Aquella matinada, en un moment de vigília i serenor, devien ser les quatre o així, vàrem parlar recordant la infantesa de Leila: d’arbres i estrelles, de finestres al nord, de mirades i foscor, de dies plens de llum jugant entre els llençols estesos al pati de darrere de la casa i del golden retriever corrent al darrere damunt la gespa.
Em va abraçar mentre parlava de la bellesa de la llum de la lluna entrant per un finestró de les golfes de casa seva. D’una lluna que dibuixava ombres fredes al jardí i parpellejava al pas dels núvols.

«Hereus de la penombra»