Recordo quan vaig anar a veure Manhattan, al desaparegut Cinema París del Portal de l’Àngel. I ho recordo perfectament perquè no podia concentrar-me en la pel·lícula en tenir devora meu una companya de l’institut que ara és crítica de cinema i teatre, però llavors era una mena d’aparició inquietant que em llevava la son. Quan transites de l’adolescència a la joventut, t’enamores així, i fracasses amb un terrabastall ensordidor. Una de les poques coses que puc recordar d’aquell primer visionat del film va ser la frase pronunciada per Woody Allen en boca d’Isaac Davis: «Jo estic fet a l’antiga, no crec en les relacions extramatrimonials. La gent hauria d’aparellar-se per sempre com els coloms… o com els catòlics». En sortir del cinema vaig demanar la noia si era catòlica i que li semblava tot allò de les relacions extramatrimonials. La seva resposta va ser convidar-me a anar a veure Darrer tango a París, vaig quedar tan descol·locat que el dia que sortíem de veure el drama Brando-Schneider vaig decidir mantenir una relació platònica amb ella, sense qüestionar-me el seu lesbianisme. Avui encara dura, i ni tan sols aquella retrobada el dia que ella va sostreure un abric d’uns grans magatzems, em van fer caviar de posició estratègica. Continua llegint
Cultura
A cada cosa el seu nom (o no)
Els dies cauen dins petits calaixos perfectament classificats, seguint una metodologia descendent, col·locats de bocaterrosa. Hi ha dies triomfals, que són els menys, i hi ha dies en què hauries volgut no despertar, i molt menys anar a treballar. Tots els dies tenen un lloc incontrovertible en l’ordre cosmològic que és en realitat un autèntic caos. Qualsevol dia pot pertànyer a un d’aquests despropòsits dignes d’una mala imitació depressiva d’un monòleg de Woody Allen. Ahir va ser un dia de minuts perduts a petites dosis, vaig mirar detingudament com giraven les hores en sentit contrari a les agulles del rellotge, mentre desapareixia tot per l’engolidor del bany. Cada dia té el seu lloc, cada cosa té el seu nom. Un engolidor és un engolidor, un nàufrag s’ofega al desert, i així fins a completar el diccionari. Continua llegint
El secret del contingut
Si mai has sentit la necessitat d’escriure res, sabràs a què es refereix el títol. Jo encara no ho tinc clar, per això em semblaria bé que deixessis un missatge al contestador explicant-m’ho. No truquis a la nit que desconnecto el telèfon, odio que em despertin quan somio que l’al·lota canària em convida a un moscatell mentre li dedico una cançó d’adolescents, com ara Love Is On The Radio. Canto pitjor del que toco la guitarra (i en aquesta art sóc un desastre), però quan dormo això no té cap importància (crec).
Així doncs: què és el contingut i quin secret amaga? Mireu, hi ha coses que no han de semblar mai el que són; Ernest Hemingway ho tenia molt clar, era el rei del colador: mai era massa explícit, tot ho filtrava delicadament o amb exabruptes, però ho matisava com qui deixa caure un imperceptible plugim. Conec autors que escriuen com si deixessin anar galledes fredes d’aigua, a cada pàgina en llencen una, però sense oblidar que el secret està en el contingut. Per mi, quan es tracta d’escriure, forma i contingut són objectes inseparables. Bé, sí, jo em sé la teoria, altra cosa ben diferent és assimilar-ho fins al punt de practicar-ho de manera natural. Filtrar és un camí que sé que trobaré un dia de tardor: res ha de semblar el que és, tot ha de tenir l’aparença d’un accident. Això em recorda l’ordre que Morgan Freeman dóna a Bruce Willis (Goodkat) a El cas Slevin. Poc podia imaginar El Cap que res era el que semblava i tot adoptava una dimensió més complicada del que ningú no podia entendre fins al desenllaç: aquest és el veritable secret. Continua llegint
El camell de llibres
Un dia lluminós qualsevol entres a una biblioteca i et quedes sepultat per l’ombra de la certesa: mai podràs llegir tots aquests llibres; és més, en termes relatius, només podràs llegir uns pocs llibres en la vida. En aquest moment prens consciència de la petitesa humana i voldries ser etern, pactar amb el diable un purgatori on llegir en l’eternitat. Pots viure vuitanta anys amb capacitat lectora i dedicar moltes hores al dia llegint, però a tot estirar abastaràs una ínfima part dels llibres que s’han escrit al món, la resta romandran ignots, fins i tot hi ha llibres que gairebé no seran llegits per ningú. Agafes la calculadora, pitges les tecles numèriques i arribes a la conclusió de què, de mitjana, a un bon ritme, podries llegir un llibre a la setmana. Si ets capaç de mantenir aquesta capacitat al llarg de la vida, aconseguiries llegir entre 3.500 i 4.000 llibres; més és gairebé impossible. Milions d’exemplars t’esperaran en va, i mai arribaràs a conèixer l’existència de centenars de petits tresors impresos que tothom hauria d’haver llegit com a mínim un pic en la vida. Arribat a aquest punt, t’estires els cabells. Continua llegint
Un cadàver dins un contrabaix
La boira cobreix l’estàtua ocultant al món el desencís del retratat Ramon Llull, savi impronunciable fora de les contrades que parlen com tu. Recorda que la història va d’un cadàver que has trobat entre tenebres humides aquest matí. Agites el diari i les notícies volen, com l’estultícia dels assassins.
Una orquestra desafinada dirigida per un psicòpata interpreta una simfonia d’odi, molts pensen que en realitat és autoodi, però les víctimes trepitjades pels instrumentistes creuen que tan sols es tracta de canibalisme. Continua llegint



