Un lloc on el temps no passa
on les hores s’aturen
en aquests rellotges
sense busques
muts
J. M. Vidal-Illanes ©
Clock Without Hands
Filosofia
Consciència
Photo by Vlad Bagacian on Pexels.com
Les llambordes grises són ara una fotografia que no trobes, perquè les capses que guardaven la memòria s’han desfet en el temps. Mires els carrers nus on abans hi havia arbres i recordes el vent de ponent, àrid i intens, que corre ara com el foc que avança pel vessant obstinat d’un turó que es va omplint de cendres. Viure en pau amb les postes de sol és una ombra d’un temps. Mai no hem sabut conviure perquè estàvem massa ocupats en fugir cada dia més lluny, fora de l’abast dels nostres pensaments. La consciència també és com el foc obstinat, crema i encega i frena el plaer hedonista que ens fa surar dins una mar morta mentre ens creiem al paradís.
J. M. Vidal-Illanes © 2019
No els agrada…
Ens tenen por quan pensem
Dies en què pensar és perillós. No els agrada. Et miren amb desconfiança però observen amb profunditat. Només accepten una moral, una direcció, un agenollament, una retirada, la rendició en veu baixa. Però no els agrada el pensament, no volen que ho facis perquè saben que serà diferent, que acaronaràs mots subversius, que despertaràs odi, el “seu” i unilateral odi. No volen que pensem, no els agrada el que penso. No poden posar gàbies al color. No poden controlar-nos quan escrivim veritats. No poden vèncer la intel·ligència i això els exaspera infinitament. Penses i pensem mentre ells perden el control i incrementen la pulsió de l’odi. La música de poetes els fon els mecanismes i els destrueixen lentament mentre intenten surar aferrats a salvavides de còlera, a pasteres de ràbia, dins una tempesta que han provocat amb la seva fúria irracional. No els agrada que ni com penso. No els agrada el meu color preferit. Odien els meus principis. Odien la meva manca d’himnes, de banderes, de fronteres, perquè no són les seves. Dies en què pensar és imprescindible. Dies en què defensar-nos és mostrar que estem vius. Dies que són una vida en la qual no renunciem a ser com som. I vides en què no deixarem de ser-ho ni de lluitar mai. No els agrada, per això penso amb més força que mai.
J. M. Vidal-Illanes © 2017
Llargues llistes i barres de bar
Mires l’abisme i baixes al bar
Un dia no tens res a fer, de fet tens una llarga llista de coses i no saps per quina començar. Aquests són els dies en què una persistent música de Blues sona darrere teu i has oblidat el paraigua. El cel s’ha esquinçat i brolla una freda i suau cançó humida. La llista sempre tendeix a incrementar el caos, les obligacions són entropia però tu prefereixes a Nietzsche. I t’aboques al precipici.
Quan mires llarg temps l’interior d’un abisme, l’abisme també acaba mirant dins teu.
Friedrich Wilhelm Nietzsche
Quan la llista és massa llarga per transportar-la, la millor solució és deixar-la penjada en una paret i baixar al bar. Tot té solució quan baixes al bar i demanes una cervesa, o un cafè. La qüestió és recolzar-se en la barra i mirar fixament el cambrer, com si fos un precipici i tu fossis Nietzsche. Com que Déu ha mort, decideixes mirar la secció de «notícies curioses» d’una revista qualsevol. Les revistes sempre impressionen més si són intranscendents, de cobertes en paper cuixé i d’un gruix considerable. Penses en la quantitat de pàgines sobreres en aquell portent literari i la sospeses abans d’estendre-la damunt la barra.
El que el món posseïa de més sagrat i poderós s’ha dessagnat sota el nostre ganivet.
Friedrich Wilhelm Nietzsche
Potser caldria tallar la revista lentament, com qui practica una necròpsia sobre una freda taula d’acer inoxidable baix una llum molt blanca. Però en comptes d’això penses en la llarga llista i en el fet que avui no tens res a fer per una casualitat que no controles. Una revista oberta sobre la barra d’un bar sempre desperta la curiositat, especialment la del veí que seu al costat i no deixa de mirar. Només és una revista i és un dia gris.
I penses: «La curiositat està en realitat en la ment devastada del lector que deixa altres ocupacions i baixa al bar a prendre una cervesa o un cafè». Podries llançar la llanterna contra el terra i trencar-la en mil bocins. Contribuiries així amb un nou ritme a la música que rellisca coll avall, com una pinzellada humida a la bisectriu de l’esquena. El Blues és trist perquè va néixer en un camp de cotó com una surgència en la font d’una veu d’encadenats. T’impressionen els bojos perquè no pots controlar-los i et fan por perquè et controlen a tu. Descobreixes l’existència del peix espinós d’Alaska i penses que necessites dues cerveses més abans que sigui massa tard. Cada dia fa més fred, cada dia és més fosc que l’anterior. Tornes a pensar quan prens consciència de la quarta cervesa: «Avui no era dia de prendre un cafè perquè necessitava perdre l’equilibri». El paladar torna gris i les paraules mesclen les lletres, tot torna confús. Pagues quan perds l’esperança i oblides el que havies vingut a fer al bar. A dalt espera una estúpida llista i només és dimarts.
L’esperança és el pitjor dels mals, ja que perllonga el turment de l’home.
Friedrich Wilhelm Nietzsche
J. M. Vidal-Illanes © 2016
Col·leccionista
Perdre’s en un mercat de vell és molt kantià
Arriba un dissabte en què no baixes directament al bar. Les coses són així i no les pots controlar. Primer et lleves, obres les persianes, fas coses normals com vestir-te o raspallar-te les dents i deixes el llit desfet. Et poses l’abric i t’observes al mirall de l’ascensor. Surts al carrer, mires el cel, agites el cap. Decideixes fer una volta de més perquè no és una hora prou indecent per prendre una ensaïmada i un cafè amb llet però consideres que és massa aviat per començar amb els whiskys. Optes per deixar-te caure pel mercadet de vell de la Misericòrdia. Des que eres infant, sempre t’ha semblat fascinant caminar entre llibres polsosos atacats pels fongs, discos de vinil enfundats en plàstics gastats, segells, monedes o soldadets de plom. En un mercat de vell el que cal és ser vell, desconeixes el valor de res de tot allò, la vellesa és sublim perquè transcendeix el temps. Per això camines lentament, per arribar abans a l’ensaïmada, per assaborir massa tard el cafè amb llet.
Com afirmava Kant, l’espai i el temps són formes de la sensibilitat de les persones o intuïcions pures, per això t’agrada perdre’t en moments i llocs irracionals. Quan t’extravies pots albirar coses insospitades perquè ets un idealista i avui no portes paraigües. No plou, mires el rellotge i comences a pensar que és hora de comprar el diari. Camines cap a la sortida del pati quan al fons et reclama l’atenció un home gran, encorbat, enfundat en un vell abric de xeviot que li va balder i una gorra de beisbol descolorida però neta. El vell observa atentament alguna cosa a l’aparador d’una parada petita. La curiositat pot amb tu. T’atanses i observes que es tracta d’una d’aquelles taules plenes de petites coses, objectes insignificants de gran valor. Com més observes, més imprescindibles et semblen aquelles inutilitats i voldries comprar-les totes per muntar una parada uns metres més enllà i sentir el plaer de disseminar ronyes essencials. Mai no has estat col·leccionista de res, només voyeur.
L’espai i el temps són formes de la sensibilitat de les persones o intuïcions pures.
Immanuel Kant (1724-1804)
Quan et trobes dret, a poca distància, observes que l’home de l’abric agafa un petit objecte de ceràmica blanca i gastada, una figureta d’un colom amb la inscripció «Record de la primera comunió». Et sorprèn com subjecta la figura amb les dues mans, com si l’estès acaronant suaument, com si es tractés d’un ou que cal covar perquè dins roman el miracle de la vida en forma de criatura ignota. Demana el preu en veu baixa, assenteix amb el cap, l’emboliquen en paper de diari, el vell paga i marxa lentament sense aturar-se enlloc més. El venedor et mira i somriu. Potser per neutralitzar la teva sorpresa, suposes, et diu amb un to confidencial: «Col·lecciona records de la Comunió». Tu fas: «Ah!», i et quedes mirant el vell en silenci. Veus com s’allunya, es fa petit, desapareix i l’imagines arribant a casa, com desembolica la figureta, com la neteja amb un líquid especial caríssim, curosament, amb un pedaç de cotó.
Imagines que, completada aquesta operació s’aixecarà de l’escriptori on treballa i anirà cap a una habitació que hi ha al fons d’un llarg i fosc passadís. Obrirà la porta i entrarà. L’imagines buscant el lloc adequat per la figureta, és un colom i caldrà ordenar-lo entre dotzenes de prestatges numerats i classificats com en una biblioteca. Traurà una etiqueta d’un calaix de fusta i escriurà la coordenada de la ubicació, la signatura de l’objecte. Imagines com contemplarà tots aquells records de comunió que no l’evoquen res especial: són objectes anònims abandonats per les persones que els varen rebre. Imagines que fa seixanta-vuit anys que recol·lecta records de comunions, d’ençà que va fer la seva i va guardar aquell primer tresor dins una capsa de fusta. Imagines que després van arribar les figures de familiars, d’amics, i que encara més després es colava a celebracions de desconeguts per fer-se amb un record. Imagines que la solitud d’aquest personatge va ser substituïda pel volum d’aquests objectes, i intueixes que aviat haurà ocupat el darrer recó, que només hi ha lloc per set o vuit figures més. Llavors tot haurà acabat, en poc temps la seva obra romandrà completa i tancarà per sempre més la porta d’aquell univers desolador d’objectes entranyables i estranys arrenglerats com els instants de la vida mateixa.
Hores més tard, en arribar a casa després d’un llarg passeig i altres obvietats d’un matí de dissabte, abaixes les persianes, fas el llit, menges alguna cosa, reculls la cuina i finalment vas cap a l’escriptori. Encens el llum i desplegues una tela de cotó. Poses la Quarta Simfonia de Bruckner i dins un silenci solemne només trencat pel romanticisme de la música, treus lentament de la butxaca de l’abric, amb mans tremoloses, un petit embolcall de paper de diari.
Em refugio en la malenconia de la meva petita habitació.
Anton Bruckner (1824-1896)
J. M. Vidal-Illanes © 2016
aïllat [...a recer de l'abisme] 