I el setembre va arribar sense previ avís. Feia un any que havia marxat sobtadament i no et va deixar ni una nota de comiat. Ara, i com qui improvisa distret, compareixia així, silenciós, obrint la porta amb cura i amb nocturnitat. Havia esperat fins a les dotze de la nit per entrar amb una salutació en veu molt baixa i tu, que dormies, ni et vares assabentar. Amb molta mala idea va girar la fulla del calendari de la cuina i l’endemà va esperar assegut a la cadira del teu dormitori a que fossin les set, llavors et va despertar rient assenyalant-te la rutina i dibuixant al terra el camí de tornada a la feina.

© 2012 J. M. Vidal-Illanes