La boira cobreix l’estàtua ocultant al món el desencís del retratat Ramon Llull, savi impronunciable fora de les contrades que parlen com tu. Recorda que la història va d’un cadàver que has trobat entre tenebres humides aquest matí. Agites el diari i les notícies volen, com l’estultícia dels assassins.

Una orquestra desafinada dirigida per un psicòpata interpreta una simfonia d’odi, molts pensen que en realitat és autoodi, però les víctimes trepitjades pels instrumentistes creuen que tan sols es tracta de canibalisme.

El cadàver als peus del pedestal té forma d’intel·ligència, el que et permet deduir que l’arma homicida no pot romandre massa enfora. L’execució ha estat magistral, la cultura també es troba ara anant cap al servei d’urgències d’un hospital que ha sobreviscut al desnonament controlat; una voladura sistèmica i premeditada, amb traïdoria i alguns agreujants més que ja s’encarregarà el jutge d’incloure’ls al tractat de dret processal que haurà d’escriure per rompre el blindatge de qui es creu un semidéu.

Tornem a l’arma homicida, perquè ha estat trobada dins un despatx proper, al calaix presidencial. L’orquestra interpreta sense qüestionar-se res, tot apunta a què un dia es convertirà en una simple banda (mafiosa). Els trets sonaren amb sordina, la munició no estava carregada amb pólvora sinó amb ignorància, ingredient molt més mortífer que un projectil balístic d’una potència enemiga. No hi ha res pitjor que tenir l’enemic a casa, un fantasma que nega els orígens i dissol la història en un got d’aigua i bicarbonat, per poder digerir millor el tràngol.

Amb aquesta tàctica, ells sonen els instruments i maten mentre moren. El contrabaix ja no sona perquè hi conté un altre cadàver. El primer violinista, calb i grassonet, executa magistralment la lenta mort de l’escultura, mentre el director psicòpata, alt i tangencial, agita impassible una batuta carregada de cianur. Aviat hauràs de resoldre un nou crim: busca dins l’armari, potser tinguis sort.