Coses inservibles que algú et manlleva

guitarra_1_edited-1

Sé que m’esperes en algun lloc… no tardis

En algun lloc de la xarxa amb un nom que no puc recordar –paral·lelisme casual–, he vist escrita una frase que deia quelcom semblant a això: «Déu no ha perdut el control de la teva vida, només està llevant allò que és inservible per donar pas a allò que és realment bo». No estic del tot segur que la frase en qüestió fes massa fortuna en un auditori de desnonats, d’expulsats de l’esperança, en la cua de l’atur, o en un funeral. Puc imaginar la cara del tele-predicador amb posat d’autoajuda i les mans movent-se en estudiats gestos de confiança –coses de la programació neurolingüística–, però no puc imaginar la cara del receptor del missatge. Continua llegint

Això és antic, per això torna a ser actual

En algun lloc de la xarxa amb un nom que no puc recordar –paral·lelisme casual–, he vist escrita una frase que deia quelcom semblant a això: «Déu no ha perdut el control de la teva vida, només està llevant allò que és inservible per donar pas a allò que és realment bo». No estic del tot segur que la frase en qüestió fes massa fortuna en un auditori de desnonats, d’expulsats de l’esperança, en la cua de l’atur, o en un funeral. Puc imaginar la cara del tele-predicador amb posat d’autoajuda i les mans movent-se en estudiats gestos de confiança –coses de la programació neurolingüística–, però no puc imaginar la cara del receptor del missatge.

En un continu temporal, les forces dels anys ens estan manllevant referents, alguns d’ells massa joves per partir. Una vegada vaig pujar al Mont Perdut amb la meva guitarra, perquè volia dedicar una cançó d’adolescent a aquella al·lota canària que aterrà casualment en la classe d’una altra al·lota que m’agradava. El resultat va ser patètic i no puc recordar qui va acabar per lligar amb l’amor de la meva vida, el que recordo perfectament és que no vaig ser jo –i, a més, l’al·lota que m’agradava inicialment em va tirar una cervesa per sobre, i se’n va anar per sempre–. Quan tens setze anys tot es configura com inevitable i adquireix una dimensió definitiva. Anys més tard la memorable frase «Too Old to Rock ‘n’ Roll Too Young to Die», s’obre pas al teu ventre com un afilat escalpel d’un metge forense, mentre intentes recordar totes i cadascuna de les passes donades amb extrema torpor per aconseguir perdre-ho tot. Ara, havent llegit la frase tranquil·litzadora del predicador, entenc que l’al·lota canària em sobrava i l’altra no era prou bona –no sé quina de les dues era inservible–, conclusió que s’aproxima a la idea de merda que qualsevol persona mitjanament informada es pot imaginar.

I és que un dia qualsevol baixes mig adormit a recollir la premsa a la bústia de l’entrada, i et trobes amb la notícia de què ha mort un d’aquells referents –no m’agraden els ídols–, que havies admirat. Fa unes setmanes va marxar Pete Seeger i, pel que veig a les fotografies, se’n va anar dins una senzilla urna de terrissa. El cantautor americà va ser autor de moltes cançons, d’aquelles de foc de camp i de borratxera de terrassa d’estiu. Els anys de festa contínua a la casa de s’Ullastrar, amb vespres interminables i multitudinaris, deixen testimoni del què vull dir i no acabo d’encertar. No hi ha temps que no torna, però el viscut aquells anys ho ignorà absolutament i es quedà penjat d’un esgrogueït full de calendari.

Déu ens lleva el que és inservible, però oblida els nostres polítics illencs capaços de dur un ‘sí’ a la sabata esquerra i un ‘no’ a la dreta –o a l’inrevés, que pel cas és igual–, un #lonostro i un #saMoMa… Crist! Quina creu! La curtedat no té límits, però qui maneja la llista del que queda i el que se’n va, utilitza uns criteris amb els quals estic completament en disconformitat. Dubto molt que tinguem allò que ens mereixem: ¿què he fet jo per merèixer això? Algú, en sentir el meu clam, s’ha aixecat de la cadira i ha anat directe cap el tele-predicador que ara jeu a terra amb un ull marcat. La violència verbal pot despertar el salvatge que duem dins: hi ha coses que no poden pronunciar-se en públic, és millor reservar-les per a quan estem davall la dutxa i el soroll de l’aigua no deixa sentir els pensaments desafortunats.

Guitarra, Pete Seeger, canària, s’Ullastrar… Coses inservibles que algú et manlleva. Sort de les fotografies, perquè quan ens manqui la memòria els records quedaran incrustats al paper. Ara, com qui llença pedretes blanques per indicar el camí de tornada a casa, deixo aquestes coses escrites al blog; un dia em seran útils, tot i que ara són només com agulles perdudes que busquen l’aguller.

El camell de llibres

leyendoencamino

Llibreadictes

Un dia lluminós qualsevol entres a una biblioteca i et quedes sepultat per l’ombra de la certesa: mai podràs llegir tots aquests llibres; és més, en termes relatius, només podràs llegir uns pocs llibres en la vida. En aquest moment prens consciència de la petitesa humana i voldries ser etern, pactar amb el diable un purgatori on llegir en l’eternitat. Pots viure vuitanta anys amb capacitat lectora i dedicar moltes hores al dia llegint, però a tot estirar abastaràs una ínfima part dels llibres que s’han escrit al món, la resta romandran ignots, fins i tot hi ha llibres que gairebé no seran llegits per ningú. Agafes la calculadora, pitges les tecles numèriques i arribes a la conclusió de què, de mitjana, a un bon ritme, podries llegir un llibre a la setmana. Si ets capaç de mantenir aquesta capacitat al llarg de la vida, aconseguiries llegir entre 3.500 i 4.000 llibres; més és gairebé impossible. Milions d’exemplars t’esperaran en va, i mai arribaràs a conèixer l’existència de centenars de petits tresors impresos que tothom hauria d’haver llegit com a mínim un pic en la vida. Arribat a aquest punt, t’estires els cabells. Continua llegint

La previsió de l’inevitable

Imatge

El món funciona millor en èpoques d’inflació de persones previsores, aquesta estranya raça d’éssers que no surten de casa sense un paraigua, per mínima que sigui l’amenaça de pluja. També hi ha el tipus que mai no es deixa la crema solar, o el que evita llegir diaris —especialment determinats diaris—. Un amic de la universitat sempre sortia de marxa amb una muda i un raspall de dents, les marxes les començava a Barcelona i les podia acabar a Saragossa o a qualsevol lloc inversemblant: era un portent de previsió.

Les persones previsores quan van a patinar sobre gel, s’equipen amb la roba adequada, afegeixen uns bons guants i treuen del fons d’un calaix una bona dosi de valentia. Guardar el valor dins un calaix sempre m’ha semblat una temeritat, però és un fet que adquireix una obliqua dimensió romàntica. Quan has de cometre una imprudència vas al calaix i extreus la valentia com qui treu una valuosa peça de roba interior plena de significat, amb molta delicadesa i una certa tremolor a les mans. Continua llegint

Mai no et deixis vèncer per la neurona-cilici

Imatge

Crec que conec una persona que disposa d’un mecanisme especial al cap, tot i que no li he vist mai perquè per això hauria d’investigar dins el crani en pla Dexter, i jo sóc més aviat aprensiu. A més, amb els meus nuls coneixements de geografia cerebral, tampoc no sabria ni per on començar a cercar. Però el cas és que el mecanisme ha d’existir com a explicació convincent del fet que l’individu en qüestió sempre es lamenta per tot i a més es castiga fins a límits inversemblants.

Ell és una persona d’aparença normal, no és massa alta, però tampoc no és massa baixa. Sempre du el mateix abric gris de llana, que abandona només els mesos de més calor. El més probable és que m’equivoqui, però tinc la convicció que du implantada una neurona-cilici que s’activa quan l’autoestima li puja en excés. Per ell l’autoestima és com una càrrega pesada que s’ha de dur com qui transporta un xicle a la bota, un d’aquells que cada cop que trepitges es desfà en mil fils elàstics que se separen del terra i tornen a la sola rebotant i fent un sord plof. Continua llegint