Quan les coses es torcen (venen corbes)

road2

De corbes i revolts

De vegades veiem la vida com una carretera de pel·lícula americana, recta fins a l’horitzó, amb alguns canvis de rasant que ondulen les hores. Conduïm una Harley mentre sona Riders On the Storm, The Doors deixen caure una pluja de ritme amb llampecs de guitarra mentre el sol declina darrere nostre i allarga l’ombra que projectem sobre l’asfalt. Llavors tot és perfecte, tot és lineal, tot és poètic. En aquest precís instant mirem al davant i veiem el futur a llevant.

Quan mirem les estrelles estem veient el passat. Descansem després d’una llarga jornada i ens aturem a observar la nostra insignificança. Creiem que estem observant objectes que envien llum en línia recta i en realitat tot es converteix, abans o més tard, en una el·lipse infinita. Per contra, a la carretera veiem una recta que sembla perfecta amb aquestes ratlles discontínues que dibuixen la velocitat, són com les perforacions del cel·luloide, pel·lícules mai no viscudes, vides d’altres. Continua llegint

El secret del contingut

Imatge

Vius perillosament, però confies en l’instint

Si mai has sentit la necessitat d’escriure res, sabràs a què es refereix el títol. Jo encara no ho tinc clar, per això em semblaria bé que deixessis un missatge al contestador explicant-m’ho. No truquis a la nit que desconnecto el telèfon, odio que em despertin quan somio que l’al·lota canària em convida a un moscatell mentre li dedico una cançó d’adolescents, com ara Love Is On The Radio. Canto pitjor del que toco la guitarra (i en aquesta art sóc un desastre), però quan dormo això no té cap importància (crec).

Així doncs: què és el contingut i quin secret amaga? Mireu, hi ha coses que no han de semblar mai el que són; Ernest Hemingway ho tenia molt clar, era el rei del colador: mai era massa explícit, tot ho filtrava delicadament o amb exabruptes, però ho matisava com qui deixa caure un imperceptible plugim. Conec autors que escriuen com si deixessin anar galledes fredes d’aigua, a cada pàgina en llencen una, però sense oblidar que el secret està en el contingut. Per mi, quan es tracta d’escriure, forma i contingut són objectes inseparables. Bé, sí, jo em sé la teoria, altra cosa ben diferent és assimilar-ho fins al punt de practicar-ho de manera natural. Filtrar és un camí que sé que trobaré un dia de tardor: res ha de semblar el que és, tot ha de tenir l’aparença d’un accident. Això em recorda l’ordre que Morgan Freeman dóna a Bruce Willis (Goodkat) a El cas Slevin. Poc podia imaginar El Cap que res era el que semblava i tot adoptava una dimensió més complicada del que ningú no podia entendre fins al desenllaç: aquest és el veritable secret. Continua llegint

La relativa mirada a través d’un dònut

Imatge

Les mirades ens fan créixer

Treballo molt a prop del psiquiàtric, un lloc enorme, rodejat d’espais lliures, d’un gran jardí, d’un solar sospitós de corrupció i d’un parc amb el nom d’una riera. Els dies de carrers mullats l’entorn es dibuixa gris i fred, molt en consonància amb el perfil dramàtic d’un espai de reclusió. Per contra, els dies de sol africà els voltants són inhòspits i recorden la follia de l’estranger de Camus (necessitem amb urgència un camió d’arena per completar la platja del desencís). L’edifici blanc i de formes anguloses, a més, hostatja allò que una època es deien bojos i ara són malats mentals; jo crec que només són persones amb mala sort que han ensopegat amb un motiu per ser descrits com a malats i entrar-hi per una porta de casualitat. La majoria de les persones amb tares mentals juguen pel carrer a ser normals, ostenten càrrecs de responsabilitat i prenen decisions que destrossen les nostres vides.

Si voleu viure una experiència curiosa, us recomano anar un dia a la cafeteria del psiquiàtric. De fet n’hi ha dues, una pels interns i l’altra pels treballadors i visitants. Si us confoneu, no patiu, tot d’una sabreu a quina us trobeu (o potser, no), tot és qüestió d’atzar: la diferència essencial és que els interns despleguen la seva bogeria en veu alta, amb més cridòria que la resta d’éssers bojos que poblen els recons de les nostres vides. Observo que alguns interns prenen molt cafè amb llet, que els operaris de la cafeteria serveixen d’amagat sense cafeïna, i els agrada mullar galetes maria amb la mirada buida i un somriure plàcid. La realitat demostra que els estats mentals de follia són relatius, sovint els grans genis han fet  molt de soroll quan mastegaven galetes. Continua llegint

Coses inservibles que algú et manlleva

guitarra_1_edited-1

Sé que m’esperes en algun lloc… no tardis

En algun lloc de la xarxa amb un nom que no puc recordar –paral·lelisme casual–, he vist escrita una frase que deia quelcom semblant a això: «Déu no ha perdut el control de la teva vida, només està llevant allò que és inservible per donar pas a allò que és realment bo». No estic del tot segur que la frase en qüestió fes massa fortuna en un auditori de desnonats, d’expulsats de l’esperança, en la cua de l’atur, o en un funeral. Puc imaginar la cara del tele-predicador amb posat d’autoajuda i les mans movent-se en estudiats gestos de confiança –coses de la programació neurolingüística–, però no puc imaginar la cara del receptor del missatge. Continua llegint