Pistoles, quaderns negres i sacs de boxa

Novembre 28, 2014Mai 29, 2015J. M. Vidal-Illanes Cultura, Música, Narrativa Etiquetes: Creació, Crisi, Pensament, Quaderns, Quotidianitat, Societat, Whisky Deixa un comentari

Txèkhov tenia una pistola

Tinc un arsenal de llibretes amb cobertes negres on escric tot allò que se m’acut. Escric amb els ulls oberts, davant un cafè, amb una copa de whisky a les mans (només a una mà, amb l’altre escric). De vegades escric amb els ulls tancats i escolto el silenci de la nit, quan tothom dorm i reivindico el valor de les ombres. Escric amb mala lletra i mai no ho faig davall un salze, perquè no en tinc cap a mà. Sovint el cor em batega fort quan penso que aquests quaderns podrien caure en mans del meu psiquiatre, perquè ell encara pensa que tinc cura. L’efecte d’escriure en aquests plecs de paper equival a hores de colpejar un sac de boxa (cosa que no puc saber perquè mai no he colpejat un). Continua llegint →

Fracàs dolç en primera persona

Novembre 15, 2014Mai 29, 2015J. M. Vidal-Illanes Cinema, Cultura, Narrativa Etiquetes: Cinema, Creació, Crisi, Literatura, Música, Pèl-roja, Pensament, Quotidianitat, Records, Relats, Societat, Whisky Deixa un comentari

Viure perillosament… El soroll de la persiana baixant

Un dia llançares un triple, aquell que us podia donar el campionat, i el fallares. Ja no hi havia més temps per a una segona oportunitat, tot estava perdut. Anys després mires en la televisió el vídeo de la jugada, un cop i un altre, i et quedes embadalit amb la paràbola que descriu la pilota: una obra mestra, una corba perfecta, l’alçada… el descens… Fracassar dolçament és una bona manera de maximitzar el gènere literari de les excuses: el fet de quedar-te encisat per la forma, ignorant el resultat, et converteix en un estruç amb pàgines.

[…] Cauen els dies del calendari… ha arribat la tardor i ens tornem caducifolis. Pagues la psicòloga, ara que ho entens tot. Has de parlar i escriure en primera persona.

[…] Miro el cel i no plou: canvio el temps verbal.

Cau la jornada i la cançó em recorda que hauré d’esperar torn. No és el meu dia, no avui. El silenci m’ha destrossat les oïdes i he hagut de prendre un rebentat d’Amazona amb paracetamol. Visc perillosament: arribat el moment sé que he de baixar del tramvia per emprendre una ràpida cursa cap a una botella del meu whisky predilecte. Mentre ho faig, creuo els dits de la mà dreta invocant al déu de les hores que aturi el temps i eviti que la persiana de la botiga de queviures es desplegui amb un dolorós i irreversible soroll. Veig el botiguer de lluny, amb la bata blanca immaculada que mira el rellotge i comença a recollir les caixes de gènere exposat al carrer. Sé que no plou, però de sobte, d’un portal fosc em cau una pèl-roja que no puc esquivar i rodolo per terra fet un bolic indescriptible. Continua llegint →

L’abisme i el full en blanc

Setembre 7, 2014Mai 29, 2015J. M. Vidal-Illanes Literatura, Novel·la, Pensament Etiquetes: Abisme, Actualitat, Bloqueig, Escriure, Foc, Foscor, Paper, Por, Whisky Deixa un comentari

Mirant l’abisme

Algun autor inspirat va afirmar que un llibre s’escriu tot sol, només cal estar en el moment adequat davant un paper en blanc. Imagino que calia posseir a més un estri d’escriptura i la resta d’elements indispensables: taula, cadira i habitació freda amb molt soroll de pluja a fora. Amb una llar de foc amb fusta de faig, l’obra s’escrivia més ràpid que quan es feia servir pi: procés inversament proporcional a la velocitat de combustió d’ambdues llenyes.

Ara el problema és que escrivim amb ordinadors (llevat d’algun cas singular) o amb instruments electrònics diversos. Els requeriments són semblants però, tot i que gairebé ningú disposa de llar de foc i aquesta pots simular-la a la pantalla (també va bé una peixera o un aquari), l’abisme del paper en blanc s’ha traslladat al fred bloqueig de la pantalla retro-il·luminada. Per mi, tot es limita a aconseguir que escriure es converteixi en una aventura que et faci perdre de vista el temps i et provoqui un pessigolleig en la base del crani; tot el contrari d’allò que pensava el meu amic Alex, que tot això ho assolia després de buidar una botella i mitja de whisky. Llavors en comptes d’escriure, es posava a fumar i a parlar tot sol fins que quedava adormit en qualsevol recó: l’endemà el paper apareixia amb taques de cendra i alguns cercles que havien deixat els gots tremolosos. Continua llegint →

Músics, aristòcrates i ferroviaris

Juny 26, 2014Mai 29, 2015J. M. Vidal-Illanes Cultura, Literatura, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Cervesa, Contrabaix, Creació, Llibres, Música, Records 1 comentari

Músics de capçalera

Tothom hauria de tenir un veí músic, un que fos un virtuós amb el violoncel, amb la flauta travessera o amb el triangle. Un músic en les nostres vides ens elevaria la categoria existencial i ens permetria marcar un pis més en l’ascensor social, o fins i tot dos. Haig de confessar que fa lustres que busco l’ascensor aquest sense èxit. Fins ara només he trobat escales que sempre indiquen el descens i no aconsegueixo endevinar què hi ha al fons de tot, què ens espera darrere la foscor de l’últim graó. De ben segur que amb un músic agafat de la mà la realitat no desafinaria tant. Continua llegint →

El liquidador

Mai 4, 2014Novembre 16, 2014J. M. Vidal-Illanes Cinema, Literatura, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Cinema, Literatura, Música, Relats Deixa un comentari

Exèrcit de salvació

Hi ha records que conserven olors especials, fins i tot quan se suposa que no n’haurien de fer. No sóc massa partidari de desordenar les escasses neurones que conservo, per això, paradoxalment, construeixo variables de cadenes seqüencials en un intent de recuperar un passat que juga a amagar-se entre les etiquetes que pengen dels dits gruixuts dels peus dels cadàvers dels anys. El piano de l’avi el recordo amb olor d’humitat. Els llibres clandestins amb rastres de pólvora. La casa de Galícia amb una flaire de fàrmacs. La pell de la mare amb una evanescència de pols de talc. El pare i el fum de tabac de pipa.

Quan era petit cada dia u de tots els mesos compareixia un senyor baixet, calb i amb la cara molt redona. Tenia un esguard sinistre i mai parlava, només mirava i obria una cartera arxivador amb papers esgrogueïts. La meva mare baixava les escales amb un bitllet a la mà, li lliurava en silenci i a canvi l’home rar li’n donava un paper. Molts anys després, el mateix senyor seguia compareixent puntual a la cita, però llavors era jo qui baixava amb el bitllet, li’n donava en silenci i ell em lliurava el rebut amb una mà tremolosa; el que s’havia esgrogueït era la seva mirada i l’alè delatava solitaris gins en els bars sòrdids del barri xinès. El record d’aquella figura retallada pel contrallum esmorteït de la porta de casa fa olor de morgue, de mort. Sempre tocava la porta quan al carrer ja era fosc. Continua llegint →