A cada cosa el seu nom (o no)

Gato i Holly

Els dies cauen dins petits calaixos perfectament classificats, seguint una metodologia descendent, col·locats de bocaterrosa. Hi ha dies triomfals, que són els menys, i hi ha dies en què hauries volgut no despertar, i molt menys anar a treballar. Tots els dies tenen un lloc incontrovertible en l’ordre cosmològic que és en realitat un autèntic caos. Qualsevol dia pot pertànyer a un d’aquests despropòsits dignes d’una mala imitació depressiva d’un monòleg de Woody Allen. Ahir va ser un dia de minuts perduts a petites dosis, vaig mirar detingudament com giraven les hores en sentit contrari a les agulles del rellotge, mentre desapareixia tot per l’engolidor del bany. Cada dia té el seu lloc, cada cosa té el seu nom. Un engolidor és un engolidor, un nàufrag s’ofega al desert, i així fins a completar el diccionari.

Kirsten Arnesen (encarnada per una fràgil Lee Remick) ho tenia molt clar quan fa allò de «El món em sembla tan brut quan no vaig beguda…», ella vivia dies de vi i roses, però les jornades sempre li queien dins el mateix calaixet: el dels dies perduts. El món i la brutor, els calaixos i els noms. Molts amics de la infantesa ja no tenen dies que els caiguin en calaixos ordenats, perquè el món els hi semblava un lloc brut i varen decidir optar per rebentar-se el fetge. Jo, per contra, no visc perillosament, només bec whisky de confiança i mai no faig trios. «Recolliu les roses mentre pugueu, llargs són els dies de vi i roses, d’un nebulós somni, sorgeix el nostre corriol. I es perd en un altre somni». No provaria el Brandi Alexander ni en estat d’embriaguesa.

Joe (Jack Lemon) i Kirsten, arriben a tenir un bebè, però no recordo el nom. Holly Golightly (Audrey Hepburn) per contra, no tenia problemes amb els noms. Quan no et vols apropiar d’un animal, senzillament li dius gat, senyor gat, que es més elegant, i el deixes créixer lliure. Holly ho tenia clar: «allà on vagis, t’acabaràs trobant a tu mateixa», mai no podem fugir de la nostra ombra. Per això al seu gat li nomia així, amb veu dolça i indiferentment amable: gat. Jo, per contra, tenia una amiga de la facultat que em deia “nano”, i em deixava plena llibertat per fracassar en qualsevol situació. Puc assegurar que mai no vaig perdre l’oportunitat de perdre. Com a bon alumne aplicat que era, acabava la jornada veient com la meva amiga, que m’havia acompanyat tota la nit a lloms d’una Vespa del 1962, marxava amb un altre “nano” que havia deixat anotat en “assumptes pendents”. Jo em quedava amb el record dels seus pits a la meva esquena i les butxaques escurades. Tot són calaixos i cada cosa té el seu nom.

I així van passar els anys i cada cop que adopto un animal li dic així: nano, gat, lloro, elefant… Tot depèn del moment, no de l’animal. Recordo uns amics que es van fer amb un gos i mai no es decidiren a posar-li un nom ajustat a la seva personalitat (la del gos, i suposant que en tingués). Va morir, dient-se “no-name”, el dia que feia catorze anys. És el signe del temps que ens ha tocat viure. Demà de matinada, en acabar d’escriure, sortiré de casa, compraré croissants i els menjaré mirant la mar plana del meu barri, on no hi ha luxoses joieries però on cada cosa té el seu nom. El meu recó favorit té un port petit que els lladres de somnis ens volen robar: sí, cada cosa té el seu nom. Dies de roses que s’embruten amb la borratxera de l’ambició, de l’avarícia, de l’estultícia. Dies que s’ordenen en calaixos, que no s’han de perdre en altres somnis… On deu ser la meva vella Vespa de 1962? La meva amiga, per cert, va fugir a Brasil, mai més no hem sabut res d’ella, però recordo el seu nom.