M’agrada molt l’olor de la terra humida després d’una tempesta. Em sembla extraordinari trepitjar els alzinars, les fagedes o les rouredes a la tardor i, amb el moviment dels peus, despertar del sòl el flaire a torba; aquest és per a mi un petit però intens plaer pels sentits. Puc imaginar-me en el paper de Guilgameix i sentir aquest mateix perfum emanant de la Terra en haver sobreviscut a la gran inundació, o en el de Noè obrint les portes de l’Arca un pic transcorreguts els quaranta dies bíblics que durà el diluvi universal. Un ocell em portaria al bec la prova de que tot s’hauria acabat. Miraria el cel i no veuria cap nigul, només un gas blavós i net que em cobriria completament. Però l’olor de terra humida m’abraçaria i jo tancaria els ulls esperant ésser devorat per un nou món transformat.

L’olor a torba també em recorda els cementiris escandinaus, tan verds. Guilgameix va abandonar una terra desolada per trobar-ne una altra plena d’arbres carregats de tresors, un país de les meravelles a l’altre costat del túnel. Alícia se’l va trobar a l’altre costat del mirall. Nosaltres potser trobaríem el cementiri carregat d’éssers oblidats o un despietat món ple d’olor a corrupció. Potser la gran inundació sigui un càstig diví, però avui aquest correctiu no sembla que hagi d’inundar res o potser tot ho negui: ningú no s’hi posa d’acord amb els efectes finals d’un hipotètic desglaç dels pols i les glaceres, ni amb els d’un enfonsament definitiu de l’economia mundial. Mentre tant tenim assegurada l’entrada a l’espectacle final, ni que sigui com a gladiadors sacrificats en l’arena del circ.

Si els historiadors han trobat fins a cinc-centes versions diferents del diluvi, podem concloure que estem davant d’un mite universal. Si milers d’economistes analitzen a diari els orígens i les conseqüències de la crisi mundial, i no en troben solucions, potser la reflexió final ens condueix a pensar que ens trobem davant un veritable mite. S’enfonsarà el món? Les lleis de la termodinàmica desmenteixen aquesta possibilitat: els diners ni es creen ni es destrueixen, només canvien de mans… i normalment no venen a les meves mans. Sobta revisar les xifres de l’increment que estan experimentant les primeres fortunes del món: les persones més riques del planeta s’han fet encara més riques amb la crisi econòmica mundial. Per això se’n podran construir un Arca amb la qual esperar aixoplugats el xàfec i romandre amatents a l’aparició del primer raig de sol i l’olor a terra humida. Nosaltres no tindrem tanta sort i l’única olor a terra que sentirem serà la que ens haurà sepultat.

M’imagino el nou Noè encarnat en la figura del número ú de la llista de Forbes, fent pujar a l’Arca –previ pagament d’un sagnant tribut– els elegits que podran recuperar la vida després de la crisi global. Babilonia ressorgirà i l’Atlàntida emergirà de nou. Un vedell d’or serà sacrificat dalt el mont Ararat i els pobres del món seran sacrificats en la construcció de noves piràmides per engreixar el mite de la reconstrucció amb el sacrifici comú. No sé perquè no em convenç aquesta idea d’haver de fer enormes sacrificis per salvar-nos mentre les vendes de cotxes de luxe s’incrementen i els diners segueixen canviant de mans buidant les vidrioles dels estats cada dia menys sobirans, cada dia més desballestats.