera visita. Em diu que anoti el número a l’agenda del mòbil, que les targetes de cartolina mai sabem on poden acabar. Un autèntic filòsof amb la ironia més esmolada que recordo.

Tanquen bars, llibreries, billars i boleres. Tot tanca perquè el plantejament del negoci es va fer sobre uns números determinats submergits en una economia obsoleta. Tot tanca perquè la personalitat s’està diluint en estètiques globals. Tot tanca perquè obren nous caus de negoci, diferents, “moderns”, efímers. No importa si fidelitzen o no la clientela. Obren i tanquen locals, el paisatge muta en un continu heraclitenc. Fa mesos que no passes per un carrer i en tornar no el reconeixes. Intentes anar aquell bar i ja no hi és, al seu lloc hi ha un establiment de iogurt gelat, frozen, en diuen. Cerques una botiga de discs i a la porta penja un anunci de traspàs, que evoca la mort.

El ritme és insostenible. Quan era adolescent passava hores a la botiga de discs, remenant vinils, examinant les cobertes, els interiors, la informació. Sovint extreia el disc i mirava els solcs, segons els dibuixos que deixaven, anava al dependent i demanava que em permetés escoltar-lo. De vegades el posava perquè el sentís als auriculars, però si el trobava interessant, el connectava a l’àudio de la tenda. Escoltàvem embadalits. Els discs que vaig comprar durant aquells anys de lentitud, amb els estalvis de les setmanades, encara són perfectament vigents. Ara la filosofia de l’slow és només postureig, a la meva adolescència era l’única forma de vida que coneixíem. Tot transcorria segons les regles del temps: pausadament, per gaudir cada minut com si fos el darrer, sense un elogi a la lentitud, perquè la lentitud era la regla. A més, una tarda dins una botiga de discs, sortia gratis.

En aquells anys profundament de blanc i negre o de colors destenyits, sentir que a una cançó se li acoblaven sorolls de fons com efectes especials, era una experiència revolucionària. Els udols d’un gos fet amb sintetitzadors sonava avantguardista. La fressa del trànsit als carrers de Nova York, els càntics dels hooligangs en un partit del Liverpool, tot allò era una frontera que ens llançava a mons clandestins. Escoltàvem música en equips estèreo comprats per components amb lletres de canvi signades pels pares amb l’estilogràfica de l’avi. Alguns, els amics més rics, tenien a casa autèntiques joies que superaven en preu el de l’R5 de la meva germana gran, nou de trinca. Quan, ja de gran, les coses em començaren a anar bé, em vaig fer amb un magnífic conjunt adquirit sota la supervisió de l’amabilíssim tècnic-venedor de Werner: giradiscs heretat, reproductor de CD alemany, un DAC artesanal de marca francesa, previ japonès, etapa de potència americana, parella d’altaveus anglesos de fusta natural muntats sobre un suport de fosa amb claus regulables. Encara sona.

Un dia va arribar l’MP3 i la música es va convertir en una part del que era. Molts enginyers de so van anar a l’atur i la distorsió passà a ocupar un lloc protagonista a les nostres vides. Els equips HiFi desaparegueren. La generació dels meus fills és la de l’Spotify, la dels suports mòbils en format comprimit, els auriculars barats i la música del moment. Mentrestant, jo seia a la sala, a escoltar les meves peces predilectes, i em demanaven «Què fas?». Jo contestava: «Escolto música»; i ells em deien: «Només? Tan sols escoltes la música? Sense fer res més?». I en venien al cap les lletres del You’ll Never Walk Alone: «Quan caminis a través de la tempesta, Mantingues el cap alt, I no tinguis por de la foscor…». Em sentia molt sol. Miraven el CD que escoltava i deien: «Però si això és del 1979! Una cançó de més de tres mesos ja no l’escolta gairebé ningú». «Era de quan somiaven en un món sense nuclears», dic. Avui, quan un disc o un llibre desapareix de les llistes, traspassa el llindar de l’oblit: deixa d’existir.

Sóc al bar El Camioner. Acabo el cafè, tanco el diari. Miro la targeta del perruquer i introdueixo el número a l’agenda del mòbil. Tot és efímer. Enyoraré el seu local antic, que ara és, simplement, vintage. Observo els meus cabells blancs al mirall de la barra del bar. Pago i corro a casa a seure al sofà a escoltar música. Només escoltar, sense més, abans que arribi la resta de la família i em mirin com un fòssil. El pròxim 31 d’octubre tanca una part de la meva vida, a canvi miraré de demanar un pressupost per començar a renovar l’equip de música: m’agrada nedar contra corrent, ho faré lentament, sense pressa i tornaré a la darrera botiga de música clàssica de Palma –on només venen discs i no té bar, ni floristeria–, a passar-me hores remenant prestatges. Ho faré. Tinc la sensació que d’aquesta forma m’allunyaré lentament del futur.