Literatura

Entrades sobre literatura

El vol del pelicà

J. M. Vidal-Illanes Articles, Narrativa Etiquetes: Deixa un comentari

Les aigües fredes s’engronsen lentament abraçades pels tentacles de la badia. Ho mires tot amb els teus ulls d’al·lota riallera i despreocupada, asseguda damunt una roca rodona i còmoda que et permet elevar la imaginació i instal·lar-la dalt un petit baluard d’anonimat. Quan alguna cosa t’amoïna i el teu somriure t’abandona per unes hores, vens aquí a fer-te forta, enfora dels problemes i aïllada de les realitats que lluiten per trencar l’equilibri natural que t’ha aviciat des que nasqueres en aquest petit racó del món.

Agombolada dins el teu anorac de plomes, amb les botes de pell cobrint uns gruixuts mitjons de llana i una gorra de folre polar que et dona aspecte de noi, observes en silenci. Deixes que els sorolls de fons es converteixin en una música de natura salvatge. Al fons de la badia les foques pinten de fosc la platja de sorra vermellenca. En el cap que s’endinsa en la mar, devora el far, els pingüins ocupen l’espai que els regala el peu del penyal. Esguardes les embarcacions de pesca que tornen després d’una llarga jornada de feina i deixes volar les paraules del vell que contava històries d’amor després d’haver-les llegit llargament. A tu t’agraden més les històries de gavines i de moixos que els ensenyen a volar. Les paradoxes t’apropaven a Pedro Nadie i et senties lliure com l’enorme balena que havies vist l’altre dia des de el balcó de casa teva.

A Luís Sepúlveda el coneixes de les lectures del col·legi i el fet d’haver-te enganxat a les seves històries fan que siguis com ets. La teva roca rodona favorita és un mirador de pelicans, un aguait obert on desxifrar el significat de tots els moviments que realitzen aquestes estranyes aus. Algun pic els hi has donat de menjar al port, acompanyada del teu avi pescador retirat. Recordes algun ensurt amb el potent i enorme bec de l’au, però et rendeixes a l’elegància espontània que exhibeixen quan maniobren a pocs centímetres de l’aigua, voldries tenir un amic moix i aprendre a volar, com aquella gavina orfe que arribà a perdre la identitat. El fred s’omple de grisos i el niló blau del teu anorac es camufla amb la vorera. Respires fondo, pel nas, amb força. T’agrada la sensació de l’aire fred que t’omple com una mena de droga estimulant i sents com el cap s’oxigena amb les alenades. Mires a banda i banda i veus com el vol d’un pelicà evoluciona fins amarar a pocs metres de la teva talaia. Us mireu llargament, ell et convida a emprendre el vol i tu t’aixeques i mous el braços i t’eleves lentament amb la torpor del novell, però comences a enlairar-te i a navegar com un argonauta volador sense nau, i et deixes portar amb els ulls ben oberts fins on t’enviï la imaginació.

Lloc de la fotografia: Walvis Bay, Namibia
Autora de la fotografia: Francesca López Cortès © 2011

Text: J. M. Vidal Illanes © 2011

La part dels àngels

J. M. Vidal-Illanes Literatura, Misteri, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Deixa un comentari

La part des anges

A fora feia fred i començava a enfosquir; llavors va ser quan entrares per primera vegada al celler on madurava el conyac dins oloroses botes de roure francès i la cava et semblà un lloc molt acollidor. Darrera teu entrà una bafarada d’aire fresc i tancares immediatament la porta. Encara no sabies que el que volies deixar a fora ja era a l’interior des de feia temps. Mirares i caminares entre les rengles, impressionat pels càlculs mentals que anaves realitzant: en aquella estança hi havia prou conyac com per omplir milers de nits d’escriptura en solitari. Aline és devora teu, tot i que tu no la veus. La paradoxa consisteix en què has entrat amb el sentit de la vista amatent mentre marginaves les essències de l’olfacte. Necessites els cinc sentits per connectar completament. El pas lent no t’ajuda a discriminar la informació: estàs perdut.

Al cap d’una estona sents el flaire característic del concentrat d’alcohol que roman a l’estança impregnant-ho tot, com una pàtina invisible que ocupa tots els racons físics i espirituals de l’indret. Esperit evaporat. T’han ensenyat que en tot procés de maduració d’una beguda espirituosa es produeix l’evaporació d’una part del volum d’alcohol. Aline et comenta sense que la puguis sentir que aquest volum evaporat és La part des anges, és el tribut pagat als missatgers de Deu i et recomana la lectura d’una novel·la policíaca de Hubert Monteilhet escrita l’any 1990. Aline et diu imprecisament des de l’altre costat que aquesta obra documenta un crim alhora que recrea l’entorn i els ambients que envolten la fabricació del conyac. Recordes lleument Monteilhet com autor de novel·la negra i també de gènere històric, però no n’havies sentit parlar d’aquest llibre.

T’atures a especular i poc a poc comences a evocar quelcom que romania amagat en algun doblec de la memòria, i relaciones La part dels àngels com a un recurs poètic que ha donat lloc a diversos usos. El primer que et ve al cap és la compra de vins francesos en el local del mateix nom a Barcelona; després recordes haver sopat amb Aline anys enrere en un restaurant de la Ville de Joliette en Quebec on promocionaven tapes espanyoles. Però també l’associes amb l’exposició de la instal·lació d’Esther Ferrer que veieres al Casal Solleric de Palma el 2009, ella va ser la primera que et va explicar la versió francesa del significat de La part dels àngels, perquè a Quebec et varen parlar –si ho vas entendre bé– que el nom procedia de la fabricació de rom cubà. Res de tot això et posa sobre la pista d’allò que has vingut a cercar.

La curiositat desperta i consultes les teves notes on comproves a més que al nostre país La part dels àngels també s’ha obert camí com a recurs literari amb una novel·la i que musicalment és una cançó que no recordes en absolut. Creus que tot això són indicis falsos, cortines de fum que en res il·luminen la recerca fatigosa d’Aline. Sents el batec d’unes ales, penses en un colom presoner dins la cava, però no encertes a albirar res que no sigui la teva ombra projectada en mil direccions contra el buit format pels passadissos de dipòsits alcohòlics. Aline t’ha acaronat amb un ala, però no ho has pogut sentir; ara t’està assenyalant el lloc on fou assassinada en un cas no resolt de novel·la negra i et mussita a l’oïda el nom de Monteilhet. Desconcertat desfàs el camí i surts al paisatge nevat de l’exterior, tancant la porta i deixant darrera teu a Aline, que recull incessant la part que li pertoca de l’alcohol evaporat.

Il·lustració: La part des anges
Autor: Komandant-Pi © 2011 – Sanatori mental de Sonnenhalde (Suïssa)

Seguint la ruta (geografia literària de Montserrat Roig)

J. M. Vidal-Illanes Assaig, Biografia, Literatura Etiquetes: Deixa un comentari

M’he llevat prest, com cada dia, però avui és diferent. M’he equipat amb una brúixola molt especial per pujar al tren de la fantasia i traçar una singladura literària. No em cal GPS, ara que està tant de moda, només una llista feta a ma amb la meva irregular cal·ligrafia. El quadern negre em tremola sobre les cames mentre escric les primeres impressions en el bar de l’estació.

 A dalt el tren començo a mirar el paisatge un cop sortim de la foscor de clavegueram que impregnen els túnels que esventren la ciutat. Ara el tren s’obre pas entre una perifèria urbana de patis del darrera, façanes que donen l’esquena i finestres mandroses que suporten estenedors amb la bugada que degota: Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen (1970) –penso mirant l’escena dibuixada entre les primeres llums del dia–, ¿quines històries amaguen aquestes intimitats orejades al sol?

 A la següent estació l’home que tenia al davant meu s’aixeca i davalla, tot dient: Ramona, adéu (1972) a la noia que tenia al costat; la miro fugaçment i veig com d’una carmanyola treu una mica de menjar, la gana se’m desperta, el cafè amb llet que he pres al bar no m’ha deixat a pler. Penso en l’estiu, anys enrere, i la Natàlia em ve a la memòria: era durant El temps de les cireres (1977) quan vàrem viure unes setmanes d’amor en l’adolescència, i ens sèiem a la vora del far esperant l’arribada de L’hora violeta (1980) en declinar el sol de ponent. Desprès arribà la tardor amb L’Òpera quotidiana (1982) que esborrà el rastre de la noia empès per una realitat distant que s’obria pas a mesura que els dies s’escurçaven. L’estiu vinent quedava massa enfora i ara només tenia l’opció de teixir somnis amb L’agulla daurada (1985) dels records calents amb olor a ella. Mai oblidaré La veu melodiosa (1987) que m’encisava entre hores perdudes i contrastava amb els capvespres de cigales sorolloses.

 Quan torno a mirar per la finestra s’obre el camp verd i pla, amb barreres d’arbres que contrasten al fons encerclant l’espai de llibertat. Penso en El cant de la joventut (1989) que s’aixecà els anys d’esperança en despertar de la nit dels temps passats. I el paisatge s’abraça als pensaments i torno a Natàlia i a les paraules que li vaig pronunciar un dia: Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991), però ella no sabia mentir i em vaig estavellar amb un mur de realitat. El sol està una mica més alt, deixo el fred dels records fora de l’abric. La geografia esgota el recorregut, la ruta es va esvaint. El tren redueix la velocitat i comprovo que estem entrant a la darrera estació, aquella en la que vaig veure per última vegada a la Montserrat, que marxà abans d’hora deixant Un pensament de sal, un pessic de pebre (1992).

[Recordant Montserrat Roig (Barcelona 1946 – 1991)]

El sol ixent

J. M. Vidal-Illanes Biografia, Pensament Etiquetes: 4 comentaris

El meu fill petit em diu sempre que no li agraden les postes de sol perquè això vol dir que el dia s’acaba. Per contra a mi sempre m’ha agradat vèncer els segons de diferència entre enxampar el sol besant l’horitzó i perdre’m l’instant màgic, quan faig tard i el perfil de la Terra ha començat a engolir el cercle en flames que s’enfonsa inexplicablement en la mar. Ahir horabaixa, quan tornàvem de comprar el pa, mentre caminàvem pel passeig del Molinar, li vaig dir entusiasmat que podríem veure clarament com el sol es pondria. El fillet em va tornar a etzibar amb la tristesa esbossada a la cara que no li agradava que el sol se’n anés a dormir. En arribar a casa, mirant per la finestra els darrers colors del dia, em vaig aturar a pensar si m’agradava l’ocàs per la bellesa de l’escena o perquè ho associava inconscientment al fet de que la jornada es consumia i la negra nit tocava a la porta per portar-me música, lletres i una mica de ginebra. Definitivament soc un ésser nocturn, una espècie d’òliba que caça inspiració al vol. Ja d’estudiant pensava que de nit, quan tothom dormia, era el moment de posar-se a la feina per què així tenia més energia alliberada a la meva disposició; aquest és el vessant geomàntic de la meva personalitat, l’altre vessant és el llunàtic: els dos varen arribar un dia indeterminat per acompanyar-me al llarg de la meva vida i ens hem fet inseparables.

Aquest matí, quan he despert els infants, he agafat el petit i li he mostrar com sortia el sol. La lluna estava alta, mig menjada pel minvant i per uns niguls de formes estranyes. La llum al cel era fantasmal. El sol ha començat a estendre la primera franja groga sobre l’horitzó, encara restaven alguns minuts per a deixar-se veure i retallar amb més intensitat el perfil de teulades i xemeneies en un primer pla fosc. Feia una mica de fred, no més de quinze graus, però l’atmosfera se’ns obria nítida. A un costat el camp segat, a l’altre la mar plana com una safata de vidre lluent. Al fons de tot els avions matiners travessaven el cel canviant de colors freds que esdevindrien càlids amb l’evolució dels minuts calmats. Quan miro el rellotge i són les set i quaranta minuts del matí una esfera enorme comença a despertar. A baix, l’agranador de l’empresa municipal repassava en silenci les voreres de la plaça, mentre escoltava amb els auriculars posats, una música que només podíem intuir. El ritme es pausat, com l’hora, com la cadència dels avions passant cada cent vuitanta segons. I el fillet esclata quan veu sobresortir el sol que s’eleva dibuixant un nou jorn: «Pare, m’agrada quan surt el sol perquè ara sé que tinc tot el dia per divertir-me».

…No he pogut afegir res més a la breu conversa, només una llarga mirada estorada; simplement, avui el dia ha transcorregut d’una manera diferent.

Postal des de París

J. M. Vidal-Illanes Assaig, Literatura Etiquetes: Deixa un comentari

Resseguint itineraris literaris, caminant per barris culturalment emergents allunyats dels tòpics, arribàrem a un acollidor establiment on fórem rebuts amb sorollosa amabilitat. L’steak tartar de Chez Paul és una delícia inexcusable, com les profiteroles i un bon Côtes du Rhône amb la companyia de persones vingudes dels esdeveniments culturals propers. L’hostalera era realment literària, i podria ser reconeguda com a element central en moltes narracions intemporals. En sortir del restaurant calia cercar els recons als voltants de l’actual Place de la Bastille on tenen lloc trobades inesperades de fusió cultural. Com a viatger tinc ambicions senzilles i poques devocions, però París aglutina un bon grapat d’elles com a un fractal il·limitat més enllà del tipisme; per això em vaig fer amb una postal de l’altra cara de la ciutat, la de clarobscurs i contrasts, i vaig anar a cercar el lloc, a Saint-Germain-des-Prés.

El blanc i negre de la postal, ha desaparegut darrera el rètol banderola d’un hotel de fustes verdes i lletres daurades. De fet, no ha desaparegut del tot, encara hi és, els cables de la façana també, però el moix, en veure’s amenaçat per l’irreverent anunci blau que el condemnà construint una mena de gàbia, va marxar a un lloc millor que desconec. Ara, a més d’aquest indicador de carrer semi ocult, n’hi ha un altre de nou a pocs centímetres, que contribueix a conformar una estranya cantonada, una mica desmanegada, que no encaixa del tot amb l’entorn. La reflexió: petits canvis al llarg del temps poden alterar de manera absoluta el retrat del passat. Pot ser el fantasma del moix s’hagi refugiat entre els carrerons de Belleville; o pot ser fa equilibris nocturns entre les agulles i les gàrgoles de Notre-Dame. Mai no ho sabrem.

És veritat que una de les primeres coses que m’agrada fruir de Paris és l’urbanisme presumptament desordenat, els edificis perfectament integrats –fins i tot els que a d’altres llocs podrien no semblar-ho–, els espais oberts que permeten respirar i inspirar-se, les proporcions –les desproporcionades i les proporcionades–, els barris acollidors del centre i de la primera corona al voltant del Sena, els cafès, las boulangeries amb mil delícies prohibides que ens faran violar promeses, les sorpreses, el Velib’, els macarrons de La Durée i els de Thevenin –sublims–, alguns locals més típics però aconsellables –com el Cafè de Flore–, i els no tòpics com els voltants de Belleville i la mixtura total, els racons de sempre i la darrera copa de xampany a La Petite Périgourdine.

Els viatges, per breus que siguin, mai no em deixen indiferents. Sempre em permeten prendre una visió geomètrica relativa amb relació al lloc d’on soc o a la terra que m’acull. Les virtuts i els defectes de la diversitat, l’amplitud d’òptiques diferents que ens fan iguals en la discrepància, els solars anhelats i els racons que oculten misèries. Les persones. Les mirades. La cultura. El valor per damunt del preu. Les sorpreses i el quadern de notes sempre a punt. I desprès de tot, em torno a casa amb la postal dins la butxaca, amb l’enigmàtic moix que seguiré buscant entre cantonades literàries. Si no el trobo, li faré un lloc dins d’algun relat llunyà en blanc i negre que encara no he concebut.

Lloc de la postal: (Rue Saint-Jacques / Rue du Sommerard)
Autor: Bernard HERMANN / © Nouvelles Images SA i Bernard Hermann – 2007.