gener | 2012 | aïllat [...a recer de l'abisme]

Has sortit a caminar, a perdre’t entre l’oblit dels carrers plens de persones que es donen l’esquena. T’agrada somiar despert, mirar les finestres tancades i imaginar les històries que esdevenen entre les parets d’aquella casa incògnita. O d’aquesta en concret que ara mires. Una llum groguenca i unes ombres que s’agiten a estones et desvetllen objectius vitals. Imagines el confort d’aquella llar, amb el foc encès que contrasta amb el fred glacial del carrer. Aixeques el vol lentament i et filtres pels porus microscòpics dels vidres: matèria i antimatèria, la diferència entre dormir i somiar. Sona un violoncel. Segueixes despert, no vols tancar els ulls per por a que la realitat t’arrossegui lluny i et desplaci fins a fer-te pujar al darrer vagó d’aquell tren que condueix a la marginació, a l’oblit. Fa temps que no arribes a final de mes i dins la butxaca dus una carta que per més que llegeixes no acabes d’entendre. Però saps que has de deixar casa teva, que ja no et pertany; aviat serà d’algú altre que es pentina les plomes negres i agita el seu llarg coll.

Aprengueres que somiar era una descontrolada sèrie d’imatges projectades contra les parets del dormitori. Hi havia somnis molt reals i agradables, però també et sortien al pas foscos malsons. Creixeres i un dia decidires somiar amb els ulls oberts. Al començament només eren projectes que es convertien en irrealitzables tot i que mai perdies l’esperança. Mai travessares la frontera de la imaginació vana de coses impossibles, de càntirs plens de llets que acaben estavellats contra el trespol de la realitat. Eres un somniador molt realista que ara escolta la cançó trista de la vida feta realitat. Les notes del violoncel són càlides malgrat parlar d’una pèrdua irreparable. Et mires les mans i les amagues a continuació dins la butxaca de l’abric. També amagues el coll entre l’espessa bufanda de llana sintètica. I mires des de les alçades l’interior d’aquella casa confortable que, imagines, pertany a alguna feliç família que tu ja no tens.

Esguardes la finestra i burxes en el pantaló la butxaca que amaga el tros de paper que parla d’un desnonament, d’una ordre de tallar les amarres, de recollir l’àncora i esperar un vent que et traurà d’aquest port on ara et trobes presoner. Pot ser demà s’aixequi un mestral aliat que et dugui a nous projectes que et tornin l’equilibri extraviat; o potser no. I penses en la llar de foc i en la música senzilla d’un temps perdut. La vida et va fer madurar entre somnis i ulls oberts, entre persones que es distanciaven de tu i el camí on perderes el rumb; les diferències et feien més gran i insisties en pensar que l’impossible no era irrealitzable. Seguires transitant els anys i les coses no t’anaren del tot malament; fins i tot en algun moment pensares que tot et sortia seguint el guió que havies concebut involuntàriament mentre dormies. Només calia que el futur no es capgirés, obrint el barram sangonós, àvid de carronya, de despulles socials.

Observares la finestra i imaginares la felicitat apagant-se a mesura que s’acabava la llenya de la llar. L’aire del carrer t’estava glaçant els peus i les galtes et feien mal. El pitjor de tot era la mirada, la gebrada de la nit t’impedia veure una sortida que et permetés fugir d’aquest estret carreró circumstancial que et barrava el pas. Havies perdut la feina, els estalvis, la casa… no sabies com mantenir unida la família. Tragueres el sobre i tornares a llegir la notificació del Jutjat. Ja no mirares més la finestra, ara havies de pujar les escales, obrir la porta, intentar desitjar bona nit i lliurar l’escrit a la mare de les teves dues filles. Mentre s’apagava la flama de l’estufa i el fred començava a fer-se l’amo de la situació el so del violoncel s’anà glaçant. Us miràreu fixament i us fonguéreu en una silenciosa aferrada. Caldrà fer les maletes, però no avui, no podeu despertar les nenes que dormen abraçades a uns somnis aliens a la realitat que no encerten a veure, encara. Compartíreu la darrera copa de whisky mentre pensàveu en silenci la diferència entre dormir i somiar, i llençares la carta a la llar de foc cercant les darreres espurnes d’escalfor abans d’anar a dormir.

Assegut en un recó d’un bar solitari de la ciutat vella, entre la humitat que puja des d’un trespol ple d’història, et miro mentre llegeixes un llibre. Em moro de curiositat, però no puc veure el que tens entre les mans i no estic segur de voler imaginar la forma de les paraules que captiven la teva atenció: sento una certa gelosia. Et miro de reüll, la llum és escassa i sona molt fluixa una cançó de música de frontera. Crec que és He Lays In the Reins però segueixo sense saber que llegeixes. Avui és un dia de mixtures, de Calexico i Iron & Wine, de mestissatge i sentiments plens de confusió.

Escalfo les mans amb la tassa de te, una barreja anomenada Somnis d’Orient on la vainilla sobresurt per damunt qualsevol altre aroma. L’ensumo i et torno a mirar furtivament. Sé que ets alt i amb un cos ben format, t’he observat altres vegades, sempre d’amagat. Els teus ulls negres em van captivar el dia que et vaig veure entrar per primer pic. Per això m’he assegut aquí, per això et miro d’amagat, per això sento una tremolor difícil de descriure.

Ensumo novament el te i imagino que aquesta és la teva olor, fusta i vainilla: fortalesa i tendresa. Just allò que vull d’un home. I segueixo espiant els teus moviments suaus. L’aire que agites en girar les pàgines del llibre m’envia un lleu perfum a tu, i el prefereixo al del te que estic bevent que només n’era una imitació imaginària de mala qualitat.

Aixeques la mirada i el tòrax em sotraga; alguna cosa ha rebentat al meu interior. Crec que he retirat l’esguard a temps, que no has pogut interceptar-me ni observar el meu plaer secret. Estàs bevent cava i jo, amb el meu te de vainilla, em sento una mica ridícul. L’elegància del teu rostre, dels cabells ondulats i la camisa negra, m’expulsen del teu horitzó. Ara alces el llibre i per un instant he pogut veure la portada: llegeixes uns contes de Flannery O’Connor i intento recordar quelcom d’aquesta escriptora al sud del nord.

Voldria aixecar-me i seure al teu costat, i bescanviar el te per una copa de cava i brindar sense cap motiu. Voldria que m’expliquessis que sents en llegir aquests relats i viure-los lliscant entre les paraules de la teva narració. Voldria acabar la nit amb el teu cos sobre l’estora de la meva sala, al davant de la llar de foc. Voldria sentir-me posseït, sentir l’escalfor del teu regal final. El cor s’accelera quan veig que t’aixeques, però no vens cap a mi, de fet ni m’has mirat i els meus somnis s’han esmicolat entre les parets que ens observen en silenci. Abans que pogués reaccionar has pagat a la noia de la barra i t’has vist engolit per la foscor del carrer només travessar la porta.

Tant se val, la meva covardia no hauria suportat el ridícul d’haver-te abordat de nou, d’intentar el fracàs conegut de seduir-te per acabar assumint la teva torbació i desconcert; de sentir com amb tot el respecte la teva veu serena però ferma em diu que ho sents, que “no hi entens”. De fet això és el que record de tu, la teva amable invitació a que desistís de l’intent quan per primera i darrera vegada em vaig armar de valor i en apropar-me vaig intentar fer tot això que ara estic imaginant febrilment. En tinc prou amb un desengany tot i que no renunciï al somni. No sembla en cap cas que avui tot hauria pogut sortir d’una altra manera.

Avui és lluna plena, i ja saps que jo no soc un home llop. Avui és lluna freda, i penso dormir amb la finestra oberta per a sentir-me inundat per la teva indiferència, mort de fred, banyat en plata i abraçat a no res damunt el llit: un immens espai massa buit quan el penso ple de la teva absència.