Tothom hauria de tenir un veí músic, un que fos un virtuós amb el violoncel, amb la flauta travessera o amb el triangle. Un músic en les nostres vides ens elevaria la categoria existencial i ens permetria marcar un pis més en l’ascensor social, o fins i tot dos. Haig de confessar que fa lustres que busco l’ascensor aquest sense èxit. Fins ara només he trobat escales que sempre indiquen el descens i no aconsegueixo endevinar què hi ha al fons de tot, què ens espera darrere la foscor de l’últim graó. De ben segur que amb un músic agafat de la mà la realitat no desafinaria tant. Continua llegint
Música
Entrades sobre música
El liquidador
Hi ha records que conserven olors especials, fins i tot quan se suposa que no n’haurien de fer. No sóc massa partidari de desordenar les escasses neurones que conservo, per això, paradoxalment, construeixo variables de cadenes seqüencials en un intent de recuperar un passat que juga a amagar-se entre les etiquetes que pengen dels dits gruixuts dels peus dels cadàvers dels anys. El piano de l’avi el recordo amb olor d’humitat. Els llibres clandestins amb rastres de pólvora. La casa de Galícia amb una flaire de fàrmacs. La pell de la mare amb una evanescència de pols de talc. El pare i el fum de tabac de pipa.
Quan era petit cada dia u de tots els mesos compareixia un senyor baixet, calb i amb la cara molt redona. Tenia un esguard sinistre i mai parlava, només mirava i obria una cartera arxivador amb papers esgrogueïts. La meva mare baixava les escales amb un bitllet a la mà, li lliurava en silenci i a canvi l’home rar li’n donava un paper. Molts anys després, el mateix senyor seguia compareixent puntual a la cita, però llavors era jo qui baixava amb el bitllet, li’n donava en silenci i ell em lliurava el rebut amb una mà tremolosa; el que s’havia esgrogueït era la seva mirada i l’alè delatava solitaris gins en els bars sòrdids del barri xinès. El record d’aquella figura retallada pel contrallum esmorteït de la porta de casa fa olor de morgue, de mort. Sempre tocava la porta quan al carrer ja era fosc. Continua llegint
Quan les coses es torcen (venen corbes)
De vegades veiem la vida com una carretera de pel·lícula americana, recta fins a l’horitzó, amb alguns canvis de rasant que ondulen les hores. Conduïm una Harley mentre sona Riders On the Storm, The Doors deixen caure una pluja de ritme amb llampecs de guitarra mentre el sol declina darrere nostre i allarga l’ombra que projectem sobre l’asfalt. Llavors tot és perfecte, tot és lineal, tot és poètic. En aquest precís instant mirem al davant i veiem el futur a llevant.
Quan mirem les estrelles estem veient el passat. Descansem després d’una llarga jornada i ens aturem a contemplar la nostra insignificança. Creiem que estem observant objectes que envien llum en línia recta i en realitat tot es converteix, abans o més tard, en una el·lipse infinita. Per contra, a la carretera veiem una recta que sembla perfecta amb aquestes ratlles discontínues que dibuixen la velocitat, són com les perforacions del cel·luloide, pel·lícules mai no viscudes, vides d’altres. Continua llegint
Coses inservibles que algú et manlleva
En algun lloc de la xarxa amb un nom que no puc recordar –paral·lelisme casual–, he vist escrita una frase que deia quelcom semblant a això: «Déu no ha perdut el control de la teva vida, només està llevant allò que és inservible per donar pas a allò que és realment bo». No estic del tot segur que la frase en qüestió fes massa fortuna en un auditori de desnonats, d’expulsats de l’esperança, en la cua de l’atur, o en un funeral. Puc imaginar la cara del tele-predicador amb posat d’autoajuda i les mans movent-se en estudiats gestos de confiança –coses de la programació neurolingüística–, però no puc imaginar la cara del receptor del missatge. Continua llegint
La previsió de l’inevitable
El món funciona millor en èpoques d’inflació de persones previsores, aquesta estranya raça d’éssers que no surten de casa sense un paraigua, per mínima que sigui l’amenaça de pluja. També hi ha el tipus que mai no es deixa la crema solar, o el que evita llegir diaris —especialment determinats diaris—. Un amic de la universitat sempre sortia de marxa amb una muda i un raspall de dents, les marxes les començava a Barcelona i les podia acabar a Saragossa o a qualsevol lloc inversemblant: era un portent de previsió.
Les persones previsores quan van a patinar sobre gel, s’equipen amb la roba adequada, afegeixen uns bons guants i treuen del fons d’un calaix una bona dosi de valentia. Guardar el valor dins un calaix sempre m’ha semblat una temeritat, però és un fet que adquireix una obliqua dimensió romàntica. Quan has de cometre una imprudència vas al calaix i extreus la valentia com qui treu una valuosa peça de roba interior plena de significat, amb molta delicadesa i una certa tremolor a les mans. Continua llegint




