Merda o combustible sòlid recuperat?

La frivolitat del llenguatge polític, la mentida i l’obscurantisme són ganivets afilats que algun dia mataran completament la confiança en la política –si no ho han fet ja–. Amagar la realitat d’un model inadequat, originat en uns interessos foscos, no ens satisfarà als que veiem la política de residus a les Illes i a Mallorca com una autèntica presa de pèl.

L’opció de la incineració com a model, que es va gestar els anys 90, ja va suposar un gran retràs en la implantació generalitzada del sistema de recollida selectiva de la brossa. L’èxit posterior de la política de reciclatge comporta ara la crisi de la incineració com a opció. Ja la Llei d’envasos i residus d’envasos de 1997 va optar per un model que marginava la reutilització i la recuperació, però a Mallorca l’escenari encara va empitjorar més i la incineració va servir per a emmascarar altres objectius que algun dia sortiran a la llum.

L’opció per la incineració va causar un fort rebuig a Mallorca, i anys després es va intentar maquillar el procés incorporant l’opció a la cogeneració d’energia elèctrica. Ara resulta que Mallorca no genera prou residu per a la coa d’incineració i ens cal importar-lo acompanyat de les externalitats negatives que això comporta, superiors a les positives.

Però això és massa complex per a tractar aquí, el que m’ha motivat a escriure aquestes lletres d’urgència és la sensació de que tot és una total i absoluta presa de pèl emparada en un acord viciat de nul·litat (o com a poc anul·lable i que caldrà convalidar) i envoltat de trampes. Les fotografies i la propaganda del l’aparell públic i de partit, ens va mostrar el que s’anava a cremar a Son Reus i es van omplir la boca parlant de Combustible sòlid recuperat (CSR), unes briquetes i perles inertitzades, tractades i preparades per a ser incinerades sense repercussions ambientals. Però el que ha arribat a Mallorca és fems que fa pudor a corrupció en tots els sentits, ni rastre del CSR que ens van vendre. Esperam dimissions, però –me tem– morirem esperant-les.

J. M. Vidal-Illanes