Articles

Sheik Kondewa: el nin soldat

J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Assaig, Narrativa Deixa un comentari

El primer record de Sheik Kondewa era que no recordava res del seu pare –ni de la mare–. El segon record encara era present per a ell: l’existència és una constant fugida al llarg d’un prim fil de seda entre la vida i la mort i pesa el que un AK 47 li pot pesar a un infant de deu anys. Un tercer record: les belles postes de sol des dels turons de la serralada dels Monts Tinga, assegut en un socó; petit tresor que el va acompanyar cada vespre des que va ser segrestat a Sefadu el 1995, llavors les sigles del FRU no significaven res per a ell, ara ho són tot i costa d’oblidar-les.

Sheik només era un infant més d’entre els milers d’innocents atrapats en una incomprensible guerra civil d’orígens estranys i revenges personals. Un infant obligat a caminar centenars de quilòmetres com a mercenari barat al servei de quelcom que ell ignorava. Un infant que fins a complir els vuit anys només podia defensar-se amb una vella pistola Makarov i un matxet. Quan va ser capaç de brandir un Kalashnikov ja hi sumava dotze morts al seu macabre compte personal. En conèixer a “Killer” i el seu sac amb la calavera de la primera víctima, que transportava com a amulet de la bona sort, Sheik no recordava una altra vida que la de nen soldat, que la d’un sanguinari irracional que no es reconeixia com a persona quan s’observava en un mirall, víctima d’una parestèsia lògica si capbussem en el seu perfil humà d’imposada gosadia.

Ara, l’adolescent Sheik Kondewa intenta fugir de les estadístiques que l’inclouen entre el seixanta per cent d’analfabets homes de Sierra Leona –si hagués nascut dona s’hi trobaria entre el setanta-nou per cent d’analfabetes–. Ara, un Sheik de rostre dur, gens usual i massa adult per a un infant, intenta reprendre el camí de les postes de sol; cansat de guerra, ansiejat de pau, busca trencar el jou que l’uneix a un passat vessat de vermell. Com l’home tranquil que substitueix la boxa pels verds prats d’Irlanda, Sheik vol ser l’adolescent pacífic que no li deixaren els adults, reingressant en una tensa normalitat, buscant un lloc en el que li queda de món, on acaba la irrealitat. Però el jove Kondewa resulta massa dur per a una pel·lícula de John Ford i excessivament irreal per a un guió de Frank Nugent; el seu passat no donaria ni per una pel·lícula de denúncia: ningú no se la creuria.

Ahir em vaig assabentar que Sheik ha trobat una via per reconciliar-se amb l’avenir, de segellar les ferides sagnants de les víctimes que comparteixen amb ell un espai de futur. En veure’l per la televisió jugant futbol en un centre de rehabilitació de nens soldats, vaig creure que Sheik m’aclucava l’ull, va ser en l’instant quan, en marcar un gol amb les seves gastades espardenyes de tela, es fongué breument en una celebració on víctimes i botxins s’abraçaren per un instant, en un contacte d’una humanitat escarrufant. En acabar el partit, en aquell racó perdut d’una oblidada terra, el sol, aquella tarda, els va dedicar –a les víctimes-botxins i als botxins-víctimes– una superba posta amb més colors dels que mai ningú hauria pogut imaginar. Aquella nit Sheik Kondewa dormiria esgotat acceptant el paper d’adolescent pacífic, desitjant que el demà arribés amb el sentit de la vida que una mala tarda va perdre a Sefadu quan només tenia cinc anys.

©  2008-2012 J. M. Vidal-Illanes

12 de febrer de 2012. Dia Internacional contra l’ús de nins i nines soldat

Enllaç a Amnistia Internacional: Día Internacional contra el uso de los Niños y Niñas Soldados

Dormir, somiar

J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Literatura, Narrativa, Pensament Etiquetes: 1 comentari

Has sortit a caminar, a perdre’t entre l’oblit dels carrers plens de persones que es donen l’esquena. T’agrada somiar despert, mirar les finestres tancades i imaginar les històries que esdevenen entre les parets d’aquella casa incògnita. O d’aquesta en concret que ara mires. Una llum groguenca i unes ombres que s’agiten a estones et desvetllen objectius vitals. Imagines el confort d’aquella llar, amb el foc encès que contrasta amb el fred glacial del carrer. Aixeques el vol lentament i et filtres pels porus microscòpics dels vidres: matèria i antimatèria, la diferència entre dormir i somiar. Sona un violoncel. Segueixes despert, no vols tancar els ulls per por a que la realitat t’arrossegui lluny i et desplaci fins a fer-te pujar al darrer vagó d’aquell tren que condueix a la marginació, a l’oblit. Fa temps que no arribes a final de mes i dins la butxaca dus una carta que per més que llegeixes no acabes d’entendre. Però saps que has de deixar casa teva, que ja no et pertany; aviat serà d’algú altre que es pentina les plomes negres i agita el seu llarg coll.

Aprengueres que somiar era una descontrolada sèrie d’imatges projectades contra les parets del dormitori. Hi havia somnis molt reals i agradables, però també et sortien al pas foscos malsons. Creixeres i un dia decidires somiar amb els ulls oberts. Al començament només eren projectes que es convertien en irrealitzables tot i que mai perdies l’esperança. Mai travessares la frontera de la imaginació vana de coses impossibles, de càntirs plens de llets que acaben estavellats contra el trespol de la realitat. Eres un somniador molt realista que ara escolta la cançó trista de la vida feta realitat. Les notes del violoncel són càlides malgrat parlar d’una pèrdua irreparable. Et mires les mans i les amagues a continuació dins la butxaca de l’abric. També amagues el coll entre l’espessa bufanda de llana sintètica. I mires des de les alçades l’interior d’aquella casa confortable que, imagines, pertany a alguna feliç família que tu ja no tens.

Esguardes la finestra i burxes en el pantaló la butxaca que amaga el tros de paper que parla d’un desnonament, d’una ordre de tallar les amarres, de recollir l’àncora i esperar un vent que et traurà d’aquest port on ara et trobes presoner. Pot ser demà s’aixequi un mestral aliat que et dugui a nous projectes que et tornin l’equilibri extraviat; o potser no. I penses en la llar de foc i en la música senzilla d’un temps perdut. La vida et va fer madurar entre somnis i ulls oberts, entre persones que es distanciaven de tu i el camí on perderes el rumb; les diferències et feien més gran i insisties en pensar que l’impossible no era irrealitzable. Seguires transitant els anys i les coses no t’anaren del tot malament; fins i tot en algun moment pensares que tot et sortia seguint el guió que havies concebut involuntàriament mentre dormies. Només calia que el futur no es capgirés, obrint el barram sangonós, àvid de carronya, de despulles socials.

Observares la finestra i imaginares la felicitat apagant-se a mesura que s’acabava la llenya de la llar. L’aire del carrer t’estava glaçant els peus i les galtes et feien mal. El pitjor de tot era la mirada, la gebrada de la nit t’impedia veure una sortida que et permetés fugir d’aquest estret carreró circumstancial que et barrava el pas. Havies perdut la feina, els estalvis, la casa… no sabies com mantenir unida la família. Tragueres el sobre i tornares a llegir la notificació del Jutjat. Ja no mirares més la finestra, ara havies de pujar les escales, obrir la porta, intentar desitjar bona nit i lliurar l’escrit a la mare de les teves dues filles. Mentre s’apagava la flama de l’estufa i el fred començava a fer-se l’amo de la situació el so del violoncel s’anà glaçant. Us miràreu fixament i us fonguéreu en una silenciosa aferrada. Caldrà fer les maletes, però no avui, no podeu despertar les nenes que dormen abraçades a uns somnis aliens a la realitat que no encerten a veure, encara. Compartíreu la darrera copa de whisky mentre pensàveu en silenci la diferència entre dormir i somiar, i llençares la carta a la llar de foc cercant les darreres espurnes d’escalfor abans d’anar a dormir.

© 2012  J. M. Vidal-Illanes

El vol del pelicà

J. M. Vidal-Illanes Articles, Narrativa Etiquetes: Deixa un comentari

Les aigües fredes s’engronsen lentament abraçades pels tentacles de la badia. Ho mires tot amb els teus ulls d’al·lota riallera i despreocupada, asseguda damunt una roca rodona i còmoda que et permet elevar la imaginació i instal·lar-la dalt un petit baluard d’anonimat. Quan alguna cosa t’amoïna i el teu somriure t’abandona per unes hores, vens aquí a fer-te forta, enfora dels problemes i aïllada de les realitats que lluiten per trencar l’equilibri natural que t’ha aviciat des que nasqueres en aquest petit racó del món.

Agombolada dins el teu anorac de plomes, amb les botes de pell cobrint uns gruixuts mitjons de llana i una gorra de folre polar que et dona aspecte de noi, observes en silenci. Deixes que els sorolls de fons es converteixin en una música de natura salvatge. Al fons de la badia les foques pinten de fosc la platja de sorra vermellenca. En el cap que s’endinsa en la mar, devora el far, els pingüins ocupen l’espai que els regala el peu del penyal. Esguardes les embarcacions de pesca que tornen després d’una llarga jornada de feina i deixes volar les paraules del vell que contava històries d’amor després d’haver-les llegit llargament. A tu t’agraden més les històries de gavines i de moixos que els ensenyen a volar. Les paradoxes t’apropaven a Pedro Nadie i et senties lliure com l’enorme balena que havies vist l’altre dia des de el balcó de casa teva.

A Luís Sepúlveda el coneixes de les lectures del col·legi i el fet d’haver-te enganxat a les seves històries fan que siguis com ets. La teva roca rodona favorita és un mirador de pelicans, un aguait obert on desxifrar el significat de tots els moviments que realitzen aquestes estranyes aus. Algun pic els hi has donat de menjar al port, acompanyada del teu avi pescador retirat. Recordes algun ensurt amb el potent i enorme bec de l’au, però et rendeixes a l’elegància espontània que exhibeixen quan maniobren a pocs centímetres de l’aigua, voldries tenir un amic moix i aprendre a volar, com aquella gavina orfe que arribà a perdre la identitat. El fred s’omple de grisos i el niló blau del teu anorac es camufla amb la vorera. Respires fondo, pel nas, amb força. T’agrada la sensació de l’aire fred que t’omple com una mena de droga estimulant i sents com el cap s’oxigena amb les alenades. Mires a banda i banda i veus com el vol d’un pelicà evoluciona fins amarar a pocs metres de la teva talaia. Us mireu llargament, ell et convida a emprendre el vol i tu t’aixeques i mous el braços i t’eleves lentament amb la torpor del novell, però comences a enlairar-te i a navegar com un argonauta volador sense nau, i et deixes portar amb els ulls ben oberts fins on t’enviï la imaginació.

Lloc de la fotografia: Walvis Bay, Namibia
Autora de la fotografia: Francesca López Cortès © 2011

Text: J. M. Vidal Illanes © 2011

Solitud

J. M. Vidal-Illanes Pensament Etiquetes: Deixa un comentari

Caminaves per un passeig imaginari. No feia vent, ni una fulla s’arrossegava pel terra. La teva ombra no apareixia projectada al trespol. És curiós, estic escrivint sobre allò que no hi és en comptes de capbussar-me en l’ànima del que si que hi apareix amb força: la solitud instantània. La gent camina sola, pel marge, com fugint del focus, del fotograma. De fet no sembla que caminin, romanen estàtics, a recer del temps. El ca em mira fixament sense ulls, sense gest d’amenaça, però no està sol, ell sap que jo hi soc al seu davant, el seu amo no és amb ell perquè l’absència l’ha vençut en alguna batalla perduda en algun lloc més enllà de la fotografia. La cigarreta està apagada, derrotada i ignorada.

L’home del capell es va extraviar en una mala hora en què començà a reflexionar, amb les mans creuades, la seva poesia i el perfil perfecte. S’ha inclinat cap endavant per capturar els pensaments, corregint el centre de gravetat i imposant un nou ordre. La taula (la guéridon), sola; la cadira, sola; la copa… Si hi ha alguna cosa en aquesta escena que representa la solitud per damunt la resta, això és la copa. Podríem dir que la copa sosté l’instant en excèntric equilibri, mentre encarna la solitud absoluta al bell mig del silenci d’un dia sense ombres en un món que es descompon. Però la terra sembla en pau, tot sembla tranquil i cinematogràfic. I allò que no vols reconèixer ni tan sols en veu baixa, és que la veritable solitud la representes tu, des d’una buida posició d’espectador fora de la realitat i completament ignorat.

Continua llegint →

Seguint la ruta (geografia literària de Montserrat Roig)

J. M. Vidal-Illanes Assaig, Biografia, Literatura Etiquetes: Deixa un comentari

M’he llevat prest, com cada dia, però avui és diferent. M’he equipat amb una brúixola molt especial per pujar al tren de la fantasia i traçar una singladura literària. No em cal GPS, ara que està tant de moda, només una llista feta a ma amb la meva irregular cal·ligrafia. El quadern negre em tremola sobre les cames mentre escric les primeres impressions en el bar de l’estació.

 A dalt el tren començo a mirar el paisatge un cop sortim de la foscor de clavegueram que impregnen els túnels que esventren la ciutat. Ara el tren s’obre pas entre una perifèria urbana de patis del darrera, façanes que donen l’esquena i finestres mandroses que suporten estenedors amb la bugada que degota: Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen (1970) –penso mirant l’escena dibuixada entre les primeres llums del dia–, ¿quines històries amaguen aquestes intimitats orejades al sol?

 A la següent estació l’home que tenia al davant meu s’aixeca i davalla, tot dient: Ramona, adéu (1972) a la noia que tenia al costat; la miro fugaçment i veig com d’una carmanyola treu una mica de menjar, la gana se’m desperta, el cafè amb llet que he pres al bar no m’ha deixat a pler. Penso en l’estiu, anys enrere, i la Natàlia em ve a la memòria: era durant El temps de les cireres (1977) quan vàrem viure unes setmanes d’amor en l’adolescència, i ens sèiem a la vora del far esperant l’arribada de L’hora violeta (1980) en declinar el sol de ponent. Desprès arribà la tardor amb L’Òpera quotidiana (1982) que esborrà el rastre de la noia empès per una realitat distant que s’obria pas a mesura que els dies s’escurçaven. L’estiu vinent quedava massa enfora i ara només tenia l’opció de teixir somnis amb L’agulla daurada (1985) dels records calents amb olor a ella. Mai oblidaré La veu melodiosa (1987) que m’encisava entre hores perdudes i contrastava amb els capvespres de cigales sorolloses.

 Quan torno a mirar per la finestra s’obre el camp verd i pla, amb barreres d’arbres que contrasten al fons encerclant l’espai de llibertat. Penso en El cant de la joventut (1989) que s’aixecà els anys d’esperança en despertar de la nit dels temps passats. I el paisatge s’abraça als pensaments i torno a Natàlia i a les paraules que li vaig pronunciar un dia: Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991), però ella no sabia mentir i em vaig estavellar amb un mur de realitat. El sol està una mica més alt, deixo el fred dels records fora de l’abric. La geografia esgota el recorregut, la ruta es va esvaint. El tren redueix la velocitat i comprovo que estem entrant a la darrera estació, aquella en la que vaig veure per última vegada a la Montserrat, que marxà abans d’hora deixant Un pensament de sal, un pessic de pebre (1992).

[Recordant Montserrat Roig (Barcelona 1946 – 1991)]