Els bons propòsits

Fotograma de la pel·licula "Algú va volar sobre el niu del cucut"

Fotograma de la pel·licula “Algú va volar sobre el niu del cucut”

Tota vida hauria de tenir, com a mínim, un dia memorable, com aquell en què marcares el primer gol al pati de l’escola, simplement perquè la pilota et va rebotar involuntàriament al genoll: tu eres allà, movent-te com una papallona descompassada i la resta es convertí en una celebració multitudinària, amb tota la classe abraçant-te i aixecant-te com un heroi grec. Et va sorprendre que tothom tingués consciència del fet que mai n’havies marcat cap, va ser un moment breu de cel clar. Les cruïlles són trampes imprevistes i aquella va ser una casualitat memorable. Hi ha vides llargues buides i n’hi ha de curtes plenes de moments per retratar, però podria ser a l’inrevés, o no. El més sublim és que no importi el fet amb què hagis deixat empremta, sinó el resultat. Les coses petites poden convertir-se en magnífiques.

Ken Kesey va viure memorablement i quan va morir el varen enterrar amb un tribut a la vida, una celebració pel que va fer i ser: mai sabrem quin dia va ser el primer en què va materialitzar un home run, o la primera cistella decisiva. El recordem per One Flew over the Cuckoo’s Nest, pels seus experiments amb LSD, els Merry Pranksters, el Furthur i quantes altres genialitats. La memòria és transparent i n’hi ha tantes versions com focalitzacions: no sempre conservem els mateixos records d’una persona ni sempre ens recorden per allò que voldríem. Segur que això també passa amb aquest geni d’Oregon.

Comença un nou any i ho faig precisament llegint una versió en castellà de Alguien voló sobre el nido del cuco, definida lacònicament per l’editor com un clàssic de la novel·la underground. Feia dos anys que ens havia deixat el dictador i publicar Kesey degué ser una aventura, tot i que Milos Forman l’havia popularitzat a Espanya amb la seva pel·lícula, precisament el 1975. No puc recordar l’impacte que em causà la novel·la el 1977, motivat per un extraordinari professor de literatura quan jo era un tímid adolescent inquiet que estudiava batxillerat, molt lluny del nen que havia marcat de casualitat amb un genoll al pati de l’escola, però ara, des de les primeres pàgines sento que és impossible no considerar l’obra com un text definitivament memorable.

Primer de gener de 2016, penso que jo també voldria ser un autor radical, un pensador audaç, algú que escrivís coses rellevants pel gaudi de persones que mai no coneixeré. Penso –també– que un pensament com aquest és pretensiós, immodest, gratuït i merdós. Al meu costat el meu amic invisible em diu que és només un bon propòsit, però que mentre no arriba el dia –deu mil hores després– m’he de limitar a embrutar paper i omplir pantalles d’ordinador d’escombraries prescindibles. Volem evitar entreforcs i construïm ponts: tot és una trampa impossible. Un bon propòsit d’any nou, res a veure amb anar al gimnàs, fer ioga o ser bo.

Faig un cafè i prenc un whisky, i després un altre. Necessito uns auriculars per aïllar-me d’aquest soroll que fa el món quan els humans decideixen enterbolir la netedat d’un horitzó vora la mar, un primer de gener de matinada freda que m’ha impulsat a escriure en trobar un moment de memòries. Ahir va ser un dia memorable, gairebé com el del pati de l’escola. Avui és un dia de bons propòsits. Ara començaria a pitjar sostingudament la tecla d’esborrat i us estalviaria el tràngol d’odiar-me un primer de gener, però així perdria l’oportunitat que em recordéssiu pel meu primer gol. La realitat penetra en la ficció per convertir-la en retalls memorables. Només això.

…one flew east, one flew west, one flew over the cuckoo’s nest.

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Peixeres equivocades

Peixeres i mirades cendroses

Peixeres i mirades cendroses

Mentre et recuperes a l’hospital penses que un suïcidi pot adoptar la forma d’una gran equivocació, o la d’un crim, o el perfil d’un revolt massa tancat, o tot alhora. Una situació inicial, un conflicte i un passadís, mirant sense veure i prenent un enorme impuls: tot suma.

Hores abans, molt després de pensar que tot anava bé, t’acomiadaren. Era la darrera passa en una cadena perfectament catalogada d’incertes desfetes. El guionista de la teva vida recent havia marxat precipitadament de la teràpia amb el psiquiatre de Woody Allen. Els ulls de T.J. Eckleburg observaven entre valls de gris infinit i muntanyes de marges desesperats. El costat equivocat no perdona.

Encara hores més tard, després de l’abans, trobares al penja-robes un post-it amb les claus de casa. Sabies que un dia qualsevol el teu home marxaria amb la caixera del pàrquing. Això era nou per a tu. La perruquera vint anys més jove, la secretària de personal, la infermera de la consulta, totes entraven al llistat de la lògica. Però la caixera, sempre tancada dins aquella peixera de vidres bruts. Sempre nedant dins la frontera de la garita. No la podies imaginar fora d’aquella presó. Com va poder succeir? L’endemà del dia després, descobrires que en la fugida havia buidat el compte corrent i ell, com la resta, es va convertir en aire, en una mena de vapor que potser mai no va existir.

I ara això, asseguda al llit, despatxada, despitada. Esperant la miserable compensació per entrar en l’estadística amb forma de dit acusador, que llarga és la cua de l’atur i quanta cendra hi ha abans del bosc, als afores d’una vida que has perdut. Esperes, mentre les festes de Nadal saluden amb un somriure cruel, a casa, al menjador, amb un arbre trencat que s’arrossega pel parquet.

Un dia abans, entrares a casa impulsada per un cúmul de ràbia. Una cursa que semblava una revenja, una acusació contra el món. Woody caminava per un carrer estret i gris, mentre parlava de les desavinences amb el seu psiquiatre. Una llàstima no haver calculat res. Entrares i deixares tot el que duies a les mans. Travessares tota la casa, obrires la porta del balcó mentre l’arbre queia arrossegat per la cortina. La televisió encesa amb la pel·lícula amb perfils de Nova York. No mirares enrere. No t’acomiadares. Només et llançares per damunt la barana i contares els segons fins a caure damunt un pobre ancià de vuitanta-un anys que morí a l’instant. Tu, no. Ni la cuidadora del pobre vell. Morí ell i tu frustrares el suïcidi equivocat, l’errada que es convertí en crim involuntari.

Mentre penses i et recuperes, o no, deixes de ser una desesperada per convertir-te en homicida. Era difícil calcular-ho pitjor. L’hospital serà un mal lloc on passar les festes. Quan creies que tot giraria sobtadament, et trucà el destí. L’instant final sempre produeix enormes canvis, com a Manhattan. Així comença tot de nou, un cop més. Has après que abans de suïcidar-te has de mirar. Que tot és un joc de peixeres equivocades, brutes i amb olor de cendra.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

Quan tanquen part de la nostra vida

disc-de-vinil

Escoltàvem vinils

Vaig a tallar-me els cabells i el meu estilista, el mateix que abans en dèiem perruquer, m’anuncia que tanca el local però no el negoci, que surt més a compte tallar els cabells a domicili, que amb les pujades de lloguer no hi ha qui sobrevisqui. Em dóna una preciosa targeta negra amb lletres blanques i m’anuncia que espera que el truqui per concertar la propera visita. Em diu que anoti el número a l’agenda del mòbil, que les targetes de cartolina mai sabem on poden acabar. Un autèntic filòsof amb la ironia més esmolada que recordo.

Tanquen bars, llibreries, billars i boleres. Tot tanca perquè el plantejament del negoci es va fer sobre uns números determinats submergits en una economia obsoleta. Tot tanca perquè la personalitat s’està diluint en estètiques globals. Tot tanca perquè obren nous caus de negoci, diferents, “moderns”, efímers. No importa si fidelitzen o no la clientela. Obren i tanquen locals, el paisatge muta en un continu heraclitenc. Fa mesos que no passes per un carrer i en tornar no el reconeixes. Intentes anar aquell bar i ja no hi és, al seu lloc hi ha un establiment de iogurt gelat, frozen, en diuen. Cerques una botiga de discs i a la porta penja un anunci de traspàs, que evoca la mort.

El ritme és insostenible. Quan era adolescent passava hores a la botiga de discs, remenant vinils, examinant les cobertes, els interiors, la informació. Sovint extreia el disc i mirava els solcs, segons els dibuixos que deixaven, anava al dependent i demanava que em permetés escoltar-lo. De vegades el posava perquè el sentís als auriculars, però si el trobava interessant, el connectava a l’àudio de la tenda. Escoltàvem embadalits. Els discs que vaig comprar durant aquells anys de lentitud, amb els estalvis de les setmanades, encara són perfectament vigents. Ara la filosofia de l’slow és només postureig, a la meva adolescència era l’única forma de vida que coneixíem. Tot transcorria segons les regles del temps: pausadament, per gaudir cada minut com si fos el darrer, sense un elogi a la lentitud, perquè la lentitud era la regla. A més, una tarda dins una botiga de discs, sortia gratis.

En aquells anys profundament de blanc i negre o de colors destenyits, sentir que a una cançó se li acoblaven sorolls de fons com efectes especials, era una experiència revolucionària. Els udols d’un gos fet amb sintetitzadors sonava avantguardista. La fressa del trànsit als carrers de Nova York, els càntics dels hooligangs en un partit del Liverpool, tot allò era una frontera que ens llançava a mons clandestins. Escoltàvem música en equips estèreo comprats per components amb lletres de canvi signades pels pares amb l’estilogràfica de l’avi. Alguns, els amics més rics, tenien a casa autèntiques joies que superaven en preu el de l’R5 de la meva germana gran, nou de trinca. Quan, ja de gran, les coses em començaren a anar bé, em vaig fer amb un magnífic conjunt adquirit sota la supervisió de l’amabilíssim tècnic-venedor de Werner: giradiscs heretat, reproductor de CD alemany, un DAC artesanal de marca francesa, previ japonès, etapa de potència americana, parella d’altaveus anglesos de fusta natural muntats sobre un suport de fosa amb claus regulables. Encara sona.

Un dia va arribar l’MP3 i la música es va convertir en una part del que era. Molts enginyers de so van anar a l’atur i la distorsió passà a ocupar un lloc protagonista a les nostres vides. Els equips HiFi desaparegueren. La generació dels meus fills és la de l’Spotify, la dels suports mòbils en format comprimit, els auriculars barats i la música del moment. Mentrestant, jo seia a la sala, a escoltar les meves peces predilectes, i em demanaven «Què fas?». Jo contestava: «Escolto música»; i ells em deien: «Només? Tan sols escoltes la música? Sense fer res més?». I en venien al cap les lletres del You’ll Never Walk Alone: «Quan caminis a través de la tempesta, Mantingues el cap alt, I no tinguis por de la foscor…». Em sentia molt sol. Miraven el CD que escoltava i deien: «Però si això és del 1979! Una cançó de més de tres mesos ja no l’escolta gairebé ningú». «Era de quan somiaven en un món sense nuclears», dic. Avui, quan un disc o un llibre desapareix de les llistes, traspassa el llindar de l’oblit: deixa d’existir.

Sóc al bar El Camioner. Acabo el cafè, tanco el diari. Miro la targeta del perruquer i introdueixo el número a l’agenda del mòbil. Tot és efímer. Enyoraré el seu local antic, que ara és, simplement, vintage. Observo els meus cabells blancs al mirall de la barra del bar. Pago i corro a casa a seure al sofà a escoltar música. Només escoltar, sense més, abans que arribi la resta de la família i em mirin com un fòssil. El pròxim 31 d’octubre tanca una part de la meva vida, a canvi miraré de demanar un pressupost per començar a renovar l’equip de música: m’agrada nedar contra corrent, ho faré lentament, sense pressa i tornaré a la darrera botiga de música clàssica de Palma –on només venen discs i no té bar, ni floristeria–, a passar-me hores remenant prestatges. Ho faré. Tinc la sensació que d’aquesta forma m’allunyaré lentament del futur.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

La mirada és un símptoma

Mirades i símptomes

Mirades i símptomes

La mirada és un art, una forma de descobrir històries en el color vermell d’un esportiu descapotable conduit per una senyora de mitjana edat. Una vegada vaig imaginar una novel·la sencera arran la melodia esgarrapada d’una mena d’instrument indescriptible tocat per un home amb part dels dits de les mans mutilats; llàstima que en comptes d’escriure-la em vaig posar a beure cerveses amb ell i aquí va acabar tot, ell va desaparèixer per sempre després de convidar-lo i deixar-me el pressupost del sopar d’aquella nit. La novel·la també se’n va anar per l’engolidor d’idees, un artefacte al qual no t’hi has d’acostar mai, especialment si ets, o vols ser, escriptor.

En les barres dels bars es compten històries increïbles, només s’ha de mirar, observar, imaginar i anar una mica begut. Si vas massa begut, en veus dues històries pel mateix preu. Quan em passa això sento que es produeix una connexió gairebé mística i escric amb mala lletra a un dels meus inseparables quaderns de cobertes negres. La tinta ha de ser negra, les anotacions al marge en blau, les correccions en vermell i les idees associades al llindar més estratosfèric en verd. La imprescindible mirada de l’escriptor, com la de l’escultor, la del caça talents o la de l’astronauta, ha d’estar dotada d’un sentit especial i una connexió directa amb la neurona que controla la capacitat d’estar una mica boig. D’aquesta subtil follia se’n diu desplaçament i és l’element que dóna originalitat i sentit creatiu a la feina d’escriure. Després arriba la feina d’ajuntar paraules i crear bellesa o lletjor, això és el de menys mentre sigui obra de la mirada.

Escriure per guanyar-se la vida és, avui, com pensar que et faràs ric amb els invents del professor Franz de Copenhaguen. Escric perquè la mirada em crema i m’obliga a treure aquella història, com qui extreu un queixal corcat, la mirada s’enfila i es converteix en una història que s’accelera i crea personatges i dota de vida a un univers pervers que cal controlar. Si no ho trasllado al paper, la història no fa més que créixer i ressonar per dins del meu cap de manera descontrolada. El pitjor moment és a l’hora de la dutxa, on la mirada, la història que es dispara i el soroll de l’aigua amb efecte pluja et transporta a un cementeri irlandès. Escriure no em permet sobreviure, per això he de treballar, però em manté viu, per ara, que és una cosa ben diferent.

Un dia obriré els calaixos on guardo centenars de pàgines escrites i els col·locaré ordenats dins una capsa de cartó. Em prendré un whisky i baixaré en sabatilles al carrer. Després d’una reverència imperceptible abandonaré la caixa amb la confiança que sigui trobada per una deïtat grega. Mentre passa la dona del descapotable vermell, un MG dels anys setanta, pensaré en què va camí de la casa del seu amant, un pintor neuròtic d’una població del nord de l’illa tancada dins una vall humida, que s’ha intentat llevar la vida en dotze ocasions i té la mirada d’un infant; tot es complica quan la dona atropella el músic de carrer sense dits i jo en sóc testimoni. La neurona s’activa i escric al quadern de cobertes negres amb plomes de tintes variables. La mirada és un símptoma.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

Ella

Moto

Un d’aquests dies que agafes la moto i comences a cantar. No condueixes, només cantes. La moto avança i tu cantes. La cançó s’obre pas entre el trànsit del passeig marítim i voles. L’aire sona com el baix i el motor com una bateria silenciada. I recordes que no havies de prendre aquella cervesa perquè després arribarien dues o tres més i sabies que ella ficaria aquelles monedes al jukebox i faria sonar el somni truncat d’unes notes. I ho ha fet, i t’ha mirat mentre reia. Reia perquè et convidava a deixar-ho córrer, a agafar la moto i cantar trencant la nit. Reia perquè et recordava pàl·lid la nit anterior, mentre es despullava davant teu i es llançava al mar des de les roques, a la cova, a la vella cala. Ha rigut quan ha vingut i t’ha dit que ja eres prou gran. I tu no has sabut interpretar el sentit de les paraules, dels gestos, de la música. Segueixes sense entendre res, sense connectar amb els codis. Però aquest enginy mecànic t’entén, t’obeeix i et respecta: per això crides i cantes les notes del verí que t’ha deixat ella quan ha marxat amb dues amigues i t’ha tocat l’esquena suaument. Un gest que tampoc has entès.

I crides mentre acceleres i busques la recta que baixa a la platja, saltant a cada canvi de rasant, desafiant al màxim el control. Deixes enrere la remor de les onades suaus de matinada que munten la sorra de l’arenal i prens els darrers revolts de pujada al penyal de la cova. Arribes. Atures la moto però no deixes de cantar mentre tremoles. Et despulles i saltes al buit, amb un crit, amb la sensació que l’ànima s’està descomponent i el cos t’abandona. Les galtes et bullen i segueixes cridant els pocs segons que transcorren fins a estavellar-te estrepitosament amb l’aigua. T’enfonses, toques la sorra del fons t’impulses amb força com si volguessis sortir propulsat de l’aigua, i en sortir treus l’aire amb un xiscle llarg ple de ràbia. Nedes uns metres, sents l’aigua a la pell, i la foscor darrera teu. L’enorme cova et vigila i decideixes sortir de la cala mirant l’illot. Et canses, nedes, crides i t’atures.

—Perquè no m’ho expliques.
—Si no ho entens amb la mirada, no hi ha res que puguis entendre.
I les paraules d’ella es capbussen fins a desaparèixer.

Surts de l’aigua. Tens fred. T’eixugues exposat a la lluna, ahir va ser plena. Sents un cotxe que arriba. Ella passa davant teu, ni et mira. Es despulla. Es llança des de la punta del penyal. Cau en silenci. És la darrera setmana d’agost. Ella tornarà a la península fins a l’any vinent. Penses a vestir-te i agafar la moto, córrer i cantar. Et gires, mires la lluna trencant-se sobre la mar gairebé plana. Emprens una curta cursa. Sents un altre cotxe que arriba i unes veus darrere una cançó que odies. Saltes amb els braços oberts i caus en silenci abans que sigui massa tard, tot i no entendre els motius d’una decisió que no has pres.

J. M. Vidal-Illanes © 2015