Un lloc on el temps no passa
on les hores s’aturen
en aquests rellotges
sense busques
muts
J. M. Vidal-Illanes ©
Clock Without Hands
Pensaments
Dins el llindar d’una terra ignota
Photo by ThisIsEngineering on Pexels.com
Viure instants en què res
no em pot conhortar
despullat d’abraçades
lluny de qui prenc forma en l’horitzó
sense el vent que allunya el desànim
que impulsa el camí
Visc surant en el desconcert
i em trob en companyia de ningú
perquè em manca un esguard
mentre la contínua pluja em trasbalsa
i em ve a despertar la tristor
que s’amaga en el plec d’una escorça
M’enverina el desencís
d’haver arribat fins a aquest turó
per tal de no veure-hi res
perquè un núvol oculta la veu
i les negacions em captiven
quan algú altre fereix a l’atzar
Sent un dolor tremolós
que m’ha inundat del tot
en aquesta font buida de causa
ple de temors llançats
part darrere una llum encegadora
interior… en-tra-nya-ble
On sou?
…i és que en el buit
em perd en aquest instant incert
mentre em sent vigilat
en la paradoxa de no saber
si hi ha res més enllà de demà
Pens contínuament en una escletxa d’evasió
per alliberar-nos a la fi
trencant les cadenes del desassossec
negant a sotmetre’m al silenci forçat
alleugerint l’esperança
mentre voldria aturar el temps
Són dies en què la serenitat
s’ha mostrat evasiva,
encadenat i pres en un passatge estrany
contra la meva naturalesa
contra l’ideari no escrit
travessant una terra ignota.
J. M. Vidal-Illanes © 1979
Versos desempolsats d’un vell quadern (1979 – corregits el 2004)
Inevitable
Mirar per la finestra cercant ocells que volen a contravent servia per entendre millor les lletres de Cohen.
Esguardar fotografies antigues em feia estimar el temps com un objecte inevitable que havia de fitar als ulls.
Mirar les mans de la mare marxant, acoblava Cohen amb el temps inevitable… i jo esperava en la quietud de l’hora fosca.
Photo by Matheus Viana on Pexels.com
Consciència
Photo by Vlad Bagacian on Pexels.com
Les llambordes grises són ara una fotografia que no trobes, perquè les capses que guardaven la memòria s’han desfet en el temps. Mires els carrers nus on abans hi havia arbres i recordes el vent de ponent, àrid i intens, que corre ara com el foc que avança pel vessant obstinat d’un turó que es va omplint de cendres. Viure en pau amb les postes de sol és una ombra d’un temps. Mai no hem sabut conviure perquè estàvem massa ocupats en fugir cada dia més lluny, fora de l’abast dels nostres pensaments. La consciència també és com el foc obstinat, crema i encega i frena el plaer hedonista que ens fa surar dins una mar morta mentre ens creiem al paradís.
J. M. Vidal-Illanes © 2019
El silenci darrere la música
Photo by Tookapic on Pexels.com
La música ens acompanya, fins i tot quan no ens agrada, i va penetrant entre les línies que dibuixen la nostra biografia. Sona en indrets que són paisatge, i creix, i varia d’aspecte i color, fins que un dia marxa darrere uns ulls que no tornem a veure. Aquells ulls que miràvem furtivament i que mai reberen la carta que no ens atrevírem a escriure. Ombres en un món irreal. Llocs que no revivim perquè ens queden massa enrere en camins que la vegetació del temps ja ha tancat.
Érem joves i buscàvem excuses per estimar la música i trencar la solitud, entre hores robades a les emissores de ràdio els dies de pluja. Quedàvem amb amics per compartir cintes de casset i acabàvem buidant el moble bar del pare. La pell de les cançons estimades era suau però no sempre es deixava tocar. I sortíem travessant la nit sense esperances, trepitjant voreres brutes.
També la música ens abraçava càlidament entre imatges de llit i deliri quan emmalaltíem. La febre ens introduïa dins les notes i ens feia volar entre paisatges que no existien. Les guitarres sorgien com enigmes que trencaven els vidres del nostre aïllament. Vaig fer molts dies de llit. La malaltia ha estat una inseparable companya que em prenia la mà i em feia córrer sobre el fang. Una fugida il·lògica sense llum. L’olor d’hospital seguia sent més feble que la força de Dylan.
I fugíem entre desesperança i érem incòmodes per als garants de la Transició. Quan el carreró acabava en una tàpia de maons grisos, la ràdio era una de les millors vies existents per recórrer nous passadissos intricats en edificis inconeguts. Exploràvem la llibertat d’emissores pirata buscant noves veus que compartir amb les amistats de l’Institut. Llavors intentàvem travessar el silenci dels primers mots de la nit i ens adormíem escoltant programes mítics de locutors extints, dins una època de clandestina llibertat que gairebé ningú no controlava.
Fins que la subversió va començar a ser massa molesta i l’ascendent somni de rebel·lia dels 70 va començar a patir la sequera dels 90. Ens paralitzaven crisis inventades i portes i finestres esbutzades. Enceníem una cigarreta i suràvem en confusió mentre descobríem que res era per sempre. Un dia algú de nosaltres va dir que no enteníem que fèiem aquí, què tenia a veure amb les nostres vides tot el que ens envoltava amb olor de bosc cremat. Algú de nosaltres que es va convertir en altre quan va voler marxar per no veure en què hauria de convertir-lo el temps. Va ser tard el dia que la música deixà de sonar; el d’una carta escrita que mai no vaig poder enviar.
J. M. Vidal-Illanes © 2019
aïllat [...a recer de l'abisme] 