La realitat de casa: no tinc massa espai per emmagatzemar llibres, així que sóc dels que fa un ús reincident i amb traïdoria de les biblioteques de la meva ciutat o de la ciutat on eventualment m’instal·lo. Una segona anomalia de comportament és que sovint compro llibres en les parades de fires de segona mà o en llibreries de vell i després els allibero fent ús del club de llibres global anomenat BookCrossing. Imprimeixo etiquetes i els deixo anar que facin la seva vida, en un dels punts d’intercanvi que freqüento. Curiosament, la meva mare de 86 anys és usuària del punt d’alliberament de la plaça del mercat de Maó. Ara a casa hi ha un llibre recollit en aquest punt i el penso alliberar al meu enclavament preferit de Palma.

Fins aquí tot sembla normal i pacífic, però la realitat pot arribar a superar a la ficció i a l’inrevés. En un viatge recent a la capital d’Espanya, vaig adreçar-me a una de les llibreries de vell que acostumo a visitar. Després de consumir una bona estona fent voltes i remenant caixons, vaig sortir sense comprar-ne cap. De fet aquest cop vaig entrar amb una vacil·lant decisió provocada per la calor que regnava sobre l’asfalt madrileny. El cos em demanava més aviat entrar a una cafeteria climatitzada i prendre unes canyes ben fredes. Així ho vaig fer. En sortir una hora després em vaig trobar amb una espècie de centre cultural popular on hi havia una prestatgeria a tall d’expositor ple de llibres lliures. Vaig donar una ullada. Sovint no trobo res que m’interessi massa, però de cop un llom que em resultà estranyament familiar va captivar la meva atenció. Era una antiga edició en tapa dura de “Tras una noche de espanto” de W. Somerset Maugham; la vaig agafar i obrir. L’estava fullejant i vaig veure que hi havia una dedicatòria. Els meus ulls no donaren crèdit a allò que acabava de descobrir: la lletra inconfusible de mon pare i una data, 1952. Les lletres anaven adreçades a una dona que jo no coneixia llavors, però que ara ja tinc identificada. La signatura de joventut del meu pare no havia canviat massa.

W. Somerset Maugham

Vaig pensar a agafar-lo i quedar-me’l com a record, o com a fetitxe. Si hores d’ara el meu pare fos viu igual li hauria portat com a regal sorpresa. Després de pensar-m’ho uns minuts –que se’m varen fer eterns– vaig arribar a la conclusió que no havia d’alterar el destí que el món de llibres tenia reservat a aquest entranyable exemplar. Així va ser, després de donar-li una darrera ullada, el vaig dipositar novament a l’expositor i, sense acomiadar-me ni mirar enrere, allà es va quedar mut esperant tornar a mudar de mans. La inesperada troballa em va omplir de curiositat; volia recrear la singladura inestable que hauria fet el llibre, des d’una remota data a Menorca fins al 2013 a Madrid. La pregunta que em vaig fer unes hores més tard va tenir a veure amb el títol de l’obra. No sabia a què atribuir la tria, però he de reconèixer que maximitzant el sibil·lí sentit de l’humor de mon pare, això d’una nit d’espant tenia algun missatge ocult, una doble intenció. Després d’això un somriure còmplice –accentuat per l’efecte de les canyes preses– va romandre en la meva expressió durant unes quantes hores.

Notes recuperades (i actualitzades) del quadern d’estiu… ara que arriba el fred.