No veure amb ulleres o tu ets la pedra

Hi ha vides en què perdem de vista qui som. Hi ha moments en què la mirada ens abandona i entrem dins la capsa de la impertinència. Hi ha qui gairebé mai aconsegueix connectar amb la realitat que veu. No és que vengui al cas, però diuen que en una trobada de Bioy Casares amb Borges, el de Recoleta li va dir al de Palermo, mentre sostenia un paper entre les mans amb cara contrariada: «Quina llauna això de no veure sense ulleres»; la resposta de Borges en fraccions de segon i mentre assentia amb el cap va ser: «Quina llauna això de no veure amb ulleres». La vista és traïdora, i qui millor que el gran mestre de la ironia per certificar amb girs suaus de bastó l’infortuni quotidià de no veure passar les coses encara que tinguis els ulls oberts i les ulleres posades. La lucidesa de Borges tenia accent de doble mortal, aire porteny i soroll de bala.

Però no ens enganyem, en determinats casos no veure, amb ulleres o sense, pot ser una fugida a la felicitat o a l’infern. Saber no mirar a temps ens pot estalviar més d’una situació lamentable. L’art de desviar la mirada al moment precís pot resultar providencial per no haver de convidar aquell veí de barra pesat que s’enganxa com un xiclet persistent. Una fugida ràpida i un canvi de vorera, ens pot permetre prescindir de saludar una ex-amant a qui devem més d’una explicació. La metàfora de l’anècdota borgiana pot travessar el túnel dels despropòsits si en comptes de parlar de ceguera física, en parlem de l’emocional, com la d’Oscar, aquell amic de joventut que era incapaç d’entendre perquè el seu destí final era acabar parlant amb una gerra de cervesa a la barra d’un bar quan ja havien abaixat la persiana i els llums pentinaven la penombra. En aquell instant entre un no-res i un fracàs de mirada invisible, la cambrera posava una cançó de Lou Red i començava a fumar amb ulls perduts, mentre Oscar, amb el front recolzat a la barra, abraçava l’ombra de la noia amb qui que acabava de trencar. El xaval, que vivia pensant que era un caníbal que es menjava el món, romania durant setmanes emocionalment estabornit sense saber qui havia deixat a qui i quin era el perquè de tot plegat.

Recordo perfectament una vegada especial, quan “ella”, la noia que ell mai no hauria abandonat,  se’n va anar al darrere d’aquell madrileny de camises blanques i rellotge d’aviador. Aquella nit sense lluna, Oscar, que gairebé no se sostenia en peus, va ser expulsat del bar quan la cambrera va acabar les cigarretes i, assegut a la vorera del carrer, va començar a fer punteria amb les pedres de grava que anava trobant. Intentava endevinar la línia blanca discontínua amb el convenciment que si encertava deu vegades seguides, conjuraria la bona sort i Michelle tornaria als seus braços. Li va fallar la punteria i la intuïció i, senzillament, es va trobar amb la sensació d’haver incorporat amb caràcter crònic, una d’aquelles pedretes dins la sabata. En un acte misericordiós el vaig acollir a casa portant-lo a l’esquena. Fou brutal: es passà la vetllada fent i desfent el llit perquè alguna cosa no encaixava en els llençols. Crec que volia que tot allò fos només el títol d’una cançó efímera mentre examinava atentament l’interior del llit sense cap resultat. Recordo que l’endemà, molt tard, visitàrem els llocs on Michelle havia nedat, pres el sol, ballat, begut. Mai els espais tristos li havien semblat tan grans al pobre Oscar.

Aquella nit, buidant una botella de whisky mentre intentava convèncer el noi que el suïcidi era ordinari, ell em digué arrossegant les paraules: «El buit es pot fer immens quan qui agafa l’avió no ets tu. Et quedes buscant el teu lloc en una situació nova on la cadira no l’ocupa ningú, ni tens pèls a la dutxa per retirar, mig armari està buit i sobra la meitat de la cafetera. Al vespre surts tot sol al cinema i mires una pel·lícula traïdora. En tornar, el silenci és sorollós i es replica en un ressò greu amb el llum apagat. Un dia més tampoc no ets capaç de trobar el moment per posar un nom al gat». Jo li aguantava el cap mentre pensava que aquell paio era un puto poeta.

«Mira Oscar —vaig dir—, Michelle no era rica, ni tu tampoc. El teu millor amic era pilot i tu no. Recordo quan vas pronunciar allò sobre que ella era els seus propis límits, que la gàbia era de pell i que mai no podria fugir perquè era impossible abandonar el cos». Oscar em va contestar «Ara és el cos que ha marxat i no trobo cap taxi per refugiar-me de la pluja. Avui també aquí és un dia vermell. No he sabut acceptar la diferència, la imperfecció d’una amiga excepcional, i ara voldria saber interpretar el paper que mai vaig acceptar». Torno a pensar que estic davant un puto poeta mentre miro d’escriure i m’interrogo sobre el model de màquina que feia servir Capote. Amb sort el whisky no s’acaba abans de les tres de la matinada just en el moment en què s’apagarà el llum de neó del bar Casablanca. A la paperera descansen, arrugats, els papers del meu fracàs; ajagut al sofà de la sala Oscar ronca mentre probablement somia amb Michelle.

Oscar tot ho feia sempre diferent, d’una en una i una darrera l’altra, com amb les copes, com amb les cigarretes; consumia les dones lentament i deixava passar un temps de dol entre víctima i víctima mentre es refugiava per reconstruir el seu prestigi. Sempre va voler ser futbolista i va acabar vivint de les rendes familiars. Però va ell i s’enamora de veres justament de la primera dona capaç d’abandonar-lo per un fantasma insuportable. «Ara ho veig tot clar», em va dir. El dolor es fa així més immens. Tothom ho veia menys ell. Al seu voltant els amics li demanaven si era cec o què. Borges no hi era per ajudar-lo.

L’endemà va ser dia de ressaca. De matinada vàrem beure més tard del que ens permetia la música de jazz que sonava a l’estèreo. S’havia acabat el cafè i Oscar em va dir que volia sortir a comprar unes sabates noves, sense pedres a l’interior. El vaig acompanyar. Amb les ulleres de sol ben encaixades vaig veure el meu amic mirant la noia del Bar, la que sempre somreia, la que et mirava als ulls amb la pell bruna. I mentre l’esguardava descaradament, va oblidar que ell era la pedra que no podia deixar enrere, ni que agafés un avió seguint les petjades de Michelle. Li’n vaig dir: «No pots seguir no decidint. No pots fugir de la teva pell ni deixar que el temps t’ompli la vida. Només et queda canviar de pis o de ciutat, deixar de fumar, oblidar qui ets i intentar posar nom al gat». Oscar es va treure les ulleres de sol, em posà una mà a les espatlles, i em mirà condescendent mentre deia movent el cap: «Passo de sabates. Millor fem una cervesa». Somrigué a la noia i quan es va asseure al seu costat es girà arronsant les espatlles i digué: «Per cert, potser Bogart és una bona opció pel gat».

J. M. Vidal Illanes © 2015