Moments breus

Bruce Dern és Woody Grant

Bruce Dern és Woody Grant

Hi ha moments breus com un flaix, que emeten una llum intensa i que deixen al descobert revelacions que romanien ocultes en la foscor. Només és un instant, però en ell es despulla la realitat irreversible. Com en aquelles pel·lícules de Hitchcock en què un llamp sobtat deixa entreveure el sospitós ocult darrere una cortina. L’oblit pot ser un assassí cruent, vencent la batalla de la vida, practicant l’homicidi de la presència, mirant-te els ulls mentre esbudella la capacitat de recordar qui som. Em puc imaginar Neruda escrivint allò de «És tan breu l’amor i tan llarg l’oblit», mentre mirava el calendari de la vida escampat per terra, mentre un llamp il·luminava el criminal destí.

Avui era a la biblioteca i el llampec ha entrat al meu ordinador. Avui m’ha passat quan he observat una fotografia que s’obria pas des d’una illa veïna, que m’ha enviat un germà, fill teu. He vist la nitidesa i la fragilitat del temps. L’oblit té cara, i arrugues, i el cap inclinat, i la mirada perduda. Potser aquest escrit sigui una espècie de comiat, l’adéu a una dona que desapareix, que s’esvaeix entre una boira que li creix al voltant, que ha començat a no recordar que hi fa en aquest món, a confondre els seus fills amb els pares o germans, a no trobar els noms, a somriure plàcidament mentre perd el control del vaixell de l’existència. Miro la fotografia i veig com la teva pell torna transparent, els teus moviments són lents i, a vegades, sense sentit. Mires tu, però no sé què hi veus. Inicies frases que canvies de sentit fins que oblides el que anaves a dir. Ets una dona que no torna i no podem fer res per evitar-ho.

Potser també ets una dona que se’n va, que perd el perfil i la força, que es converteix en una figura de cristall, fràgil, vulnerable. Tot ha anat massa ràpid. Desconec si entens aquestes paraules, si saps el que volen dir. Marxes i jo tinc una fotografia, una de les darreres, n’hi haurà més, algunes amb els teus néts i besnéts, amb la gent que ha omplert tants cops el menjador de casa els dies de celebracions solemnes, amb els rituals de sempre. Observo el teu rostre eixut, amb els ulls sense profunditat, i sé que comences a representar el final. És com si estigués mirant una pel·lícula, i quan intueixo que arriba el desenllaç, miro el projector amb la bobina que es va acabant, que cada cop és més fina. La que recull la cinta està plena, però ja no es pot tornar enrere, només configura l’acumulació d’imatges que col·leccionà la teva vida. I això és el que ens queda: una fotografia, un llibre, una mirada, una butaca buida, una casa plena, una platja, un cel net, un altre cel ple de núvols de tempesta, una successió d’imatges que anirem deformant amb el temps fins a recrear la realitat segons ens convingui: la constatació dels moments breus.

J. M. Vidal-Illanes – © 2015

(Fotograma de Nebraska, de Alexander Payne i fotografia de Phedon Papamichael)

El tren o la vida

Imatge

La vida passa… en tren

Voldria ser un vell maquinista, un jubilat que complís el somni de tancar un cercle complet entre locomotores. Ha de ser inigualable el fet de recordar el dia de la inauguració d’una preciosa màquina de vapor, negra i brillant: pujar amb un uniforme curosament planxat,  posar-se a regular la pressió, alliberar els frens, sorprendre’s amb la suavitat del trajecte entre Monforte de Lemos i la Corunya. Més inigualable ha de ser el fet d’acomiadar-se a vuitanta-sis anys, després de pilotar durant uns minuts un AVE en un tram entre Madrid i Sevilla. Assolit el cicle perfecte, l’endemà de tornar a casa des de l’aeroport de San Pablo, em llevaria com cada dia, aniria a prendre el tallat al bar de la cantonada explicaria als contertulians de dos quarts de deu del matí l’experiència de volar sobre vies polides. I els parlaria del vent, que es podia veure però no sentir. Em fumaria la darrera cigarreta entre estossegades i ensumaria la copa buida de brandi mentre vaig prenent la decisió de guardar silenci per sempre-més. L’endemà m’enterrarien amb el meu vell uniforme de ferroviari i un somriure enigmàtic. Continua llegint

Avia. Boira.

Imatge

En ocasions no saps què estàs cercant, i malgrat tot ho trobes. Llavors davant teu s’aixeca el dubte, com un edifici abandonat amb els vidres de les finestres trencats, que espera mut un enterrament amb explosius. L’edifici cau, però el dubte roman com un espectre burleta. Tu mires més enllà, amb ulls cansats, part darrera l’horitzó, on saps que no hi ha res, tampoc la resposta que estàs esperant. Llavors tornes a buscar. Tot seria més fàcil si poguessis recordar, tenir la certesa de que a la fi tens un motiu per convèncer el bosc d’interrogants que et deixi passar a l’altra costat. Penses que quan els niguls grisos, quasi negres, s’escampin deixant dibuixat un cel de plexiglàs, la llum del sol et cegarà i seguiràs sense definir els contorns de la qüestió que et tenalla els pulmons, que dificulta la respiració i la converteix en una crepitació angoixosa.

Sents el teu cos com avança en caiguda lliure, si és que caure és una forma d’avançar. Tanques els ulls i tornes a oblidar. La memòria ha alterat l’ordre de prioritats i desenterra la casa de l’estació, on vivies quan eres molt petita, i de sobte sents que el teu enorme pastor alemany, que fa més de seixanta anys que és mort, salta alegre al teu costat, però és el meu Cocker qui et fa reverències. El port és un riu crescut i demanes pel pont vell. Tampoc nosaltres tenim respostes perquè som incapaços d’interpretar l’alteració del teu ésser, que torna a la infantesa dins d’un cos d’anciana bondadosa que ha oblidat allò que estava buscant i que s’acomiada educadament del presentador del noticiari de la televisió i el convida a tornar en un altre ocasió.

Avui has emmudit, no tens un bon dia. Mires per la finestra, però dóna la sensació de que no estàs veient res, només mires. Agafo la guitarra i et toco unes peces clàssiques. No et gires, ni tan sols sé si ho estàs sentint, només la finestra o el que estigui més enllà captiva la teva atenció absent. La bromassa ocupa tots els recons de l’habitació i ens separa, engolint les notes que surten queixoses de l’instrument. Llavors m’aixeco en silenci i vaig cap a la porta on espero uns minuts dret, amb la ma darrera de coll i el colze aixecat i estalonat contra el marc. Segueixes mirant i em demano que veuen els teus ulls que no saps interpretar. No trobes respostes, ni jo tampoc. Demà hi tornaré i em confondràs amb el teu germà petit i em canviaràs el nom i jo et demanaré a què vols jugar, esvaint la boira temporal durant unes hores mentre ens trobem a cada pas coses que no estem cercant.

J. M. Vidal-Illanes