Actualitat

Sheik Kondewa: el nin soldat

J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Assaig, Narrativa Deixa un comentari

El primer record de Sheik Kondewa era que no recordava res del seu pare –ni de la mare–. El segon record encara era present per a ell: l’existència és una constant fugida al llarg d’un prim fil de seda entre la vida i la mort i pesa el que un AK 47 li pot pesar a un infant de deu anys. Un tercer record: les belles postes de sol des dels turons de la serralada dels Monts Tinga, assegut en un socó; petit tresor que el va acompanyar cada vespre des que va ser segrestat a Sefadu el 1995, llavors les sigles del FRU no significaven res per a ell, ara ho són tot i costa d’oblidar-les.

Sheik només era un infant més d’entre els milers d’innocents atrapats en una incomprensible guerra civil d’orígens estranys i revenges personals. Un infant obligat a caminar centenars de quilòmetres com a mercenari barat al servei de quelcom que ell ignorava. Un infant que fins a complir els vuit anys només podia defensar-se amb una vella pistola Makarov i un matxet. Quan va ser capaç de brandir un Kalashnikov ja hi sumava dotze morts al seu macabre compte personal. En conèixer a “Killer” i el seu sac amb la calavera de la primera víctima, que transportava com a amulet de la bona sort, Sheik no recordava una altra vida que la de nen soldat, que la d’un sanguinari irracional que no es reconeixia com a persona quan s’observava en un mirall, víctima d’una parestèsia lògica si capbussem en el seu perfil humà d’imposada gosadia.

Ara, l’adolescent Sheik Kondewa intenta fugir de les estadístiques que l’inclouen entre el seixanta per cent d’analfabets homes de Sierra Leona –si hagués nascut dona s’hi trobaria entre el setanta-nou per cent d’analfabetes–. Ara, un Sheik de rostre dur, gens usual i massa adult per a un infant, intenta reprendre el camí de les postes de sol; cansat de guerra, ansiejat de pau, busca trencar el jou que l’uneix a un passat vessat de vermell. Com l’home tranquil que substitueix la boxa pels verds prats d’Irlanda, Sheik vol ser l’adolescent pacífic que no li deixaren els adults, reingressant en una tensa normalitat, buscant un lloc en el que li queda de món, on acaba la irrealitat. Però el jove Kondewa resulta massa dur per a una pel·lícula de John Ford i excessivament irreal per a un guió de Frank Nugent; el seu passat no donaria ni per una pel·lícula de denúncia: ningú no se la creuria.

Ahir em vaig assabentar que Sheik ha trobat una via per reconciliar-se amb l’avenir, de segellar les ferides sagnants de les víctimes que comparteixen amb ell un espai de futur. En veure’l per la televisió jugant futbol en un centre de rehabilitació de nens soldats, vaig creure que Sheik m’aclucava l’ull, va ser en l’instant quan, en marcar un gol amb les seves gastades espardenyes de tela, es fongué breument en una celebració on víctimes i botxins s’abraçaren per un instant, en un contacte d’una humanitat escarrufant. En acabar el partit, en aquell racó perdut d’una oblidada terra, el sol, aquella tarda, els va dedicar –a les víctimes-botxins i als botxins-víctimes– una superba posta amb més colors dels que mai ningú hauria pogut imaginar. Aquella nit Sheik Kondewa dormiria esgotat acceptant el paper d’adolescent pacífic, desitjant que el demà arribés amb el sentit de la vida que una mala tarda va perdre a Sefadu quan només tenia cinc anys.

©  2008-2012 J. M. Vidal-Illanes

12 de febrer de 2012. Dia Internacional contra l’ús de nins i nines soldat

Enllaç a Amnistia Internacional: Día Internacional contra el uso de los Niños y Niñas Soldados

Dormir, somiar

J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Literatura, Narrativa, Pensament Etiquetes: 1 comentari

Has sortit a caminar, a perdre’t entre l’oblit dels carrers plens de persones que es donen l’esquena. T’agrada somiar despert, mirar les finestres tancades i imaginar les històries que esdevenen entre les parets d’aquella casa incògnita. O d’aquesta en concret que ara mires. Una llum groguenca i unes ombres que s’agiten a estones et desvetllen objectius vitals. Imagines el confort d’aquella llar, amb el foc encès que contrasta amb el fred glacial del carrer. Aixeques el vol lentament i et filtres pels porus microscòpics dels vidres: matèria i antimatèria, la diferència entre dormir i somiar. Sona un violoncel. Segueixes despert, no vols tancar els ulls per por a que la realitat t’arrossegui lluny i et desplaci fins a fer-te pujar al darrer vagó d’aquell tren que condueix a la marginació, a l’oblit. Fa temps que no arribes a final de mes i dins la butxaca dus una carta que per més que llegeixes no acabes d’entendre. Però saps que has de deixar casa teva, que ja no et pertany; aviat serà d’algú altre que es pentina les plomes negres i agita el seu llarg coll.

Aprengueres que somiar era una descontrolada sèrie d’imatges projectades contra les parets del dormitori. Hi havia somnis molt reals i agradables, però també et sortien al pas foscos malsons. Creixeres i un dia decidires somiar amb els ulls oberts. Al començament només eren projectes que es convertien en irrealitzables tot i que mai perdies l’esperança. Mai travessares la frontera de la imaginació vana de coses impossibles, de càntirs plens de llets que acaben estavellats contra el trespol de la realitat. Eres un somniador molt realista que ara escolta la cançó trista de la vida feta realitat. Les notes del violoncel són càlides malgrat parlar d’una pèrdua irreparable. Et mires les mans i les amagues a continuació dins la butxaca de l’abric. També amagues el coll entre l’espessa bufanda de llana sintètica. I mires des de les alçades l’interior d’aquella casa confortable que, imagines, pertany a alguna feliç família que tu ja no tens.

Esguardes la finestra i burxes en el pantaló la butxaca que amaga el tros de paper que parla d’un desnonament, d’una ordre de tallar les amarres, de recollir l’àncora i esperar un vent que et traurà d’aquest port on ara et trobes presoner. Pot ser demà s’aixequi un mestral aliat que et dugui a nous projectes que et tornin l’equilibri extraviat; o potser no. I penses en la llar de foc i en la música senzilla d’un temps perdut. La vida et va fer madurar entre somnis i ulls oberts, entre persones que es distanciaven de tu i el camí on perderes el rumb; les diferències et feien més gran i insisties en pensar que l’impossible no era irrealitzable. Seguires transitant els anys i les coses no t’anaren del tot malament; fins i tot en algun moment pensares que tot et sortia seguint el guió que havies concebut involuntàriament mentre dormies. Només calia que el futur no es capgirés, obrint el barram sangonós, àvid de carronya, de despulles socials.

Observares la finestra i imaginares la felicitat apagant-se a mesura que s’acabava la llenya de la llar. L’aire del carrer t’estava glaçant els peus i les galtes et feien mal. El pitjor de tot era la mirada, la gebrada de la nit t’impedia veure una sortida que et permetés fugir d’aquest estret carreró circumstancial que et barrava el pas. Havies perdut la feina, els estalvis, la casa… no sabies com mantenir unida la família. Tragueres el sobre i tornares a llegir la notificació del Jutjat. Ja no mirares més la finestra, ara havies de pujar les escales, obrir la porta, intentar desitjar bona nit i lliurar l’escrit a la mare de les teves dues filles. Mentre s’apagava la flama de l’estufa i el fred començava a fer-se l’amo de la situació el so del violoncel s’anà glaçant. Us miràreu fixament i us fonguéreu en una silenciosa aferrada. Caldrà fer les maletes, però no avui, no podeu despertar les nenes que dormen abraçades a uns somnis aliens a la realitat que no encerten a veure, encara. Compartíreu la darrera copa de whisky mentre pensàveu en silenci la diferència entre dormir i somiar, i llençares la carta a la llar de foc cercant les darreres espurnes d’escalfor abans d’anar a dormir.

© 2012  J. M. Vidal-Illanes

El recompte

J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Biografia, Literatura, Novel·la Etiquetes: Deixa un comentari

Et llevares com un dia qualsevol. Sortires de casa per comprar en el forn pa i ensaïmades. Fins i tot gosares fer-te amb dos diaris i passejares plàcidament acaronat per un lleuger vent de ponent i escalfat per un inusual sol de finals de desembre. De fet aquest dissabte finalitza l’any i has decidit començar pel principi com si de veres avui fos “el darrer dia”.

Puges a casa i et prepares l’esmorzar. L’aroma a cafè pren possessió del moment mentre et seus pensant per on encetaràs aquest primer àpat de Sant Silvestre. Unes torrades, cereals i ensaïmades t’observen sabent que cap indulgència les pot salvar de ser engolides per l’apetit que hi dus al cos. I adreces la mirada cap els diaris, de fet no els arribes a obrir, et quedes llegint les portades que amb lletres grolleres t’anuncien que l’any vinent seràs més pobre, treballaràs més hores i cobraràs menys, i a més incrementaran el percentatge que et retenen per satisfer el teus deures amb la hisenda pública. Et quedes uns segons pensant, i decideixes plegar la premsa, girar la mirada cap a una torrada amb mantega i figat i entrar-li a queixalades.

La segona torrada està a punt de caure, però abans decideixes posar una mica de música. T’inclines per un jazz intimista i que s’avingui amb el resplendor del cel; sonen notes de Pat Metheny que recorren els recons de la cuina des d’on veus elevar-se i jugar amb el cel uns estels de quatre línies que sengles kiters dominen a la perfecció. No hi ha resistència, només control. El cel, el sol, els kitesurf, els diaris, les pastes, el cafè i els minuts que transcorren confiats, formen un conjunt confortable que voldries mantenir durant el que resta de l’any. La torrada entra fàcil amb l’arrop de s’avia, i comences a fer recompte mentre prens consciència de que si havia res inajornable per realitzar aquest 2011, ja no et queden gaires hores per abordar-ho. Penses que has deixat moltes coses sense fer i que l’any vinent no sembla que desplegui solucions als problemes que més et tenallen. Així les coses prens la decisió de seguir esmorzant.

Li entres a les ensaïmades, i després un cereals per alleugerar la sensació de bacanal matutina. Segueixes amb més torrades i un altre cafè mentre mires amb desconfiança els diaris que segueixen en terra, allà on els has confinat com a càstig per ser portadors de notícies amargues que et volien trastocar les darreres hores de l’any. En comptes dels diaris, i quan ja fa noranta minuts que esmorzes, et decideixes per una lectura que et faci enfora de la realitat: et submergeixes en “Despietat país de les meravelles i la Fi del Món”, mentre convides Murakami a seure a taula i afegir-se a aquest esmorzar interminable del darrer dia de l’any. Llegint i prenent cafè, passen les hores mentre veus el paisatge solar de la badia canviar de tonalitats.

Tornes a fer recompte i no recordes en quin moment l’havies abandonat. El que ara et ve al cap és una idea de la inutilitat de passar llista als esdeveniments personals d’un any que no són per tirar coets. Mentre tant, Murakami t’ha deixat sense ensaïmades i s’està bevent el que queda del suc de taronja. No importa, la lectura compensa qualsevol sacrifici material mentre comences a elevar-te entre estels i calcutecs, entre ciutats murallades i lectors de somnis, amb cranis d’unicorns que et fan perdre de vista els llums que s’apaguen al fons de la badia.

Els diaris segueixen a terra, mires el rellotge de paret i penses en acabar el llibre veient que les hores han passat com si no res, tot el que hi havia a taula ha estat engolit per mons reals i imaginaris i t’adones que la música fa estona que ha deixat de sonar. Poses un altre disc, amb el volum més suau, i tornes al llibre mentre Stan Getz fa plorar el seu saxo. Finalment acabes el llibre, Murakami se n’ha anat i no saps en quin moment, i tornes a mirar el rellotge. T’aixeques, i vas al bany a refrescar-te i pensar de nou en el recompte que deixes penjat del tovalloler. Et poses una jaqueta gruixada i decideixes anar a comprar una botella de cava de l’illa, ben cara, que quedi ben clar que has decidit deixar qualsevol comptabilitat per a l’any vinent i, en tot cas, per a després del compliment de la profecia Maia, no sigui que facis la feina en debades i et martiritzis gratuïtament.

Lloc de la fotografia: Badia de Palma (#ésPalma)
Fotografia i text: J. M. Vidal Illanes © 2011

El violinista

J. M. Vidal-Illanes Actualitat Etiquetes: Deixa un comentari

Soc una persona que, des de sempre, visc instal·lada en el sac dels condemnats a romandre. M’he passat mitja vida esperant, encara que sovint no he tingut molt clar que redimoni esperava; però el fet és que he fet acopi d’una extraordinària capacitat d’espera. També he de dir que tinc el nefast costum d’arribar amb uns quants minuts d’antelació a les cites, això explicaria –i justificaria– que sovint espero perquè soc un xic beneit; però part del problema s’agreuja amb el fet que he adoptat el no menys nefast hàbit de citar-me amb gent que sempre fa tard i que per tant fa que sumi el temps que duc esperant –pel fet d’haver arribat abans– amb el temps que he d’esperar perquè l’altre arriba tard. Si tot això us ho contés des de l’interior de la cabina dels germans Marx potser adquiriria alguna mena de dimensió lògica, encara que tampoc no sé ben bé perquè acabo de dir això; però no, ho conto des de la terrassa del Bar Bosch un dia primaveral d’aquesta tardor absurda que ens convida, un pic més, a fer el darrer capfico a la platja (el problema és que a aquestes alçades ja m’he cansat de fer la “darrera” nedada de l’any), i a més, com que duc mitja hora esperant, ja vaig pel tercer Dry Martini i tinc les neurones fent ball de bot.

Idò, res, que estic assegut assaborint el tercer Dry Martini un dia de Tots Sants, quan de sobte sento sonar unes dolces notes arrencades d’un vell violí. Em giro i el veig allà, dret, guarnit amb un vestit negre, camisa blanca i corbatí, devora una hamburgueseria que castiga la vista exhibint una enorme ema groga sobre fons vermell. La combinació violinista-hamburgueseria se’m fa una mica insòlita, pot ser sospitosa de quelcom que no endevino a comprendre, com en la cançó d’Antònia Font. No sabria dir qui és més vell, el violí o el violinista, però per l’aspecte d’ambdós jo diria que han conegut temps millors. Ni el perfecte Dry martini evita que pugui sentir una mica de rubor col·lectiu en constatar que ningú no presta atenció a la impecable música amb la qual ens està obsequiant aquest mestre procedent de l’Europa de l’est –això m’ho imagino jo tot solet–. Amb tota probabilitat aquest conjunt de músic, arc i violí varen sonar en esplendorosos escenaris com els de la Filharmònica de Sant-Petersburg, la Reduta Bratislava o el Gran Teatre de l’Òpera de Varsòvia –o d’altres de semblants si més no.

Pot ser m’estic perdent en faules, però sentir i veure aquesta persona tocant amb un virtuosisme inusual, somrient sense parar i amb una edat que sobrepassa de molt la de jubilació, m’està afectant seriosament. Segueix empipant-me el fet de la seva invisibilitat. Massa gent llegint-se el melic com per prestar atenció al músic –encara que alguns dissimulin amb un diari a la ma–. Potser aquest home va arribar tard a alguna cita crucial i per això ha de vagar amb el seu violí entre masses insensibles i a l’empara del tendal antitètic d’una hamburgueseria. Hi cap la possibilitat de que fer-se vell i ser instrumentista en un país de l’Europa de l’est dugui aparellada la condemna d’acabar malvivint com a músic de carrer en un lloc massa diferent al barri gòtic de Barcelona, on com a mínim les parets estan plenes d’història i no hi han emes infames. Aquí sembla que res encaixi. L’home acaba d’encadenar Paganini amb el tercer moviment d’un concert per a violí de Mendelssohn, o el que és el mateix, no toca foteses folklòriques de carrer ni bagatel·les de saló; pot ser per això ningú no li fa ni cas. Arribat el moment de recollir les monedes alguns gestos automàtics li omplen l’estoig del violí –encara que això d’omplir sigui simplement una il·lusió optimista–. Quan arriba a la meva taula li dono unes monedes i li demano pel seu nom i d’on és. Em contesta que es diu Nikolay i que és búlgar.

Com que m’he cansat d’esperar i ningú no acudeix a la cita, el convido a prendre’s un vermut –o el que sigui– a canvi de que m’expliqui algunes coses. El seu espanyol és més aviat rudimentari, però com a mínim ha desaparegut la sensació de romandre a l’aguait d’algú que no arriba i sé que ni que sigui amb mirades, silencis i algunes paraules travades, puc somniar amb el fet de seure al Bosch, un dia de Tots Sants, amb una esvaïda llegenda de les sales de concert de l’Est europeu, que m’ha regalat un breu concert privat escalfat pel sol primaveral d’una tardor absurda.

Després del diluvi

J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Assaig, Pensament Etiquetes: Deixa un comentari

M’agrada molt l’olor de la terra humida després d’una tempesta. Em sembla extraordinari trepitjar els alzinars, les fagedes o les rouredes a la tardor i, amb el moviment dels peus, despertar del sòl el flaire a torba; aquest és per a mi un petit però intens plaer pels sentits. Puc imaginar-me en el paper de Guilgameix i sentir aquest mateix perfum emanant de la Terra en haver sobreviscut a la gran inundació, o en el de Noè obrint les portes de l’Arca un pic transcorreguts els quaranta dies bíblics que durà el diluvi universal. Un ocell em portaria al bec la prova de que tot s’hauria acabat. Miraria el cel i no veuria cap nigul, només un gas blavós i net que em cobriria completament. Però l’olor de terra humida m’abraçaria i jo tancaria els ulls esperant ésser devorat per un nou món transformat.

L’olor a torba també em recorda els cementiris escandinaus, tan verds. Guilgameix va abandonar una terra desolada per trobar-ne una altra plena d’arbres carregats de tresors, un país de les meravelles a l’altre costat del túnel. Alícia se’l va trobar a l’altre costat del mirall. Nosaltres potser trobaríem el cementiri carregat d’éssers oblidats o un despietat món ple d’olor a corrupció. Potser la gran inundació sigui un càstig diví, però avui aquest correctiu no sembla que hagi d’inundar res o potser tot ho negui: ningú no s’hi posa d’acord amb els efectes finals d’un hipotètic desglaç dels pols i les glaceres, ni amb els d’un enfonsament definitiu de l’economia mundial. Mentre tant tenim assegurada l’entrada a l’espectacle final, ni que sigui com a gladiadors sacrificats en l’arena del circ.

Si els historiadors han trobat fins a cinc-centes versions diferents del diluvi, podem concloure que estem davant d’un mite universal. Si milers d’economistes analitzen a diari els orígens i les conseqüències de la crisi mundial, i no en troben solucions, potser la reflexió final ens condueix a pensar que ens trobem davant un veritable mite. S’enfonsarà el món? Les lleis de la termodinàmica desmenteixen aquesta possibilitat: els diners ni es creen ni es destrueixen, només canvien de mans… i normalment no venen a les meves mans. Sobta revisar les xifres de l’increment que estan experimentant les primeres fortunes del món: les persones més riques del planeta s’han fet encara més riques amb la crisi econòmica mundial. Per això se’n podran construir un Arca amb la qual esperar aixoplugats el xàfec i romandre amatents a l’aparició del primer raig de sol i l’olor a terra humida. Nosaltres no tindrem tanta sort i l’única olor a terra que sentirem serà la que ens haurà sepultat.

M’imagino el nou Noè encarnat en la figura del número ú de la llista de Forbes, fent pujar a l’Arca –previ pagament d’un sagnant tribut– els elegits que podran recuperar la vida després de la crisi global. Babilonia ressorgirà i l’Atlàntida emergirà de nou. Un vedell d’or serà sacrificat dalt el mont Ararat i els pobres del món seran sacrificats en la construcció de noves piràmides per engreixar el mite de la reconstrucció amb el sacrifici comú. No sé perquè no em convenç aquesta idea d’haver de fer enormes sacrificis per salvar-nos mentre les vendes de cotxes de luxe s’incrementen i els diners segueixen canviant de mans buidant les vidrioles dels estats cada dia menys sobirans, cada dia més desballestats.