La previsió de l’inevitable

Imatge

El món funciona millor en èpoques d’inflació de persones previsores, aquesta estranya raça d’éssers que no surten de casa sense un paraigua, per mínima que sigui l’amenaça de pluja. També hi ha el tipus que mai no es deixa la crema solar, o el que evita llegir diaris —especialment determinats diaris—. Un amic de la universitat sempre sortia de marxa amb una muda i un raspall de dents, les marxes les començava a Barcelona i les podia acabar a Saragossa o a qualsevol lloc inversemblant: era un portent de previsió.

Les persones previsores quan van a patinar sobre gel, s’equipen amb la roba adequada, afegeixen uns bons guants i treuen del fons d’un calaix una bona dosi de valentia. Guardar el valor dins un calaix sempre m’ha semblat una temeritat, però és un fet que adquireix una obliqua dimensió romàntica. Quan has de cometre una imprudència vas al calaix i extreus la valentia com qui treu una valuosa peça de roba interior plena de significat, amb molta delicadesa i una certa tremolor a les mans. Continua llegint

Postergate (monòleg dramàtic de la procrastinació)

Image

La pantalla de l’ordinador roman immòbil, és clar, si no tecleges a bon ritme, el full de píxels no varia. Quan la màquina d’escriure era quelcom més que un recurs per configurar la fotografia de perfil d’un escriptor a les xarxes socials, el fet de deixar d’escriure era delator, sorollós (en el sentit antitètic, per descomptat). Les màquines d’escriure marcaven el ritme, eren improvisats instruments musicals… i si no que li demanin a Jerry Lewis. Jo de petit em vaig dur més d’una esbroncada per imitar-lo amb la Hispano-Olivetti Lexicon 80 del meu progenitor. Continua llegint

Les misterioses voltes d’un món de llibres

La realitat de casa: no tinc massa espai per emmagatzemar llibres, així que sóc dels que fa un ús reincident i amb traïdoria de les biblioteques de la meva ciutat o de la ciutat on eventualment m’instal·lo. Una segona anomalia de comportament és que sovint compro llibres en les parades de fires de segona mà o en llibreries de vell i després els allibero fent ús del club de llibres global anomenat BookCrossing. Imprimeixo etiquetes i els deixo anar que facin la seva vida, en un dels punts d’intercanvi que freqüento. Curiosament, la meva mare de 86 anys és usuària del punt d’alliberament de la plaça del mercat de Maó. Ara a casa hi ha un llibre recollit en aquest punt i el penso alliberar al meu enclavament preferit de Palma.

Fins aquí tot sembla normal i pacífic, però la realitat pot arribar a superar a la ficció i a l’inrevés. En un viatge recent a la capital d’Espanya, vaig adreçar-me a una de les llibreries de vell que acostumo a visitar. Després de consumir una bona estona fent voltes i remenant caixons, vaig sortir sense comprar-ne cap. De fet aquest cop vaig entrar amb una vacil·lant decisió provocada per la calor que regnava sobre l’asfalt madrileny. El cos em demanava més aviat entrar a una cafeteria climatitzada i prendre unes canyes ben fredes. Així ho vaig fer. En sortir una hora després em vaig trobar amb una espècie de centre cultural popular on hi havia una prestatgeria a tall d’expositor ple de llibres lliures. Vaig donar una ullada. Sovint no trobo res que m’interessi massa, però de cop un llom que em resultà estranyament familiar va captivar la meva atenció. Era una antiga edició en tapa dura de “Tras una noche de espanto” de W. Somerset Maugham; la vaig agafar i obrir. L’estava fullejant i vaig veure que hi havia una dedicatòria. Els meus ulls no donaren crèdit a allò que acabava de descobrir: la lletra inconfusible de mon pare i una data, 1952. Les lletres anaven adreçades a una dona que jo no coneixia llavors, però que ara ja tinc identificada. La signatura de joventut del meu pare no havia canviat massa.

somerset_maugham_2-aW. Somerset Maugham

Vaig pensar a agafar-lo i quedar-me’l com a record, o com a fetitxe. Si hores d’ara el meu pare fos viu igual li hauria portat com a regal sorpresa. Després de pensar-m’ho uns minuts –que se’m varen fer eterns– vaig arribar a la conclusió que no havia d’alterar el destí que el món de llibres tenia reservat a aquest entranyable exemplar. Així va ser, després de donar-li una darrera ullada, el vaig dipositar novament a l’expositor i, sense acomiadar-me ni mirar enrere, allà es va quedar mut esperant tornar a mudar de mans. La inesperada troballa em va omplir de curiositat; volia recrear la singladura inestable que hauria fet el llibre, des d’una remota data a Menorca fins al 2013 a Madrid. La pregunta que em vaig fer unes hores més tard va tenir a veure amb el títol de l’obra. No sabia a què atribuir la tria, però he de reconèixer que maximitzant el sibil·lí sentit de l’humor de mon pare, això d’una nit d’espant tenia algun missatge ocult, una doble intenció. Després d’això un somriure còmplice –accentuat per l’efecte de les canyes preses– va romandre en la meva expressió durant unes quantes hores.

Notes recuperades (i actualitzades) del quadern d’estiu… ara que arriba el fred.

Tras una noche

CORRENT CAP A BIKILA

A la llibreria Lluna de Palma aquest divendres torna a haver-hi presentació. Ara és el torn del llibre: CORRENT CAP A BIKILA, que és descrit com “Un camí de 42 capítols i 195 paraules”. L’autor és Marc Cornet, periodista i corredor amateur. L’acte compta amb el valor afegit de la taula rodona “PER QUÈ CORREM PER LA VIDA?”, que es farà a continuació.

L’acte tindrà lloc el divendres 15 de novembre, a les 19.30h, a la llibreria Lluna (c/ General Riera, 68 – 07010 Palma).

Imatge

Merda o combustible sòlid recuperat?

La frivolitat del llenguatge polític, la mentida i l’obscurantisme són ganivets afilats que algun dia mataran completament la confiança en la política –si no ho han fet ja–. Amagar la realitat d’un model inadequat, originat en uns interessos foscos, no ens satisfarà als que veiem la política de residus a les Illes i a Mallorca com una autèntica presa de pèl.

L’opció de la incineració com a model, que es va gestar els anys 90, ja va suposar un gran retràs en la implantació generalitzada del sistema de recollida selectiva de la brossa. L’èxit posterior de la política de reciclatge comporta ara la crisi de la incineració com a opció. Ja la Llei d’envasos i residus d’envasos de 1997 va optar per un model que marginava la reutilització i la recuperació, però a Mallorca l’escenari encara va empitjorar més i la incineració va servir per a emmascarar altres objectius que algun dia sortiran a la llum.

L’opció per la incineració va causar un fort rebuig a Mallorca, i anys després es va intentar maquillar el procés incorporant l’opció a la cogeneració d’energia elèctrica. Ara resulta que Mallorca no genera prou residu per a la coa d’incineració i ens cal importar-lo acompanyat de les externalitats negatives que això comporta, superiors a les positives.

Però això és massa complex per a tractar aquí, el que m’ha motivat a escriure aquestes lletres d’urgència és la sensació de que tot és una total i absoluta presa de pèl emparada en un acord viciat de nul·litat (o com a poc anul·lable i que caldrà convalidar) i envoltat de trampes. Les fotografies i la propaganda del l’aparell públic i de partit, ens va mostrar el que s’anava a cremar a Son Reus i es van omplir la boca parlant de Combustible sòlid recuperat (CSR), unes briquetes i perles inertitzades, tractades i preparades per a ser incinerades sense repercussions ambientals. Però el que ha arribat a Mallorca és fems que fa pudor a corrupció en tots els sentits, ni rastre del CSR que ens van vendre. Esperam dimissions, però –me tem– morirem esperant-les.

J. M. Vidal-Illanes

Image

Foto extreta de la Web: Diari de Balears

http://dbalears.cat/actualitat/balears/els-fems-sabadell-son-son-reus.html