Sobre guions i coses absurdes

Hi ha guions de pel·lícules que sempre t’hauria agradat escriure, pel plaer de passar-ho bé, i per saber que fumen els guionistes en la vida real. També ho penses d’algunes sèries surrealistes de dibuixos animats, on les metàfores són tan desconcertants que encaixen a la perfecció amb la realitat. Imagines les sessions conjuntes de creatius guionistes engrescant-se mentre prenen cafè, whisky, o el que sigui que es prengui en aquests casos, en una escalada de despropòsits plens de cruesa i potades per davall la taula. El resultat et condueix al món (increïble) de Gumball, a Hora d’Aventures o a Històries Corrents; quan jo era petit no s’arribava mai a la frontera del deliri, tot i que als franquistes programes infantils sempre es colava (molt en diagonal) un personatge sorgit d’una obra de Buñuel, o de Berlanga, o de qualcú semblant, que de vegades travessava la porta de l’absurd i de l’ambigüitat sexual. A la realitat d’una època sempre s’arriba des de l’olor d’una magdalena o, en el meu cas, des del greix d’una ensaïmada i la televisió de fabricació casolana.

Un sopar de sushi també pot donar peu a sessions de guions per caragolar-se de riure, especialment si el vi el comences a prendre mentre elabores els rotlles d’arròs amb la fulla de nori, i no t’atures fins a arribar a aquell aiguardent nigerià de full de palma de nom impossible, però del qual vares pensar que es podia utilitzar com a combustible per míssils de llarg abast. Llavors et conten que el nigerià que havia regalat l’aiguardent a l’amfitrió mida un metre noranta-set i t’aixeca del terra mossegant-te pel cinturó dels pantalons. Una bona estona més tard, després de parlar dels efectes de la paprika en les pizzes de quatre formatges, intentes imaginar-ho, però no pots. «Dius que aquella espècie de Mr. T —de metro noranta-set— t’agafa amb les dents pel cinturó i t’aixeca un metre del terra?». La resposta és que sí. El dubte subsegüent és: en quina posició et quedes respecte del terra quan t’aixequen per la part de darrere del cinturó i on queda la resta de l’anatomia del descomunal nigerià. Per si un cas, jo ja he decidit deixar el cinturó a casa els dies que surto a sopar.

La sort és que els sopars s’acaben i pots trobar la forma d’arribar sencer a casa, tot i l’aiguardent, sense haver de posar en pràctica l’equilibri inestable de veure’t penjat de la dentadura d’un mastodont. L’endemà fa mal de cap només obrir la persiana i comprovar que defora esclata un dia radiant, com si fos l’explosió de l’estrella de la mort. No podràs agafar ni el diari i et passaràs quaranta-cinc minuts davall la dutxa. Al tercer cafè amb ibuprofè t’asseus davant l’ordinador i, utilitzant la tecla d’esborrar més del que seria habitual, t’asseus a escriure aquesta columna: «Un dia voldria ser guionista de sèries absurdes i desprendre’m dels cinturons…».