Exèrcit de salvació

Hi ha records que conserven olors especials, fins i tot quan se suposa que no n’haurien de fer. No sóc massa partidari de desordenar les escasses neurones que conservo, per això, paradoxalment, construeixo variables de cadenes seqüencials en un intent de recuperar un passat que juga a amagar-se entre les etiquetes que pengen dels dits gruixuts dels peus dels cadàvers dels anys. El piano de l’avi el recordo amb olor d’humitat. Els llibres clandestins amb rastres de pólvora. La casa de Galícia amb una flaire de fàrmacs. La pell de la mare amb una evanescència de pols de talc. El pare i el fum de tabac de pipa.

Quan era petit cada dia u de tots els mesos compareixia un senyor baixet, calb i amb la cara molt redona. Tenia un esguard sinistre i mai parlava, només mirava i obria una cartera arxivador amb papers esgrogueïts. La meva mare baixava les escales amb un bitllet a la mà, li lliurava en silenci i a canvi l’home rar li’n donava un paper. Molts anys després, el mateix senyor seguia compareixent puntual a la cita, però llavors era jo qui baixava amb el bitllet, li’n donava en silenci i ell em lliurava el rebut amb una mà tremolosa; el que s’havia esgrogueït era la seva mirada i l’alè delatava solitaris gins en els bars sòrdids del barri xinès. El record d’aquella figura retallada pel contrallum esmorteït de la porta de casa fa olor de morgue, de mort. Sempre tocava la porta quan al carrer ja era fosc. Continua llegint →