Setembre

I el setembre va arribar sense previ avís. Feia un any que havia marxat sobtadament i no et va deixar ni una nota de comiat. Ara, i com qui improvisa distret, compareixia així, silenciós, obrint la porta amb cura i amb nocturnitat. Havia esperat fins a les dotze de la nit per entrar amb una salutació en veu molt baixa i tu, que dormies, ni et vares assabentar. Amb molta mala idea va girar la fulla del calendari de la cuina i l’endemà va esperar assegut a la cadira del teu dormitori a que fossin les set, llavors et va despertar rient assenyalant-te la rutina i dibuixant al terra el camí de tornada a la feina.

© 2012 J. M. Vidal-Illanes

Can Miquel de sa Pelleteria

Fa unes setmanes caminàvem el meu fill de quatre anys i jo pel barri antic de Palma, veníem de Cort i anàvem a agafar l’autobús a la Porta del Camp. Era d’horabaixa i el sol no esclatava pels estrets carrers de sa Calatrava i Monti-Sion que havíem triat com a ruta entretinguda; sempre ho fem, avancem lentament examinant tots els detalls que ens regala el camí, com un joc de descoberta. De sobte el nin em va mirar i va exclamar: «Tenc gana». Era tard i ben aviat soparíem, però quan “ell” té gana vol dir que una mena de cuc gegant se li està menjant el budell i li fa “mal”. Vaig somriure: «Ara et duré a aquell forn tan especial que t’agrada, ens hem de desviar una mica però hi serem tot d’una».

Anàvem per Sant Alonso, vàrem recular i girar per l’estret carrer del Vent i després Monti-Sion fins que arribarem a Pelleteria. “Can Miquel”, en lletres vermelles i un rètol per a la història, ens esperava. Quan vàrem entrar només quedava un cremadillo tot el gènere s’havia acabat, l’hora no perdonava. El vaig demanar després de repassar amb el nin les peces de museu que conté l’establiment. Les botelles de refrescs antigues engegaren la màquina de fer preguntes que hi du a dins el meu fill. Quan em demanà per altres artefactes que hi havia a la vella vitrina, no vaig saber respondre a alguns dels seus interrogants.

A la part de baix en Miquel enfornava i li vaig demanar per la pasta després de dir-li que el nin «tenia un forat a la panxa». Ell ho havia estat observant tot i sense pensar-ho va venir i va donar el cremadillo al petit desitjant-li que li agradés. No el va voler cobrar: «T’ho regal», digué. Jo vaig insistir en pagar-li i ell dolçament li va dir al petit que era un regal i que ho feia «perquè volia».

Entrar en un forn amb orígens a l’any 1565 és emocionant, tot i que pel que em va dir en Miquel un dia, l’actual configuració de l’establiment és de començament del segle XX. «La major part del mobiliari té cinquanta anys i poques coses han canviat des de llavors». Can Miquel no és (o era) un establiment on entraves atrafegat i sorties sense més. Era una crònica del passat i del present, i en certa manera, també ho és del futur. Un lloc on les sumes es feien a ma i a sobre el primer paper que es trobava al taulell desapareix baix la substitució transitòria de franquícies i cadenes mancades de personalitat. Can Miquel estava impregnat de la filosofia de viure del seu propietari, la major part dels nous establiments efímers, simplement, no tenen filosofia.

Fa uns anys vaig anar un dia al forn de sa Calatrava i no el vaig trobar. Jo som una mica despistat i vaig pensar que m’havia equivocat de carrer, però el fet és que no hi era: havia tancat. La darrera ensaïmada l’havia encomanat només unes setmanes abans de desaparèixer l’establiment. Ara amb Can Miquel m’ha passat una cosa semblant, i aquest matí m’he despert amb la notícia que avui tancava per sempre. Poc després vaig recordar que fa uns dos o tres anys en Miquel em va dir que en jubilar-se tancaria el forn ja que els seus fills tenien carrera i no se’n farien càrrec. El més curiós és que em va semblar que en les seves paraules no hi havia tristor, només el missatge de que tancaria una etapa i encetaria una de nova. Però jo som molt sensible a la desaparició dels referents, he viscut molts anys com un nòmada des que vaig deixar el meu Maó natal. Ara fa dotze anys que visc a Palma i Can Miquel era un d’aquets referents on ancorava les meves inseguretats de desarrelat.

Moltes festes familiars han estat perfumades per l’aroma de la coca de verdura de Can Miquel, o celebrades amb les seves ensaïmades. Avui a les sis de l’horabaixa qui vulgui anirà a acomiadar-se del forn i den Miquel –en Miquel del Forn de sa Pelleteria–, però no estic segur de voler viure una desaparició més, no ho duc bé: tots els forns de la meva infantesa maonesa han desaparegut, no en queda cap. Era molt petit i anava a cercar l’embalum de la bossa de tela que el dia anterior havíem deixat penjada de la finestra amb la comanda apuntada en un petit bocí de paper –a casa érem set–; era el forn de can Nito, davant la Salle vella de Maó. Em passava tota l’estona veient com el forner obria la feixuga porta de ferro fus i ficava i treia del forn les seves obres amb les pales que tenia perfectament ordenades en unes barres d’ullastre que penjaven del sostre. La dóna den Nito treballava la massa en les pasteres i col·locava el que feia a sobre les posts d’estovar. Can Miquel era la continuació umbilical de can Nito i ara aquests referents només romandran en una fotografia, que no és poc, i dibuixaran una osca més en el quadern de la vida.

Quan tens una edat els dies esdevenen un joc de substitució, per més que vulguis mirar sempre amb optimisme i cap endavant, hi ha llocs als quals mai no podràs tornar sinó amb forma de records i els records es difuminen amb els temps fins que la memòria comença a flaquejar. Potser per això he escrit en aquest quadern una pista per a la memòria perduda de la història dels recons vitals, d’aquí uns anys ens pot ser útil.

Palma, 30 de juny de 2012

© 2012 J. M. Vidal-Illanes

Fotografia: café y más [http://www.cafeymas.net/blog/la-vida-dolca-documental-sobre-el-forn-can-miquel/]

Projecte “La vida dolça”. Verkami [http://www.verkami.com/projects/2448-la-vida-dolca]

Quan el vent serveix per hissar àncores…

No és precisament un relat o una crònica sobre el vent. He sortit al balcó i només bufa un embat molt suau que de fet s’està esvaint per l’efecte d’una lluna inexistent, a les acaballes d’un quart minvant de maig. Els illencs hem hagut d’hissar àncores i veles amb massa freqüència per sobreviure, tants cops ens han desnonat els invasors. Ara ho tornen a provar, els hostes que de fora vingueren ens volen desallotjar de la nostra cultura, silenciar la nostra llengua.

No bufa prou vent, per això aquest cop no seré jo que pugi a l’atrotinada barca i emprengui la marxa. La barca romandrà en sec, en terra ferma, i em servirà de baluard on protegir-me, on defensar-me i mirar l’horitzó dia rere dia, on sortiré reforçat per les conviccions dels meus avantpassats i els bons consells de l’observació serena.

L’escàs vent, però, m’ha dut una cançó, un clam d’un irlandès errant que reclama un lloc (també per a nosaltres)… Ell parla d’àncores, parla de vent, parla de trobar un lloc. Parla de quan el vent serveix per hissar les veles i fer un tomb per recuperar les ànsies de tornar als orígens. Tanco la finestra i les palmeres de la plaça comencen a agitar-se amb suavitat; és de nit i no volen despertar la mainada. Demà serà un altre dia, un nou dia amb vent i la mudança feta.

Que us vagi de gust la cançó i la història.

Merz: “Moi et Mon Camion”

Aveciat

Image

Sempre he volgut apadrinar una paraula i quan ho he intentat m’he trobat amb la impossibilitat de triar només una. Amb tot hi ha una paraula que en nàixer el meu fill petit va ressorgir entre els mots quotidians de casa:

Aveciat [əvəsiát], una paraula molt present encara avui a Menorca i Mallorca, síntesi dels meus orígens i del lloc on resideixo ara.

A l’Alcover-Moll (DCVB) es diu: “Acostumat a esser afalagat i a no esser contradit en sos gusts; cast. mimado. Per això era s’aveciada de cocous de son pare y de sa mare, Aguiló C., Rond. 13.”

Localment quan aveciam qualcú li feim “aveciadures”… allò que cada nit fem al cadell de la casa en anar-lo a colgar… i mai en té prou. Un costum poc recomanable en abstracte, però molt necessari amb els temps que corren.

#aPARAULA’m

Sí a la nostra (meva) llengua

Assegut davant un paper en blanc intento trobar arguments que refermin la convicció de l’amor que sent per la meva llengua. No els trob. No en tenc d’arguments, no els he de menester. I no em calen perquè senzillament la meva llengua és meva, la primera, la que va davant de qualsevol altre. M’agraden els idiomes, m’agrada aprendre’ls i poder-los utilitzar. Els idiomes eixamplen horitzons i ens obren un pont de comunicació i de coneixement molt valuós. Sovint he viatjat amb persones que no dominen altres llengües i és evident que en aquesta situació un vessant del viatge queda molt malmès: el de l’experiència comunicativa amb els nostres amfitrions.

La meva llengua és meva perquè és la que em surt en primer lloc quan m’enfad, quan crid d’alegria, quan he de donar un bon consell als meus fills, quan necessit dir-los que els estim, quan de fet els estim i penso en tot allò que ens uneix i en el valor de la sang. Pentura hi ha persones que no són capaces d’entendre-ho, i fins un cert punt les respect per què al cap i a la fi jo tampoc no puc entendre com no estimen i valoren intensament el nostre preuat tresor cultural, el llegat de dotzenes de generacions, la parla que entrà amb el Rei Jaume I el 1229 a les nostres illes: el nostre peculiar català.

Dir si a la meva (nostre) llengua és afirmar-se com a persona que pertany a una cultura i una terra a la qual se les estima pel simple fet d’haver estat el lloc que ens acollí el dia del nostre naixement. Però, és evident, no cal nàixer a un lloc concret per estimar la cultura i la llengua pròpia, només cal una mica de sensibilitat i estima per les coses més elementals. Per això admir tant els nouvinguts que senten que agermanar-se amb la terra d’acollida implica també agermanar-se amb la llengua i la cultura pròpies d’aqueixa terra, sense que calgui renunciar a les arrels que segueixen esteses amb els seus lloc d’origen, però integrant-se amb absoluta normalitat al lloc que han vingut a habitar.

No puc entendre com persones que han nascut aquí poden menysprear-se i rebaixar-se alhora que rebaixen i menyspreen la cultural i la llengua pròpia. Probablement els hi manca la perspectiva del sentiment, de l’amor, del tacte sensual amb la pell d’aquesta terra nostra, tan gran, tant immensa en riquesa cultural ancestral.