A cada cosa el seu nom (o no)

Gato i Holly

Gato i Holly

Els dies cauen dins petits calaixos perfectament classificats, seguint una metodologia descendent, col·locats de bocaterrosa. Hi ha dies triomfals, que són els menys, i hi ha dies en què hauries volgut no despertar, i molt menys anar a treballar. Tots els dies tenen un lloc incontrovertible en l’ordre cosmològic que és en realitat un autèntic caos. Qualsevol dia pot pertànyer a un d’aquests despropòsits dignes d’una mala imitació depressiva d’un monòleg de Woody Allen. Ahir va ser un dia de minuts perduts a petites dosis, vaig mirar detingudament com giraven les hores en sentit contrari a les agulles del rellotge, mentre desapareixia tot per l’engolidor del bany. Cada dia té el seu lloc, cada cosa té el seu nom. Un engolidor és un engolidor, un nàufrag s’ofega al desert, i així fins a completar el diccionari. Continua llegint

Fracàs dolç en primera persona

Colmado_La-Sierra_2

Viure perillosament… El soroll de la persiana baixant

Un dia llançares un triple, aquell que us podia donar el campionat, i el fallares. Ja no hi havia més temps per a una segona oportunitat, tot estava perdut. Anys després mires en la televisió el vídeo de la jugada, un cop i un altre, i et quedes embadalit amb la paràbola que descriu la pilota: una obra mestra, una corba perfecta, l’alçada… el descens… Fracassar dolçament és una bona manera de maximitzar el gènere literari de les excuses: el fet de quedar-te encisat per la forma, ignorant el resultat, et converteix en un estruç amb pàgines.

[…] Cauen els dies del calendari… ha arribat la tardor i ens tornem caducifolis. Pagues la psicòloga, ara que ho entens tot. Has de parlar i escriure en primera persona.

[…] Miro el cel i no plou: canvio el temps verbal.

Cau la jornada i la cançó em recorda que hauré d’esperar torn. No és el meu dia, no avui. El silenci m’ha destrossat les oïdes i he hagut de prendre un rebentat d’Amazona amb paracetamol. Visc perillosament: arribat el moment sé que he de baixar del tramvia per emprendre una ràpida cursa cap a una botella del meu whisky predilecte. Mentre ho faig, creuo els dits de la mà dreta invocant al déu de les hores que aturi el temps i eviti que la persiana de la botiga de queviures es desplegui amb un dolorós i irreversible soroll. Veig el botiguer de lluny, amb la bata blanca immaculada que mira el rellotge i comença a recollir les caixes de gènere exposat al carrer. Sé que no plou, però de sobte, d’un portal fosc em cau una pèl-roja que no puc esquivar i rodolo per terra fet un bolic indescriptible. Continua llegint

El liquidador

chernobil3-e1403700446919

Exèrcit de salvació

Hi ha records que conserven olors especials, fins i tot quan se suposa que no n’haurien de fer. No sóc massa partidari de desordenar les escasses neurones que conservo, per això, paradoxalment, construeixo variables de cadenes seqüencials en un intent de recuperar un passat que juga a amagar-se entre les etiquetes que pengen dels dits gruixuts dels peus dels cadàvers dels anys. El piano de l’avi el recordo amb olor d’humitat. Els llibres clandestins amb rastres de pólvora. La casa de Galícia amb una flaire de fàrmacs. La pell de la mare amb una evanescència de pols de talc. El pare i el fum de tabac de pipa.

Quan era petit cada dia u de tots els mesos compareixia un senyor baixet, calb i amb la cara molt redona. Tenia un esguard sinistre i mai parlava, només mirava i obria una cartera arxivador amb papers esgrogueïts. La meva mare baixava les escales amb un bitllet a la mà, li lliurava en silenci i a canvi l’home rar li’n donava un paper. Molts anys després, el mateix senyor seguia compareixent puntual a la cita, però llavors era jo qui baixava amb el bitllet, li’n donava en silenci i ell em lliurava el rebut amb una mà tremolosa; el que s’havia esgrogueït era la seva mirada i l’alè delatava solitaris gins en els bars sòrdids del barri xinès. El record d’aquella figura retallada pel contrallum esmorteït de la porta de casa fa olor de morgue, de mort. Sempre tocava la porta quan al carrer ja era fosc. Continua llegint

El tren o la vida

Imatge

La vida passa… en tren

Voldria ser un vell maquinista, un jubilat que complís el somni de tancar un cercle complet entre locomotores. Ha de ser inigualable el fet de recordar el dia de la inauguració d’una preciosa màquina de vapor, negra i brillant: pujar amb un uniforme curosament planxat,  posar-se a regular la pressió, alliberar els frens, sorprendre’s amb la suavitat del trajecte entre Monforte de Lemos i la Corunya. Més inigualable ha de ser el fet d’acomiadar-se a vuitanta-sis anys, després de pilotar durant uns minuts un AVE en un tram entre Madrid i Sevilla. Assolit el cicle perfecte, l’endemà de tornar a casa des de l’aeroport de San Pablo, em llevaria com cada dia, aniria a prendre el tallat al bar de la cantonada explicaria als contertulians de dos quarts de deu del matí l’experiència de volar sobre vies polides. I els parlaria del vent, que es podia veure però no sentir. Em fumaria la darrera cigarreta entre estossegades i ensumaria la copa buida de brandi mentre vaig prenent la decisió de guardar silenci per sempre-més. L’endemà m’enterrarien amb el meu vell uniforme de ferroviari i un somriure enigmàtic. Continua llegint

El secret del contingut

Imatge

Vius perillosament, però confies en l’instint

Si mai has sentit la necessitat d’escriure res, sabràs a què es refereix el títol. Jo encara no ho tinc clar, per això em semblaria bé que deixessis un missatge al contestador explicant-m’ho. No truquis a la nit que desconnecto el telèfon, odio que em despertin quan somio que l’al·lota canària em convida a un moscatell mentre li dedico una cançó d’adolescents, com ara Love Is On The Radio. Canto pitjor del que toco la guitarra (i en aquesta art sóc un desastre), però quan dormo això no té cap importància (crec).

Així doncs: què és el contingut i quin secret amaga? Mireu, hi ha coses que no han de semblar mai el que són; Ernest Hemingway ho tenia molt clar, era el rei del colador: mai era massa explícit, tot ho filtrava delicadament o amb exabruptes, però ho matisava com qui deixa caure un imperceptible plugim. Conec autors que escriuen com si deixessin anar galledes fredes d’aigua, a cada pàgina en llencen una, però sense oblidar que el secret està en el contingut. Per mi, quan es tracta d’escriure, forma i contingut són objectes inseparables. Bé, sí, jo em sé la teoria, altra cosa ben diferent és assimilar-ho fins al punt de practicar-ho de manera natural. Filtrar és un camí que sé que trobaré un dia de tardor: res ha de semblar el que és, tot ha de tenir l’aparença d’un accident. Això em recorda l’ordre que Morgan Freeman dóna a Bruce Willis (Goodkat) a El cas Slevin. Poc podia imaginar El Cap que res era el que semblava i tot adoptava una dimensió més complicada del que ningú no podia entendre fins al desenllaç: aquest és el veritable secret. Continua llegint