Txèkhov tenia una pistola

Tinc un arsenal de llibretes amb cobertes negres on escric tot allò que se m’acut. Escric amb els ulls oberts, davant un cafè, amb una copa de whisky a les mans (només a una mà, amb l’altre escric). De vegades escric amb els ulls tancats i escolto el silenci de la nit, quan tothom dorm i reivindico el valor de les ombres. Escric amb mala lletra i mai no ho faig davall un salze, perquè no en tinc cap a mà. Sovint el cor em batega fort quan penso que aquests quaderns podrien caure en mans del meu psiquiatre, perquè ell encara pensa que tinc cura. L’efecte d’escriure en aquests plecs de paper equival a hores de colpejar un sac de boxa (cosa que no puc saber perquè mai no he colpejat un).

També m’encanta sentir cançons-talismà amb els auriculars encaixats al cervell i a tot volum. Sovint escric així, ara mateix ho estic fent i sona com una bogeria el Somebody That I Used to Know (no importa que feu el mateix), i colpejo les tecles amb la intensitat de les notes musicals, amb el ritme que s’enganxa al encèfal com un xicle d’estiu a la sola d’unes xancles. Al final la conclusió és que els enginyers de so han estat tots ells acomiadats dels estudis de gravació o que la distorsió és connatural als formats musicals comprimits. M’aixeco i vaig a consolar-me amb un vinil, que sona mil vegades millor. Les tecles de Supertramp cobren vida i em recorden que la crisi és qüestió de percepcions errònies de la vida.

M’agrada la gent que té llibretes negres i les treu pertot arreu, escriu coses i fa que tot sembli senzill. Alguns les passegem, com faig jo, només pel plaer de saber que les duem a córrer món, encara que no les fem servir perquè hem oblidat la ploma a casa. Els quaderns em proporcionen estabilitat i els dies de vent afegeixen llastre a la meva existència i eviten que enceti un vol subtil sense retorn. I dic això perquè un amic acaba d’enviar-me un article sobre Txèkhov i el seu rifle. Sona la porta però no penso obrir, em sap greu, però ara no estic en disposició de mantenir una conversa religiosa amb ningú. Estic davant la pistola de l’autor rus i tot pot adoptar un gir dramàtic si començo a embolicar-me a cops de quadern negre. Llegeixo i decideixo que ara no és el moment de res: no trauré una pistola en el primer acte, escena primera, perquè l’hauria de fer servir en l’acte tercer, escena segona, i ara estic tot sol (qui farà neta la pantalla de l’ordinador…?). Per cert, sabeu que el sac de boxa està ple d’un material tou com cotó o goma escuma i no de sorra? Jo no ho sabia i tampoc no sé per què escric això.

Arribat a aquest punt de la ruta llegeixo que em cal alentir el ritme. Decideixo viatjar fins a Beirut i mirar Nantes pel balcó. Ara la música és melangiosa i plena d’instruments de vent i percussió. Trenco les regles i amago la pistola de Txèkhov al fons d’un calaix de l’armari, devora d’un calçador. Sé que hauria de posar-me a reparar la làmpada de paret de l’estudi, però per això hauria d’haver previst en el primer acte, escena primera uns caragols i un tornavís. Potser el millor que puc fer és seguir el consell de Xoan Tallón i baixar al bar a fer unes cerveses, amb sort quan surti seran més de les onze de la nit i el puto Black Friday haurà acabat per sempre. Avui era el dia de les llibreries, una data perfecta per recordar que jo les estimo tot l’any i que ara necessito unes dosis de Solsbury Hill. Obro un quadern, escric i torno a començar… Avui no posaré en ordre les idees i penjaré aquest post en calent. L’agenda em diu que tinc hora amb el psiquiatre en quinze dies. Mentre penso en la cara de la meva nefròloga, que em diu que sóc un pacient model, em cruspeixo una altra copa de whisky.

J. M. Vidal-Illanes – © 2014