Oportunitat / Oportunisme

El primer que ha d’entendre un personatge públic és que ha de preservar la seva imatge. Un polític en actiu, amb responsabilitats de govern, només gaudeix d’un estret marge d’intimitat que ha de procurar mantenir en tot moment. Qualsevol cosa que se li escapi de les mans a qui té projecció pública i repercussió mediàtica, cal atribuir-ho a una errada de càlcul. A això s’ha d’afegir que hi ha qui demostra una absoluta despreocupació respecte de la seva vida íntima pel fet que el seu ego guanya la batalla i prefereix “sortir a totes les fotos”.

Això és precisament el que li ha passat al conseller balears Carlos Delgado. Pels motius que sigui, es va deixar fer unes fotografies sense calcular el valor que poden tenir en un moment donat, oblidant la qüestió de la intimitat preservada. És com allò que sentim dels candidats a la presidència americana quan qualcú els retreu que de joves varen tastar el haixix i llavors ho han de confessar. I és que quan vols dedicar-te a la política de primera línia has de ser i semblar allò que defenses, i la decència i la moderació en són cabdals.

El conseller va decidir fer-se unes fotos abjectes, i algú altre va decidir escampar-les –per motius morbosos–. El mal ja està fet, i ara el conseller és en #delgadodelscollons i ningú no pot mirar-li el cap sense que s’escapi involuntàriament un somriure mordaç.

Però és més interessant de tot això és visualitzar una oportunitat en allò que era una qüestió lamentable. Així sempre hi ha qui aprofita l’ocasió per prendre-s’ho amb humor i intencionalitat artística i treure-hi suc a les inquietuds creatives…

Dit això un deixo amb uns exemples extrets del Twitter de @Potti, @Mayolicus i @ferri61 (i meus). #decorantendelgado

@JMVIDALILLANES

 @Potti

@Potti

@Potti

@Mayolicus

@ferri61

J. M. Vidal-Illanes © 2012

Setembre

I el setembre va arribar sense previ avís. Feia un any que havia marxat sobtadament i no et va deixar ni una nota de comiat. Ara, i com qui improvisa distret, compareixia així, silenciós, obrint la porta amb cura i amb nocturnitat. Havia esperat fins a les dotze de la nit per entrar amb una salutació en veu molt baixa i tu, que dormies, ni et vares assabentar. Amb molta mala idea va girar la fulla del calendari de la cuina i l’endemà va esperar assegut a la cadira del teu dormitori a que fossin les set, llavors et va despertar rient assenyalant-te la rutina i dibuixant al terra el camí de tornada a la feina.

© 2012 J. M. Vidal-Illanes

Oblit (…i la força de la memòria col·lectiva)

Moltes coses, massa, cauen en un oblit injust; llavors és quan apel·lem a la memòria, al conscient col·lectiu, a la força dels records comuns, a la feina tribal d’aixecar les estores o d’obrir de bat a bat les finestres. Però l’oblit és una malaltia social persistent, perseguim el bàlsam d’una amnèsia voluntària com a metodologia per a no fer-nos mal. Mirem cap a un altre costat i saludem al cantó oposat: allò que no es veu no fa nosa. Però l’excusa de no saber, de no recordar, de contradir-se, d’inventar el passat, de reconstruir el futur que encara no hem viscut, i de deformar el present, no millora la situació personal davant la imparable energia de la realitat. T’he sentit dir que la realitat no és un estat absolut, només és una visió consolidada de com percebem allò que vivim o veiem. Les realitats s’obren pas a la mateixa velocitat que les impostures, i així podem viure una vida inventada, plena de falsedats que adornen les mancances dels buits que no omplen els anhels.

Escudar-se en les evasives, tampoc no dóna el resultat esperat a llarg termini, però poden salvar-te la pell si les utilitzes de la forma adient, amb els aliats adequats. No puc suportar les persones que s’escuden en la ignorància per eludir responsabilitats, no puc deixar passar les actituds d’aquells que esquitxen tot allò que els rodeja amb la intenció d’aixecar una boira còmplice que esvaeixi qualsevol tipus d’implicació en la participació d’uns fets. ¡Covards! Si heu estat responsables cal que aixequeu la veu i us mostreu públicament com el que sou: uns estafadors; només així podrem com a mínim valorar la valentia que us farà humans. Persistir en la mentida us convertirà en pedra, perdreu la condició de persones per transformar-vos en una excreció de magma que solidificarà en contacte amb la temperatura de les realitats que podem percebre col·lectivament. Sé que és més fàcil enganyar a un grup de persones rendides a la credulitat que a un individu reflexiu i escèptic, però allò que persegueixen els covards i els manipuladors és el número en front a la qualitat. Quantes més vegades soni una afirmació com a veraç més capaç d’enganyar resulta, però no es pot descuidar un fet: a ningú no li agrada sentir-se enganyat, quan es descobreix l’estafa la reacció contraria acostuma a ser visceral i venjativa.

L’oblit no et farà fort, només et regalarà uns minuts de descompte, perquè el pas del temps acabarà per desenterrar les foses comunes de les realitats amagades durant anys. No importa que aconsegueixis esbucar un baluard, sempre quedaran milers de persones disposades a defensar la memòria, a exposar-te en públic i mostrar-te nu i sense defenses. Per gros que sigui l’enemic, la memòria queda emmagatzemada i la força de la col·lectivitat unida a la intel·ligència és impossible de vèncer a llarg termini.

© 2012 J. M. Vidal-Illanes

La força de la memòria: http://socialhistory.org/en

La força del grup: http://www.youtube.com/watch?v=gBnvGS4u3F0&feature=related (Amb una mica d’humor…)

Dormir, somiar

Has sortit a caminar, a perdre’t entre l’oblit dels carrers plens de persones que es donen l’esquena. T’agrada somiar despert, mirar les finestres tancades i imaginar les històries que esdevenen entre les parets d’aquella casa incògnita. O d’aquesta en concret que ara mires. Una llum groguenca i unes ombres que s’agiten a estones et desvetllen objectius vitals. Imagines el confort d’aquella llar, amb el foc encès que contrasta amb el fred glacial del carrer. Aixeques el vol lentament i et filtres pels porus microscòpics dels vidres: matèria i antimatèria, la diferència entre dormir i somiar. Sona un violoncel. Segueixes despert, no vols tancar els ulls per por a que la realitat t’arrossegui lluny i et desplaci fins a fer-te pujar al darrer vagó d’aquell tren que condueix a la marginació, a l’oblit. Fa temps que no arribes a final de mes i dins la butxaca dus una carta que per més que llegeixes no acabes d’entendre. Però saps que has de deixar casa teva, que ja no et pertany; aviat serà d’algú altre que es pentina les plomes negres i agita el seu llarg coll.

Aprengueres que somiar era una descontrolada sèrie d’imatges projectades contra les parets del dormitori. Hi havia somnis molt reals i agradables, però també et sortien al pas foscos malsons. Creixeres i un dia decidires somiar amb els ulls oberts. Al començament només eren projectes que es convertien en irrealitzables tot i que mai perdies l’esperança. Mai travessares la frontera de la imaginació vana de coses impossibles, de càntirs plens de llets que acaben estavellats contra el trespol de la realitat. Eres un somniador molt realista que ara escolta la cançó trista de la vida feta realitat. Les notes del violoncel són càlides malgrat parlar d’una pèrdua irreparable. Et mires les mans i les amagues a continuació dins la butxaca de l’abric. També amagues el coll entre l’espessa bufanda de llana sintètica. I mires des de les alçades l’interior d’aquella casa confortable que, imagines, pertany a alguna feliç família que tu ja no tens.

Esguardes la finestra i burxes en el pantaló la butxaca que amaga el tros de paper que parla d’un desnonament, d’una ordre de tallar les amarres, de recollir l’àncora i esperar un vent que et traurà d’aquest port on ara et trobes presoner. Pot ser demà s’aixequi un mestral aliat que et dugui a nous projectes que et tornin l’equilibri extraviat; o potser no. I penses en la llar de foc i en la música senzilla d’un temps perdut. La vida et va fer madurar entre somnis i ulls oberts, entre persones que es distanciaven de tu i el camí on perderes el rumb; les diferències et feien més gran i insisties en pensar que l’impossible no era irrealitzable. Seguires transitant els anys i les coses no t’anaren del tot malament; fins i tot en algun moment pensares que tot et sortia seguint el guió que havies concebut involuntàriament mentre dormies. Només calia que el futur no es capgirés, obrint el barram sangonós, àvid de carronya, de despulles socials.

Observares la finestra i imaginares la felicitat apagant-se a mesura que s’acabava la llenya de la llar. L’aire del carrer t’estava glaçant els peus i les galtes et feien mal. El pitjor de tot era la mirada, la gebrada de la nit t’impedia veure una sortida que et permetés fugir d’aquest estret carreró circumstancial que et barrava el pas. Havies perdut la feina, els estalvis, la casa… no sabies com mantenir unida la família. Tragueres el sobre i tornares a llegir la notificació del Jutjat. Ja no mirares més la finestra, ara havies de pujar les escales, obrir la porta, intentar desitjar bona nit i lliurar l’escrit a la mare de les teves dues filles. Mentre s’apagava la flama de l’estufa i el fred començava a fer-se l’amo de la situació el so del violoncel s’anà glaçant. Us miràreu fixament i us fonguéreu en una silenciosa aferrada. Caldrà fer les maletes, però no avui, no podeu despertar les nenes que dormen abraçades a uns somnis aliens a la realitat que no encerten a veure, encara. Compartíreu la darrera copa de whisky mentre pensàveu en silenci la diferència entre dormir i somiar, i llençares la carta a la llar de foc cercant les darreres espurnes d’escalfor abans d’anar a dormir.

© 2012  J. M. Vidal-Illanes

Solitud

Caminaves per un passeig imaginari. No feia vent, ni una fulla s’arrossegava pel terra. La teva ombra no apareixia projectada al trespol. És curiós, estic escrivint sobre allò que no hi és en comptes de capbussar-me en l’ànima del que si que hi apareix amb força: la solitud instantània. La gent camina sola, pel marge, com fugint del focus, del fotograma. De fet no sembla que caminin, romanen estàtics, a recer del temps. El ca em mira fixament sense ulls, sense gest d’amenaça, però no està sol, ell sap que jo hi soc al seu davant, el seu amo no és amb ell perquè l’absència l’ha vençut en alguna batalla perduda en algun lloc més enllà de la fotografia. La cigarreta està apagada, derrotada i ignorada.

L’home del capell es va extraviar en una mala hora en què començà a reflexionar, amb les mans creuades, la seva poesia i el perfil perfecte. S’ha inclinat cap endavant per capturar els pensaments, corregint el centre de gravetat i imposant un nou ordre. La taula (la guéridon), sola; la cadira, sola; la copa… Si hi ha alguna cosa en aquesta escena que representa la solitud per damunt la resta, això és la copa. Podríem dir que la copa sosté l’instant en excèntric equilibri, mentre encarna la solitud absoluta al bell mig del silenci d’un dia sense ombres en un món que es descompon. Però la terra sembla en pau, tot sembla tranquil i cinematogràfic. I allò que no vols reconèixer ni tan sols en veu baixa, és que la veritable solitud la representes tu, des d’una buida posició d’espectador fora de la realitat i completament ignorat.

Continua llegint