PEDRA
Com a pedra de riu arrodonida, per un trist viarany
avançant lentament,
vinc a cercar el lloc on tancar els ulls,
un revolt sense domesticar, un indret on esquinçar la memòria.
Tu em disparaves paraules, subtils sagetes de foc,
que encenien el desànim, que esmorteïen els sentiments,
mentre el poema es dissolia en estavellar-se contra la mar.
La derrota m’esquitxava com la sang del vençut
vessada sense sentit en un mar de cossos nus.
Com totes les esperances,
les meves també moren
en esvanir-se en una abraçada que s’enfonsa en el record
d’un comiat inesperat ple d’alcohol a mitja nit.
Sento que la llunyania s’aproxima i que es desdibuixa l’horitzó,
que es perd en la foscor,
mentre t’engoleix la cantonada en un adéu silenciós
que s’esvaeix tristament davall el llum feble d’un atuït fanal
que tanca per sempre el teu pas
entre les ombres de la metròpoli impersonal.