Sheik Kondewa: el nin soldat

febrer 14, 2012febrer 14, 2012J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Assaig, Narrativa Deixa un comentari

El primer record de Sheik Kondewa era que no recordava res del seu pare –ni de la mare–. El segon record encara era present per a ell: l’existència és una constant fugida al llarg d’un prim fil de seda entre la vida i la mort i pesa el que un AK 47 li pot pesar a un infant de deu anys. Un tercer record: les belles postes de sol des dels turons de la serralada dels Monts Tinga, assegut en un socó; petit tresor que el va acompanyar cada vespre des que va ser segrestat a Sefadu el 1995, llavors les sigles del FRU no significaven res per a ell, ara ho són tot i costa d’oblidar-les.

Sheik només era un infant més d’entre els milers d’innocents atrapats en una incomprensible guerra civil d’orígens estranys i revenges personals. Un infant obligat a caminar centenars de quilòmetres com a mercenari barat al servei de quelcom que ell ignorava. Un infant que fins a complir els vuit anys només podia defensar-se amb una vella pistola Makarov i un matxet. Quan va ser capaç de brandir un Kalashnikov ja hi sumava dotze morts al seu macabre compte personal. En conèixer a “Killer” i el seu sac amb la calavera de la primera víctima, que transportava com a amulet de la bona sort, Sheik no recordava una altra vida que la de nen soldat, que la d’un sanguinari irracional que no es reconeixia com a persona quan s’observava en un mirall, víctima d’una parestèsia lògica si capbussem en el seu perfil humà d’imposada gosadia.

Ara, l’adolescent Sheik Kondewa intenta fugir de les estadístiques que l’inclouen entre el seixanta per cent d’analfabets homes de Sierra Leona –si hagués nascut dona s’hi trobaria entre el setanta-nou per cent d’analfabetes–. Ara, un Sheik de rostre dur, gens usual i massa adult per a un infant, intenta reprendre el camí de les postes de sol; cansat de guerra, ansiejat de pau, busca trencar el jou que l’uneix a un passat vessat de vermell. Com l’home tranquil que substitueix la boxa pels verds prats d’Irlanda, Sheik vol ser l’adolescent pacífic que no li deixaren els adults, reingressant en una tensa normalitat, buscant un lloc en el que li queda de món, on acaba la irrealitat. Però el jove Kondewa resulta massa dur per a una pel·lícula de John Ford i excessivament irreal per a un guió de Frank Nugent; el seu passat no donaria ni per una pel·lícula de denúncia: ningú no se la creuria.

Ahir em vaig assabentar que Sheik ha trobat una via per reconciliar-se amb l’avenir, de segellar les ferides sagnants de les víctimes que comparteixen amb ell un espai de futur. En veure’l per la televisió jugant futbol en un centre de rehabilitació de nens soldats, vaig creure que Sheik m’aclucava l’ull, va ser en l’instant quan, en marcar un gol amb les seves gastades espardenyes de tela, es fongué breument en una celebració on víctimes i botxins s’abraçaren per un instant, en un contacte d’una humanitat escarrufant. En acabar el partit, en aquell racó perdut d’una oblidada terra, el sol, aquella tarda, els va dedicar –a les víctimes-botxins i als botxins-víctimes– una superba posta amb més colors dels que mai ningú hauria pogut imaginar. Aquella nit Sheik Kondewa dormiria esgotat acceptant el paper d’adolescent pacífic, desitjant que el demà arribés amb el sentit de la vida que una mala tarda va perdre a Sefadu quan només tenia cinc anys.

12 de febrer de 2012. Dia Internacional contra l’ús de nins i nines soldat

Enllaç a Amnistia Internacional: Día Internacional contra el uso de los Niños y Niñas Soldados

Dormir, somiar

gener 30, 2012gener 31, 2012J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Literatura, Narrativa, Pensament Etiquetes: Relats 1 comentari

Has sortit a caminar, a perdre’t entre l’oblit dels carrers plens de persones que es donen l’esquena. T’agrada somiar despert, mirar les finestres tancades i imaginar les històries que esdevenen entre les parets d’aquella casa incògnita. O d’aquesta en concret que ara mires. Una llum groguenca i unes ombres que s’agiten a estones et desvetllen objectius vitals. Imagines el confort d’aquella llar, amb el foc encès que contrasta amb el fred glacial del carrer. Aixeques el vol lentament i et filtres pels porus microscòpics dels vidres: matèria i antimatèria, la diferència entre dormir i somiar. Sona un violoncel. Segueixes despert, no vols tancar els ulls per por a que la realitat t’arrossegui lluny i et desplaci fins a fer-te pujar al darrer vagó d’aquell tren que condueix a la marginació, a l’oblit. Fa temps que no arribes a final de mes i dins la butxaca dus una carta que per més que llegeixes no acabes d’entendre. Però saps que has de deixar casa teva, que ja no et pertany; aviat serà d’algú altre que es pentina les plomes negres i agita el seu llarg coll.

Aprengueres que somiar era una descontrolada sèrie d’imatges projectades contra les parets del dormitori. Hi havia somnis molt reals i agradables, però també et sortien al pas foscos malsons. Creixeres i un dia decidires somiar amb els ulls oberts. Al començament només eren projectes que es convertien en irrealitzables tot i que mai perdies l’esperança. Mai travessares la frontera de la imaginació vana de coses impossibles, de càntirs plens de llets que acaben estavellats contra el trespol de la realitat. Eres un somniador molt realista que ara escolta la cançó trista de la vida feta realitat. Les notes del violoncel són càlides malgrat parlar d’una pèrdua irreparable. Et mires les mans i les amagues a continuació dins la butxaca de l’abric. També amagues el coll entre l’espessa bufanda de llana sintètica. I mires des de les alçades l’interior d’aquella casa confortable que, imagines, pertany a alguna feliç família que tu ja no tens.

Esguardes la finestra i burxes en el pantaló la butxaca que amaga el tros de paper que parla d’un desnonament, d’una ordre de tallar les amarres, de recollir l’àncora i esperar un vent que et traurà d’aquest port on ara et trobes presoner. Pot ser demà s’aixequi un mestral aliat que et dugui a nous projectes que et tornin l’equilibri extraviat; o potser no. I penses en la llar de foc i en la música senzilla d’un temps perdut. La vida et va fer madurar entre somnis i ulls oberts, entre persones que es distanciaven de tu i el camí on perderes el rumb; les diferències et feien més gran i insisties en pensar que l’impossible no era irrealitzable. Seguires transitant els anys i les coses no t’anaren del tot malament; fins i tot en algun moment pensares que tot et sortia seguint el guió que havies concebut involuntàriament mentre dormies. Només calia que el futur no es capgirés, obrint el barram sangonós, àvid de carronya, de despulles socials.

Observares la finestra i imaginares la felicitat apagant-se a mesura que s’acabava la llenya de la llar. L’aire del carrer t’estava glaçant els peus i les galtes et feien mal. El pitjor de tot era la mirada, la gebrada de la nit t’impedia veure una sortida que et permetés fugir d’aquest estret carreró circumstancial que et barrava el pas. Havies perdut la feina, els estalvis, la casa… no sabies com mantenir unida la família. Tragueres el sobre i tornares a llegir la notificació del Jutjat. Ja no mirares més la finestra, ara havies de pujar les escales, obrir la porta, intentar desitjar bona nit i lliurar l’escrit a la mare de les teves dues filles. Mentre s’apagava la flama de l’estufa i el fred començava a fer-se l’amo de la situació el so del violoncel s’anà glaçant. Us miràreu fixament i us fonguéreu en una silenciosa aferrada. Caldrà fer les maletes, però no avui, no podeu despertar les nenes que dormen abraçades a uns somnis aliens a la realitat que no encerten a veure, encara. Compartíreu la darrera copa de whisky mentre pensàveu en silenci la diferència entre dormir i somiar, i llençares la carta a la llar de foc cercant les darreres espurnes d’escalfor abans d’anar a dormir.

Pleniluni

gener 11, 2012gener 17, 2012J. M. Vidal-Illanes Literatura, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Relats Deixa un comentari

Assegut en un recó d’un bar solitari de la ciutat vella, entre la humitat que puja des d’un trespol ple d’història, et miro mentre llegeixes un llibre. Em moro de curiositat, però no puc veure el que tens entre les mans i no estic segur de voler imaginar la forma de les paraules que captiven la teva atenció: sento una certa gelosia. Et miro de reüll, la llum és escassa i sona molt fluixa una cançó de música de frontera. Crec que és He Lays In the Reins però segueixo sense saber que llegeixes. Avui és un dia de mixtures, de Calexico i Iron & Wine, de mestissatge i sentiments plens de confusió.

Escalfo les mans amb la tassa de te, una barreja anomenada Somnis d’Orient on la vainilla sobresurt per damunt qualsevol altre aroma. L’ensumo i et torno a mirar furtivament. Sé que ets alt i amb un cos ben format, t’he observat altres vegades, sempre d’amagat. Els teus ulls negres em van captivar el dia que et vaig veure entrar per primer pic. Per això m’he assegut aquí, per això et miro d’amagat, per això sento una tremolor difícil de descriure.

Ensumo novament el te i imagino que aquesta és la teva olor, fusta i vainilla: fortalesa i tendresa. Just allò que vull d’un home. I segueixo espiant els teus moviments suaus. L’aire que agites en girar les pàgines del llibre m’envia un lleu perfum a tu, i el prefereixo al del te que estic bevent que només n’era una imitació imaginària de mala qualitat.

Aixeques la mirada i el tòrax em sotraga; alguna cosa ha rebentat al meu interior. Crec que he retirat l’esguard a temps, que no has pogut interceptar-me ni observar el meu plaer secret. Estàs bevent cava i jo, amb el meu te de vainilla, em sento una mica ridícul. L’elegància del teu rostre, dels cabells ondulats i la camisa negra, m’expulsen del teu horitzó. Ara alces el llibre i per un instant he pogut veure la portada: llegeixes uns contes de Flannery O’Connor i intento recordar quelcom d’aquesta escriptora al sud del nord.

Voldria aixecar-me i seure al teu costat, i bescanviar el te per una copa de cava i brindar sense cap motiu. Voldria que m’expliquessis que sents en llegir aquests relats i viure-los lliscant entre les paraules de la teva narració. Voldria acabar la nit amb el teu cos sobre l’estora de la meva sala, al davant de la llar de foc. Voldria sentir-me posseït, sentir l’escalfor del teu regal final. El cor s’accelera quan veig que t’aixeques, però no vens cap a mi, de fet ni m’has mirat i els meus somnis s’han esmicolat entre les parets que ens observen en silenci. Abans que pogués reaccionar has pagat a la noia de la barra i t’has vist engolit per la foscor del carrer només travessar la porta.

Tant se val, la meva covardia no hauria suportat el ridícul d’haver-te abordat de nou, d’intentar el fracàs conegut de seduir-te per acabar assumint la teva torbació i desconcert; de sentir com amb tot el respecte la teva veu serena però ferma em diu que ho sents, que “no hi entens”. De fet això és el que record de tu, la teva amable invitació a que desistís de l’intent quan per primera i darrera vegada em vaig armar de valor i en apropar-me vaig intentar fer tot això que ara estic imaginant febrilment. En tinc prou amb un desengany tot i que no renunciï al somni. No sembla en cap cas que avui tot hauria pogut sortir d’una altra manera.

Avui és lluna plena, i ja saps que jo no soc un home llop. Avui és lluna freda, i penso dormir amb la finestra oberta per a sentir-me inundat per la teva indiferència, mort de fred, banyat en plata i abraçat a no res damunt el llit: un immens espai massa buit quan el penso ple de la teva absència.

Lloc de la fotografia: Fornells (Menorca)
Fotografia i text: J. M. Vidal-Illanes © 2012

Projectes pel 2012

Desembre 31, 2011J. M. Vidal-Illanes Estat Biografia, Literatura Deixa un comentari

Els deixaré per demà… Feliç any nou!

El recompte

Desembre 31, 2011gener 17, 2012J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Biografia, Literatura, Novel·la Etiquetes: Relats Deixa un comentari

Et llevares com un dia qualsevol. Sortires de casa per comprar en el forn pa i ensaïmades. Fins i tot gosares fer-te amb dos diaris i passejares plàcidament acaronat per un lleuger vent de ponent i escalfat per un inusual sol de finals de desembre. De fet aquest dissabte finalitza l’any i has decidit començar pel principi com si de veres avui fos “el darrer dia”.

Puges a casa i et prepares l’esmorzar. L’aroma a cafè pren possessió del moment mentre et seus pensant per on encetaràs aquest primer àpat de Sant Silvestre. Unes torrades, cereals i ensaïmades t’observen sabent que cap indulgència les pot salvar de ser engolides per l’apetit que hi dus al cos. I adreces la mirada cap els diaris, de fet no els arribes a obrir, et quedes llegint les portades que amb lletres grolleres t’anuncien que l’any vinent seràs més pobre, treballaràs més hores i cobraràs menys, i a més incrementaran el percentatge que et retenen per satisfer el teus deures amb la hisenda pública. Et quedes uns segons pensant, i decideixes plegar la premsa, girar la mirada cap a una torrada amb mantega i figat i entrar-li a queixalades.

La segona torrada està a punt de caure, però abans decideixes posar una mica de música. T’inclines per un jazz intimista i que s’avingui amb el resplendor del cel; sonen notes de Pat Metheny que recorren els recons de la cuina des d’on veus elevar-se i jugar amb el cel uns estels de quatre línies que sengles kiters dominen a la perfecció. No hi ha resistència, només control. El cel, el sol, els kitesurf, els diaris, les pastes, el cafè i els minuts que transcorren confiats, formen un conjunt confortable que voldries mantenir durant el que resta de l’any. La torrada entra fàcil amb l’arrop de s’avia, i comences a fer recompte mentre prens consciència de que si havia res inajornable per realitzar aquest 2011, ja no et queden gaires hores per abordar-ho. Penses que has deixat moltes coses sense fer i que l’any vinent no sembla que desplegui solucions als problemes que més et tenallen. Així les coses prens la decisió de seguir esmorzant.

Li entres a les ensaïmades, i després un cereals per alleugerar la sensació de bacanal matutina. Segueixes amb més torrades i un altre cafè mentre mires amb desconfiança els diaris que segueixen en terra, allà on els has confinat com a càstig per ser portadors de notícies amargues que et volien trastocar les darreres hores de l’any. En comptes dels diaris, i quan ja fa noranta minuts que esmorzes, et decideixes per una lectura que et faci enfora de la realitat: et submergeixes en “Despietat país de les meravelles i la Fi del Món”, mentre convides Murakami a seure a taula i afegir-se a aquest esmorzar interminable del darrer dia de l’any. Llegint i prenent cafè, passen les hores mentre veus el paisatge solar de la badia canviar de tonalitats.

Tornes a fer recompte i no recordes en quin moment l’havies abandonat. El que ara et ve al cap és una idea de la inutilitat de passar llista als esdeveniments personals d’un any que no són per tirar coets. Mentre tant, Murakami t’ha deixat sense ensaïmades i s’està bevent el que queda del suc de taronja. No importa, la lectura compensa qualsevol sacrifici material mentre comences a elevar-te entre estels i calcutecs, entre ciutats murallades i lectors de somnis, amb cranis d’unicorns que et fan perdre de vista els llums que s’apaguen al fons de la badia.

Els diaris segueixen a terra, mires el rellotge de paret i penses en acabar el llibre veient que les hores han passat com si no res, tot el que hi havia a taula ha estat engolit per mons reals i imaginaris i t’adones que la música fa estona que ha deixat de sonar. Poses un altre disc, amb el volum més suau, i tornes al llibre mentre Stan Getz fa plorar el seu saxo. Finalment acabes el llibre, Murakami se n’ha anat i no saps en quin moment, i tornes a mirar el rellotge. T’aixeques, i vas al bany a refrescar-te i pensar de nou en el recompte que deixes penjat del tovalloler. Et poses una jaqueta gruixada i decideixes anar a comprar una botella de cava de l’illa, ben cara, que quedi ben clar que has decidit deixar qualsevol comptabilitat per a l’any vinent i, en tot cas, per a després del compliment de la profecia Maia, no sigui que facis la feina en debades i et martiritzis gratuïtament.