Crec que conec una persona que disposa d’un mecanisme especial al cap, tot i que no li he vist mai perquè per això hauria d’investigar dins el crani en pla Dexter, i jo sóc més aviat aprensiu. A més, amb els meus nuls coneixements de geografia cerebral, tampoc no sabria ni per on començar a cercar. Però el cas és que el mecanisme ha d’existir com a explicació convincent del fet que l’individu en qüestió sempre es lamenta per tot i a més es castiga fins a límits inversemblants.
Ell és una persona d’aparença normal, no és massa alta, però tampoc no és massa baixa. Sempre du el mateix abric gris de llana, que abandona només els mesos de més calor. El més probable és que m’equivoqui, però tinc la convicció que du implantada una neurona-cilici que s’activa quan l’autoestima li puja en excés. Per ell l’autoestima és com una càrrega pesada que s’ha de dur com qui transporta un xicle a la bota, un d’aquells que cada cop que trepitges es desfà en mil fils elàstics que se separen del terra i tornen a la sola rebotant i fent un sord plof. Continua llegint
aïllat [...a recer de l'abisme] 