Inevitable

Mirar per la finestra cercant ocells que volen a contravent servia per entendre millor les lletres de Cohen.

Esguardar fotografies antigues em feia estimar el temps com un objecte inevitable que havia de fitar als ulls.

Mirar les mans de la mare marxant, acoblava Cohen amb el temps inevitable… i jo esperava en la quietud de l’hora fosca.

Mans

Photo by Matheus Viana on Pexels.com

Pàgina 142

Aquella matinada, en un moment de vigília i serenor, devien ser les quatre o així, vàrem parlar recordant la infantesa de Leila: d’arbres i estrelles, de finestres al nord, de mirades i foscor, de dies plens de llum jugant entre els llençols estesos al pati de darrere de la casa i del golden retriever corrent al darrere damunt la gespa.
Em va abraçar mentre parlava de la bellesa de la llum de la lluna entrant per un finestró de les golfes de casa seva. D’una lluna que dibuixava ombres fredes al jardí i parpellejava al pas dels núvols.

«Hereus de la penombra»

Finestra_lluna