Caminaves pel carrer gran un despietat i tediós dia de setembre quan res feia pensar que arribaria aquell instant en què els rellotges assenyalarien la una i la velocitat del matí disminuiria fins a aturar-se definitivament. Havies sentit dir que quan el temps es deté, es deixa de percebre el pes del passat i el futur és només un mot en flames: l’hivern retorna sobtadament i l’aire es glaça fins a col·lapsar els pulmons i la sang ja deixa de colpejar les temples. Aquell passeig pel carrer gran es transforma en un somni dolç i silenciós darrere un immens cortinatge de núvols porpra. Les forces es desfan com la sorra calenta i una claror gradual i blanquinosa part darrere els ulls, va perdent intensitat fins a transformar-se en una obscuritat incompleta. El gaiato cau en terra i tu et desfàs com un castell de cartes.

Quan passava pels carrers que s’enfosquien al capvespre comparava l’olor de llenya cremada dels forns de pa i els comptava. Tornava a casa fent una volta que transitava pels carrers que unien tots els forns del barri, fins a cinc fleques d’aromes irrepetibles. Però avui ja no hi ha fum de forn, ni forners, ni bosses de tela penjant d’un ganxo amb la comanda escrita a un bocí de paper manllevat d’un quadern d’escola. Has marxat però et veig traient el pa amb la pala i una cigarreta a la boca. Eres un dels meus herois d’infantesa, aquell que em regalava bocins de coques bamba en sortir de l’escola.

En l’època dels forns jo era petit i pensava que tot funcionava infinitament sempre que es tingués la precaució de no deixar mai de donar corda, la nit que oblidàvem girar un cop i un altre la maneta del rellotge perdíem qualsevol oportunitat de llevar-nos al matí, perquè la campana no sonava i el temps deixava d’existir. Sense abans no hi havia migdia, sense matí no hi havia sol post. Un rellotge aturat sempre m’ha provocat pànic perquè em fa pensar en el fet que la immobilitat hostatja la mort dins la foscor que arriba sobtadament. La teva dona et va deixar ara fa vint anys.

Hi ha dies que et transporten al carrer gran i a rellotges que s’aturen perquè algú decidí que no hi havia més corda a donar. Dies en què la beguda és amarga, on els ingredients agitats només proporcionen mitja dotzena de glops de tristor. Vas ser el forner de la meva infantesa i potser el darrer d’aquells que escriguéreu una època. Ahir vas trobar els motius per tancar els ulls dins la foscor, tenies noranta-sis anys, ho he llegit a una senzilla esquela del diari. M’ha sorprès descobrir que tots aquests anys havies estat viu, envellint en algun incògnit lloc de la nostra petita ciutat, potser a la mateixa casa que antany havia estat el teu forn. Avui l’olor del pa de Viena i d’ensaïmades m’ha semblat més lluny que mai.

J. M. Vidal-Illanes ©️ 2019