Un dilluns al sol [Quan un són més de cinc milions]

Era dilluns, però no feia sol. Ahir no vas haver de contar “La Cigala i la Formiga” al teu fill perquè estava massa cansat i es va dormir dolçament en tocar el llit. Avui no saps quin conte li podràs llegir: no tens ànims suficients per mentir i transmetre-li amb alegria que la vida és una faula de final feliç. Avui clouries la rondalla dient: «I no foren feliços, perquè tot s’ho menjaren els xoriços». No et sona massa infantil ni massa afortunat com a final d’un conte, però és més aproximat a la realitat que t’ha tocat viure. ¿No és això el que penses mentre l’escrit del jutjat on et comuniquen l’execució de l’hipoteca roman damunt la taula del menjador, com un far que il·lumina la porta de sortida?

Era dilluns i uns candidats debatien expandint vergonya aliena. En va esperares sentir-los parlar dels temes que realment t’afecten, et preocupen: quina llunyania, què abandonat et sents. El matí feres coa al servei d’ocupació, però no feia sol. A la nit et convertires en un número fred i impersonal en boca d’una persona incapaç de resoldre el problema, però que durant quatre anys serà protagonista d’una representació teatral molt efectiva. No saps el lloc que ocupes exactament entre els cinc milions de membres del club, però et sents com un gra de sorra dins el caixó d’un parc on defequen els gossos. Amb tot, esperes l’endemà i mires el teu fill que dorm aliè a l’esfondrament dels pilars que et sostenien, mentre fas equilibris per no arrossegar-lo amb tu.

Era dilluns i et senties atrapat en el temps mentre apuraves les darreres gotes de whisky barat de supermercat de perifèria. Has deixat de fumar per prescripció econòmica i ara hauràs de rebaixar encara més l’estàndard etílic. La teva salut potser millori una mica amb la crisi global i personal que et cobreix i et condemna a viure dins un clarobscur indefinit. Però mires el calendari i esperes l’endemà. Mires cap el futur perquè no tens alternativa, i per damunt de tot el mires perquè el present et sembla una merda que vols evitar quan abans millor. T’aixeques per avançar i ho aconsegueixes fins que caus dins una casella que t’envia de tornada a l’inici de tot. I esperes el futur, l’endemà: «Tan de bo fossis aquí» –penses– «per indicar-me el camí». Avui ja es dimarts, no ha fet sol, i has enyorat el temps enrere quan creies en les faules de final feliç.

J. M. Vidal-Illanes

Image

El perquè dels mitjans públics de comunicació

El periodista és un observador qualificat de la realitat amb el potencial de fer de canal per traslladar-la al públic. Estam parlant de professionals amb una enorme responsabilitat que al llarg de la història ens han obert els ulls amb els seus testimonis. Una època el periodista podia realitzar una funció èpica –com ara els corresponsals de guerra–, o retratar la societat a través de la notícia. També podia desmuntar mentides –com el Watergate– o fer front als abusos –com feia Humphrey Bogart al “Quart poder” (1952). Però el més comú és que un periodista sigui una persona normal, amb una enorme estima per la seva professió i, sovint, retribuït per davall del servei que presta. (Llegir-ne més…)

0234699_FOTO_014625_elcuartopoder_1

images (5)

Accés a l’article: El perquè dels mitjans públics de comunicació.

Aïllat & Articles

Oportunitat / Oportunisme

El primer que ha d’entendre un personatge públic és que ha de preservar la seva imatge. Un polític en actiu, amb responsabilitats de govern, només gaudeix d’un estret marge d’intimitat que ha de procurar mantenir en tot moment. Qualsevol cosa que se li escapi de les mans a qui té projecció pública i repercussió mediàtica, cal atribuir-ho a una errada de càlcul. A això s’ha d’afegir que hi ha qui demostra una absoluta despreocupació respecte de la seva vida íntima pel fet que el seu ego guanya la batalla i prefereix “sortir a totes les fotos”.

Això és precisament el que li ha passat al conseller balears Carlos Delgado. Pels motius que sigui, es va deixar fer unes fotografies sense calcular el valor que poden tenir en un moment donat, oblidant la qüestió de la intimitat preservada. És com allò que sentim dels candidats a la presidència americana quan qualcú els retreu que de joves varen tastar el haixix i llavors ho han de confessar. I és que quan vols dedicar-te a la política de primera línia has de ser i semblar allò que defenses, i la decència i la moderació en són cabdals.

El conseller va decidir fer-se unes fotos abjectes, i algú altre va decidir escampar-les –per motius morbosos–. El mal ja està fet, i ara el conseller és en #delgadodelscollons i ningú no pot mirar-li el cap sense que s’escapi involuntàriament un somriure mordaç.

Però és més interessant de tot això és visualitzar una oportunitat en allò que era una qüestió lamentable. Així sempre hi ha qui aprofita l’ocasió per prendre-s’ho amb humor i intencionalitat artística i treure-hi suc a les inquietuds creatives…

Dit això un deixo amb uns exemples extrets del Twitter de @Potti, @Mayolicus i @ferri61 (i meus). #decorantendelgado

@JMVIDALILLANES

 @Potti

@Potti

@Potti

@Mayolicus

@ferri61

J. M. Vidal-Illanes © 2012

Dilluns

No et podies aixecar, gairebé no havies dormit, la nit i la tempesta no et deixaren jugar a escacs tranquil·lament amb el somni d’un despertar millor, d’un nou dia sense cartrons ni caixers de bancs, sense l’amarga dolçor d’un vi en tetra-brik, sense la llauna on fas dipositar les monedes que pidoles. Els primers treballadors de l’oficina bancària comencen a entrar i t’expulsen en silenci. T’aixoplugues en l’entrada d’un pàrquing, però els atrafegats cotxes comencen a sortir amb una febre persistent ofegada pel temps que manca: tothom sembla fer tard. Algú passa amb la música a tot drap i sents el I Don’t Like Mondays que et du llunyans records de finals dels anys 1970. A tu els dilluns et són completament indiferents, com els dimarts, com la llista completa dels dies de la setmana. Te’n fas fum d’aquelles persones que malden del dia dedicat a la lluna, per a tu les oportunitats es troben a molts metres baix terra, amb un calendari sense dies, amb uns dies sense hores. El jorn en què entrares en l’exclusió et feres argonauta en una mar d’injustícia. Encara no has trobat la porta de l’infern i ja has abandonat tota esperança. Potser, penses, l’infern sigui un transsumpte dolç del teu esdevenir a la terra.

© 2012 J. M. Vidal-Illanes

Quan el foc t’arrenca l’ànima

En els orígens de la humanitat el foc va suposar un fonament essencial per a l’evolució i el desenvolupament de l’espècie. El foc ha fascinat l’home durant mil·lennis i en moltes civilitzacions va adquirir la qualitat suprema d’allò que és sagrat. El control del foc era poder.

Però el foc també assoleix un caràcter fosc i maligne com a element de destrucció, de devastació, amb el poder d’esborrar els paisatges fixats a la memòria des que hom té ús de raó, amb el poder de desdibuixar una terra estimada, de generar la desolació i provocar un profund sentiment de tristor.

Aquest estiu hem vist cremar les nostres terres estimades, al País Valencià, al nord de Catalunya i a les Illes Balears amb especial virulència. També, i malauradament, hem vist com cremaven altres paisatges de gran valor a d’altres indrets de la península. En tot moment les escenes de la destrucció, el color de les cendres, les notícies de víctimes mortals, m’han provocat un enorme neguit, un profund dolor i un sentiment de solidaritat en vers les persones més properes a la transformació radical del seu paisatge i modus de vida.

Per açò aquests dies, quan veig les imatges de les àrees devastades pel foc a Menorca –l’illa que em va veure néixer un dia molt llunyà–, la tristor expulsa un tel de llàgrimes que esborronen la meva mirada. Menorca és el meu paisatge permanent, les meves arrels més profundes, la terra on vaig veure la llum per primer cop. Des dels 9 anys vaig començar a trepitjar els camins de l’illa, en una època on no hi havia barreres tancades, on els pagesos et donaven conversa i en ocasions en convidaven a berenar, on el paisatge rural estava més viu que mai però podies recórrer quilometres sense trobar ningú. Vaig aprendre el sentit de la llibertat mentre recorria a peu l’illa amb el grup excursionista del col·legi.

L’illa s’ha transformat molt els darrers cinquanta anys i ho ha fet amb ritmes desiguals i no sempre en positiu. El poder destructiu del foc és capaç de transformar amb molta rapidesa espais cent vegades trepitjats, gaudits, on arrelen records de somnis impossibles, d’albades que obrien pas a la realitat d’un al·lot que creixia, al regust amarg de les primeres frustracions i la dolçor de les primeres il·lusions fetes realitat. I allà romanen intactes les experiències sentides, abraçades als perfils d’escenaris perennes.

L’impacte dels incendis viscuts dècades enrere al Toro, a sa Roca i a Macarella, segueix intacte en el rebost dels records. Cada foc és una ferida en la terra i un solc en els vincles amb un paisatge memorat. Aquests dies un malson s’ha acarnissat amb Menorca. Probablement sigui l’obra intencionada d’una persona malalta o sense escrúpols; tan fa el motiu que du a qualcú a atemptar amb foc l’obra constant i laboriosa de la Natura, és un desastre que provoca gran desolació en poques hores i precisa de dècades per a recuperar-se. Crec que la visió d’un paisatge devastat pel foc no deixa indiferent a ningú.

Avui, amb la distància obligada per la meva residència actual a Mallorca, necessitava estendre un canal de connexió amb les arrels que se’m cremen a la meva terra. Em costa molt mirar les fotografies que testimonien la destrucció de pinars i garrigues, en especial les que acullen records i secrets de vivències úniques, les que em van fer apreciar i admirar la Natura com una germana gran que mereixia el major dels respectes i estimació. Conèixer és estimar i quan estimes una terra et dol cos endins amb la mateixa intensitat del foc que l’està destruint. La insensibilitat d’algunes persones davant la lenta destrucció dels nostres paisatges, les deixarem per a una altra ocasió. Avui el meu compungiment té el color gris i dens de les cendres amb sabor a Menorca.

Els incendis al Diario Menorca:

http://www.menorca.info/menorca/462470/fuerte/viento/extiende/incendio/parc/hacia/llevant

http://www.menorca.info/462330

http://www.menorca.info/462366

http://www.menorca.info/462475