13 | Desembre | 2011 | aïllat [...a recer de l'abisme]

Les aigües fredes s’engronsen lentament abraçades pels tentacles de la badia. Ho mires tot amb els teus ulls d’al·lota riallera i despreocupada, asseguda damunt una roca rodona i còmoda que et permet elevar la imaginació i instal·lar-la dalt un petit baluard d’anonimat. Quan alguna cosa t’amoïna i el teu somriure t’abandona per unes hores, vens aquí a fer-te forta, enfora dels problemes i aïllada de les realitats que lluiten per trencar l’equilibri natural que t’ha aviciat des que nasqueres en aquest petit racó del món.

Agombolada dins el teu anorac de plomes, amb les botes de pell cobrint uns gruixuts mitjons de llana i una gorra de folre polar que et dona aspecte de noi, observes en silenci. Deixes que els sorolls de fons es converteixin en una música de natura salvatge. Al fons de la badia les foques pinten de fosc la platja de sorra vermellenca. En el cap que s’endinsa en la mar, devora el far, els pingüins ocupen l’espai que els regala el peu del penyal. Esguardes les embarcacions de pesca que tornen després d’una llarga jornada de feina i deixes volar les paraules del vell que contava històries d’amor després d’haver-les llegit llargament. A tu t’agraden més les històries de gavines i de moixos que els ensenyen a volar. Les paradoxes t’apropaven a Pedro Nadie i et senties lliure com l’enorme balena que havies vist l’altre dia des de el balcó de casa teva.

A Luís Sepúlveda el coneixes de les lectures del col·legi i el fet d’haver-te enganxat a les seves històries fan que siguis com ets. La teva roca rodona favorita és un mirador de pelicans, un aguait obert on desxifrar el significat de tots els moviments que realitzen aquestes estranyes aus. Algun pic els hi has donat de menjar al port, acompanyada del teu avi pescador retirat. Recordes algun ensurt amb el potent i enorme bec de l’au, però et rendeixes a l’elegància espontània que exhibeixen quan maniobren a pocs centímetres de l’aigua, voldries tenir un amic moix i aprendre a volar, com aquella gavina orfe que arribà a perdre la identitat. El fred s’omple de grisos i el niló blau del teu anorac es camufla amb la vorera. Respires fondo, pel nas, amb força. T’agrada la sensació de l’aire fred que t’omple com una mena de droga estimulant i sents com el cap s’oxigena amb les alenades. Mires a banda i banda i veus com el vol d’un pelicà evoluciona fins amarar a pocs metres de la teva talaia. Us mireu llargament, ell et convida a emprendre el vol i tu t’aixeques i mous el braços i t’eleves lentament amb la torpor del novell, però comences a enlairar-te i a navegar com un argonauta volador sense nau, i et deixes portar amb els ulls ben oberts fins on t’enviï la imaginació.