El camell de llibres

leyendoencamino

Llibreadictes

Un dia lluminós qualsevol entres a una biblioteca i et quedes sepultat per l’ombra de la certesa: mai podràs llegir tots aquests llibres; és més, en termes relatius, només podràs llegir uns pocs llibres en la vida. En aquest moment prens consciència de la petitesa humana i voldries ser etern, pactar amb el diable un purgatori on llegir en l’eternitat. Pots viure vuitanta anys amb capacitat lectora i dedicar moltes hores al dia llegint, però a tot estirar abastaràs una ínfima part dels llibres que s’han escrit al món, la resta romandran ignots, fins i tot hi ha llibres que gairebé no seran llegits per ningú. Agafes la calculadora, pitges les tecles numèriques i arribes a la conclusió de què, de mitjana, a un bon ritme, podries llegir un llibre a la setmana. Si ets capaç de mantenir aquesta capacitat al llarg de la vida, aconseguiries llegir entre 3.500 i 4.000 llibres; més és gairebé impossible. Milions d’exemplars t’esperaran en va, i mai arribaràs a conèixer l’existència de centenars de petits tresors impresos que tothom hauria d’haver llegit com a mínim un pic en la vida. Arribat a aquest punt, t’estires els cabells. Continua llegint

La previsió de l’inevitable

Imatge

El món funciona millor en èpoques d’inflació de persones previsores, aquesta estranya raça d’éssers que no surten de casa sense un paraigua, per mínima que sigui l’amenaça de pluja. També hi ha el tipus que mai no es deixa la crema solar, o el que evita llegir diaris —especialment determinats diaris—. Un amic de la universitat sempre sortia de marxa amb una muda i un raspall de dents, les marxes les començava a Barcelona i les podia acabar a Saragossa o a qualsevol lloc inversemblant: era un portent de previsió.

Les persones previsores quan van a patinar sobre gel, s’equipen amb la roba adequada, afegeixen uns bons guants i treuen del fons d’un calaix una bona dosi de valentia. Guardar el valor dins un calaix sempre m’ha semblat una temeritat, però és un fet que adquireix una obliqua dimensió romàntica. Quan has de cometre una imprudència vas al calaix i extreus la valentia com qui treu una valuosa peça de roba interior plena de significat, amb molta delicadesa i una certa tremolor a les mans. Continua llegint

Mai no et deixis vèncer per la neurona-cilici

Imatge

Crec que conec una persona que disposa d’un mecanisme especial al cap, tot i que no li he vist mai perquè per això hauria d’investigar dins el crani en pla Dexter, i jo sóc més aviat aprensiu. A més, amb els meus nuls coneixements de geografia cerebral, tampoc no sabria ni per on començar a cercar. Però el cas és que el mecanisme ha d’existir com a explicació convincent del fet que l’individu en qüestió sempre es lamenta per tot i a més es castiga fins a límits inversemblants.

Ell és una persona d’aparença normal, no és massa alta, però tampoc no és massa baixa. Sempre du el mateix abric gris de llana, que abandona només els mesos de més calor. El més probable és que m’equivoqui, però tinc la convicció que du implantada una neurona-cilici que s’activa quan l’autoestima li puja en excés. Per ell l’autoestima és com una càrrega pesada que s’ha de dur com qui transporta un xicle a la bota, un d’aquells que cada cop que trepitges es desfà en mil fils elàstics que se separen del terra i tornen a la sola rebotant i fent un sord plof. Continua llegint

Ballant amb orelles (perseguint uns ulls)

Imatge

Hi ha orelles famoses i els motius poden ser molt diversos. Una tarda plujosa et pot conduir al record d’un humit cinema d’infantesa d’ambient carregat, on projectaven Dumbo: un fenomen que despertava compassió fins que descobries que el defecte es convertia en un potencial per desferrar-se del terra i travessar el cel buscant la mare. És cert, sembla que hi ha coses que no s’obliden mai, com la humitat del cinema d’infantesa els dies de pluja; però he de confessar que no recordo massa bé el moment en què vaig conèixer a ma mare, i a més a més, jo no volava malgrat les dimensions de les meves orelles.

A les orelles portentoses també pots arribar des d’un programa de televisió en blanc i negre, com els colors de la infantesa. Un cop vaig veure un concurs on un participant movia les orelles com si fossin titelles controlades amb fils invisibles, els aplaudiments del públic em van deixar tan atònit com les rialles que els acompanyaven. Dumbo també era un animal de circ, com sa mare. Al cinema d’infantesa no et podies treure l’abric i acabaves amb els peus congelats: a casa només ens podíem permetre entrades de galliner. Continua llegint