L’abisme i el full en blanc

Setembre 7, 2014Mai 29, 2015J. M. Vidal-Illanes Literatura, Novel·la, Pensament Etiquetes: Abisme, Actualitat, Bloqueig, Escriure, Foc, Foscor, Paper, Por, Whisky Deixa un comentari

Mirant l’abisme

Algun autor inspirat va afirmar que un llibre s’escriu tot sol, només cal estar en el moment adequat davant un paper en blanc. Imagino que calia posseir a més un estri d’escriptura i la resta d’elements indispensables: taula, cadira i habitació freda amb molt soroll de pluja a fora. Amb una llar de foc amb fusta de faig, l’obra s’escrivia més ràpid que quan es feia servir pi: procés inversament proporcional a la velocitat de combustió d’ambdues llenyes.

Ara el problema és que escrivim amb ordinadors (llevat d’algun cas singular) o amb instruments electrònics diversos. Els requeriments són semblants però, tot i que gairebé ningú disposa de llar de foc i aquesta pots simular-la a la pantalla (també va bé una peixera o un aquari), l’abisme del paper en blanc s’ha traslladat al fred bloqueig de la pantalla retro-il·luminada. Per mi, tot es limita a aconseguir que escriure es converteixi en una aventura que et faci perdre de vista el temps i et provoqui un pessigolleig en la base del crani; tot el contrari d’allò que pensava el meu amic Alex, que tot això ho assolia després de buidar una botella i mitja de whisky. Llavors en comptes d’escriure, es posava a fumar i a parlar tot sol fins que quedava adormit en qualsevol recó: l’endemà el paper apareixia amb taques de cendra i alguns cercles que havien deixat els gots tremolosos. Continua llegint →

El tren o la vida

Abril 5, 2014Novembre 16, 2014J. M. Vidal-Illanes Cinema, Literatura, Narrativa, Pensament Etiquetes: Cinema, Records, Relats, Societat, Trens, Vellesa Deixa un comentari

La vida passa… en tren

Voldria ser un vell maquinista, un jubilat que complís el somni de tancar un cercle complet entre locomotores. Ha de ser inigualable el fet de recordar el dia de la inauguració d’una preciosa màquina de vapor, negra i brillant: pujar amb un uniforme curosament planxat, posar-se a regular la pressió, alliberar els frens, sorprendre’s amb la suavitat del trajecte entre Monforte de Lemos i la Corunya. Més inigualable ha de ser el fet d’acomiadar-se a vuitanta-sis anys, després de pilotar durant uns minuts un AVE en un tram entre Madrid i Sevilla. Assolit el cicle perfecte, l’endemà de tornar a casa des de l’aeroport de San Pablo, em llevaria com cada dia, aniria a prendre el tallat al bar de la cantonada explicaria als contertulians de dos quarts de deu del matí l’experiència de volar sobre vies polides. I els parlaria del vent, que es podia veure però no sentir. Em fumaria la darrera cigarreta entre estossegades i ensumaria la copa buida de brandi mentre vaig prenent la decisió de guardar silenci per sempre-més. L’endemà m’enterrarien amb el meu vell uniforme de ferroviari i un somriure enigmàtic. Continua llegint →

Quan les coses es torcen (venen corbes)

Març 30, 2014gener 14, 2022J. M. Vidal-Illanes Literatura, Música, Narrativa, Pensament Etiquetes: Literatura, Música, Quotidianitat, Records, Societat 7 comentaris

De corbes i revolts

De vegades veiem la vida com una carretera de pel·lícula americana, recta fins a l’horitzó, amb alguns canvis de rasant que ondulen les hores. Conduïm una Harley mentre sona Riders On the Storm, The Doors deixen caure una pluja de ritme amb llampecs de guitarra mentre el sol declina darrere nostre i allarga l’ombra que projectem sobre l’asfalt. Llavors tot és perfecte, tot és lineal, tot és poètic. En aquest precís instant mirem al davant i veiem el futur a llevant.

Quan mirem les estrelles estem veient el passat. Descansem després d’una llarga jornada i ens aturem a contemplar la nostra insignificança. Creiem que estem observant objectes que envien llum en línia recta i en realitat tot es converteix, abans o més tard, en una el·lipse infinita. Per contra, a la carretera veiem una recta que sembla perfecta amb aquestes ratlles discontínues que dibuixen la velocitat, són com les perforacions del cel·luloide, pel·lícules mai no viscudes, vides d’altres. Continua llegint →

La relativa mirada a través d’un dònut

Març 15, 2014Novembre 16, 2014J. M. Vidal-Illanes Articles, Literatura, Narrativa Etiquetes: Literatura, Quotidianitat, Relats, Societat Deixa un comentari

Les mirades ens fan créixer

Treballo molt a prop del psiquiàtric, un lloc enorme, rodejat d’espais lliures, d’un gran jardí, d’un solar sospitós de corrupció i d’un parc amb el nom d’una riera. Els dies de carrers mullats l’entorn es dibuixa gris i fred, molt en consonància amb el perfil dramàtic d’un espai de reclusió. Per contra, els dies de sol africà els voltants són inhòspits i recorden la follia de l’estranger de Camus (necessitem amb urgència un camió d’arena per completar la platja del desencís). L’edifici blanc i de formes anguloses, a més, hostatja allò que una època es deien bojos i ara són malats mentals; jo crec que només són persones amb mala sort que han ensopegat amb un motiu per ser descrits com a malats i entrar-hi per una porta de casualitat. La majoria de les persones amb tares mentals juguen pel carrer a ser normals, ostenten càrrecs de responsabilitat i prenen decisions que destrossen les nostres vides.

Si voleu viure una experiència curiosa, us recomano anar un dia a la cafeteria del psiquiàtric. De fet n’hi ha dues, una pels interns i l’altra pels treballadors i visitants. Si us confoneu, no patiu, tot d’una sabreu a quina us trobeu (o potser, no), tot és qüestió d’atzar: la diferència essencial és que els interns despleguen la seva bogeria en veu alta, amb més cridòria que la resta d’éssers bojos que poblen els recons de les nostres vides. Observo que alguns interns prenen molt cafè amb llet, que els operaris de la cafeteria serveixen d’amagat sense cafeïna, i els agrada mullar galetes maria amb la mirada buida i un somriure plàcid. La realitat demostra que els estats mentals de follia són relatius, sovint els grans genis han fet molt de soroll quan mastegaven galetes. Continua llegint →

El camell de llibres

febrer 23, 2014Novembre 16, 2014J. M. Vidal-Illanes Cultura, Literatura, Llengua, Narrativa, Novel·la, Pensament Etiquetes: Cultura, Literatura, Llibres, Novel·la, Poesia, Societat 2 comentaris

Llibreadictes

Un dia lluminós qualsevol entres a una biblioteca i et quedes sepultat per l’ombra de la certesa: mai podràs llegir tots aquests llibres; és més, en termes relatius, només podràs llegir uns pocs llibres en la vida. En aquest moment prens consciència de la petitesa humana i voldries ser etern, pactar amb el diable un purgatori on llegir en l’eternitat. Pots viure vuitanta anys amb capacitat lectora i dedicar moltes hores al dia llegint, però a tot estirar abastaràs una ínfima part dels llibres que s’han escrit al món, la resta romandran ignots, fins i tot hi ha llibres que gairebé no seran llegits per ningú. Agafes la calculadora, pitges les tecles numèriques i arribes a la conclusió de què, de mitjana, a un bon ritme, podries llegir un llibre a la setmana. Si ets capaç de mantenir aquesta capacitat al llarg de la vida, aconseguiries llegir entre 3.500 i 4.000 llibres; més és gairebé impossible. Milions d’exemplars t’esperaran en va, i mai arribaràs a conèixer l’existència de centenars de petits tresors impresos que tothom hauria d’haver llegit com a mínim un pic en la vida. Arribat a aquest punt, t’estires els cabells. Continua llegint →